Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris termini. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris termini. Mostrar tots els missatges

dilluns, 28 d’octubre del 2013

No hem d'oblidar...




No hem d’oblidar mai, que no s’ha de deixar  d’intentar d’accionar per les coses d’aquest món físic, doncs treballar en el bé i la llum, també per ell,  suposa aportar valor i neutralitzar en la seva justa mesura el mal i la foscor. 

Des del món de l’esperit, hom pot, però, tenir una perspectiva ben distinta que suposa, alhora, una possibilitat magnífica per allunyar els aspectes negatius que ens envolten i definir vies positives amb les que acomplir el viatge que ens és donat de fer , com  també interactuar en el lloc on les circumstàncies de la vida ens hagin dut. 

Res és casual, però la causalitat que comportin les nostres acciones  esdevenen projectors de pensament que s’amplifica i retorna, una i una altra vegada, doncs mai és prou per definir un termini, de manera que no podrem donar la nostra feina per acabada fins que no acabi el nostre propi termini, perquè serà aleshores quan iniciem un camí nou, distint, en un món d’espiritualitat per al que, en aquesta intervenció prèvia en el món físic, haurem preparat la nostra ànima.   

© Albert Balada
28-10-2013


divendres, 14 de desembre del 2007

Interferó


És fa llarg el camí, el passeig a redós de la calma gèlida ens acompanya , trenca els matisos de la llum quasi imperceptible del sol de desembre. El silenci del carrer l’amortien les passes ràpides, acompassades, traquetejos sobre les rajoles límpides reflecteixen aquells vapors invernals; les orelles s’endoloreixen de la baixa i cerques tenir tapat el coll que dol la fredorada.

Refàs el cos malparat amb un beuratge gens eteri, el color de la sang que cultiva vacus, t’omple d’esperit de vida l’ànima i recuperes la salutació esmorteïda; et recrees en la troballa de la lletra que vol ser llibre, el llibre que vol ser llei, la llei que vol ser llibre i el llibre que només vol ser lletra i estimat alhora. La carícia i el somriure com a penyores permanents abasten el teu univers i s’estenen com un termini que inexorable omple el cel dels incerts convidat a beure de nou un glop d’almívar dels déus; mentre, el somrís t’acarona, com un retorn, de reüll.