Lluna minvant

Mentre aquella lluna minvant acompanyava les passes lentes, escoltava el so de les campanes de l’església que delectaven el cel fosc que cobria la ciutat. El silenci omplia després els carrers quan els sorolls profans deixaven d’envair l’òbit recent del sol, que hauria de donar pas al paradís dels somnis. El miol arrecerat trencava la placidesa, aquell traqueteig del camí de ferro em recordava el soroll dels talers que havien acompanyat les meves nits d’infantesa, al costat d’aquella estufa de ferro que escalfava l’estança, mentre mirava aquell cel que tot just omplien els pocs estels que lluentejaven la nit.

Un dia, el dia.....

El dia, on l'amor regalima pels plecs de la pell i esgotes l'ànima en l'amistat profunda i perpètua. Mentre al cel es respira el silenci i la pau que ens hauria d’inspirar rebota en els ulls serens dels nens, mentre els jocs envaeixen tots els seus moments, propulsada com un arc de Sant Martí, que es repenja en aquell turó ferit. La llum entra tímidament en l’estança, mentre una música plàcida ens recita les notes pausades que cauen damunt del banc de fusta, aquell que justament avui ha canviat el seu sentit per escoltar paraules, per escoltar simplement.

Passegem per entre les calèndules i els plataners; a l’ombra plàcida mentre els sóns, com les rialles, omplen l’univers; com els principis i els valors vaguen per aquell espai eteri cercant els cors on arrelar. El dia, un dia, omple els ulls de la llum blanca que ens dibuixa un somriure mentre els tanquem deixant lliure l’oïda al murmuri de les aigües i al soroll de la sorra que recull les passes perdudes, extraviades per entre les llambordes.

Interferó

És fa llarg el camí, el passeig a redós de la calma gèlida ens acompanya , trenca els matisos de la llum quasi imperceptible del sol de desembre. El silenci del carrer l’amortien les passes ràpides, acompassades, traquetejos sobre les rajoles límpides reflecteixen aquells vapors invernals; les orelles s’endoloreixen de la baixa i cerques tenir tapat el coll que dol la fredorada.

Refàs el cos malparat amb un beuratge gens eteri, el color de la sang que cultiva vacus, t’omple d’esperit de vida l’ànima i recuperes la salutació esmorteïda; et recrees en la troballa de la lletra que vol ser llibre, el llibre que vol ser llei, la llei que vol ser llibre i el llibre que només vol ser lletra i estimat alhora. La carícia i el somriure com a penyores permanents abasten el teu univers i s’estenen com un termini que inexorable omple el cel dels incerts convidat a beure de nou un glop d’almívar dels déus; mentre, el somrís t’acarona, com un retorn, de reüll.