"Als que qui begueren de la sagrada essència, del bo i el mal atzar que n’és la vida humana, això us ha de recordar de gaudir amb frugalitat dels plaers de la vida, sense fer-ne ostentació del bé que es gaudeix, amb la voluntat i el deure de no ofendre al menys venturós, havent de tenir sempre present que tota complaença pot transformar-se en un instant en un ben amarg desencís... " (Noah Blit)
És fa llarg el camí, el passeig a redós de la calma gèlida ens acompanya , trenca els matisos de la llum quasi imperceptible del sol de desembre. El silenci del carrer l’amortien les passes ràpides, acompassades, traquetejos sobre les rajoles límpides reflecteixen aquells vapors invernals; les orelles s’endoloreixen de la baixa i cerques tenir tapat el coll que dol la fredorada.
Refàs el cos malparat amb un beuratge gens eteri, el color de la sang que cultiva vacus, t’omple d’esperit de vida l’ànima i recuperes la salutació esmorteïda; et recrees en la troballa de la lletra que vol ser llibre, el llibre que vol ser llei, la llei que vol ser llibre i el llibre que només vol ser lletra i estimat alhora. La carícia i el somriure com a penyores permanents abasten el teu univers i s’estenen com un termini que inexorable omple el cel dels incerts convidat a beure de nou un glop d’almívar dels déus; mentre, el somrís t’acarona, com un retorn, de reüll.
Si el món para per un instant, potser t’ha d’agafar en dissabte per poder aguantar la frenada, en tot cas, assentat en aquella plaça immensa que centra la ciutat als peus del magnífic turó que la presideix, tot descobrint com poden passar les hores lentament, al redós de l’antiga església i a prop de l’únic arbre que hi queda, com un vestigi de temps passat, quan la plaça, ho era del mercat setmanal, i era per on entraven els vehicles al carrer major de la ciutat de Lleida.
Fa ja tant de temps, però les pedres noves no arriben a donar aquell aire d’antic que si que aconsegueix l’enrajolat nou del carrer major, la Plaça s’arrecera al voltant de sant Joan, gaudint, això si d’una vista immillorable de la riada humana que aquest dissabte ha recorregut la ciutat, amarada de música per tots els racons, de bona música i bons interpretes que han fet recordar una mica el que és habitual, per altra banda, en els països de l’est. Sentir el so dels violins, dels clarinets, dels baixos, dels acordions, sentir la presència de les notes que colpejaven les velles cases del carrer d’on es penjaven, com uns estendards que definien aquesta tarda de tardor a la ciutat, com en aquest post, acompanyant-lo, ho fa Diana Krall quan ens parla d'enfrontar-nos a la música i la dansa.
El passejar lent, gaudint cada instant, cada rostre: guaitar els aparadors amb la nova estació acabada de començar, o veure les darreres novetats editorials, asseure’s en aquelles cadires de roba de regust cinematogràfic i gaudir d’un bon beuratge mentre encetes conversa o segueixes aquell casament que s’acaba de celebrar d'on veus com els convidats surten ben vestits i figurats, omplint de color i glamour la plaça. Demà, segurament, la plaça despertarà amb altres personatges que hi caminin a pas tranquil , mentre se senten les campanes que criden i fan testimoni del pas inexorable del temps.
