divendres, 14 de desembre de 2007

Interferó


És fa llarg el camí, el passeig a redós de la calma gèlida ens acompanya , trenca els matisos de la llum quasi imperceptible del sol de desembre. El silenci del carrer l’amortien les passes ràpides, acompassades, traquetejos sobre les rajoles límpides reflecteixen aquells vapors invernals; les orelles s’endoloreixen de la baixa i cerques tenir tapat el coll que dol la fredorada.

Refàs el cos malparat amb un beuratge gens eteri, el color de la sang que cultiva vacus, t’omple d’esperit de vida l’ànima i recuperes la salutació esmorteïda; et recrees en la troballa de la lletra que vol ser llibre, el llibre que vol ser llei, la llei que vol ser llibre i el llibre que només vol ser lletra i estimat alhora. La carícia i el somriure com a penyores permanents abasten el teu univers i s’estenen com un termini que inexorable omple el cel dels incerts convidat a beure de nou un glop d’almívar dels déus; mentre, el somrís t’acarona, com un retorn, de reüll.