Els innocents...

La fotografia és original de Montse Esteba

Els innocents han de menester dels gentils, doncs la sang vessada no mereix de ser-ho, pecat de la raça humana que manlleva vides sense la consciència que les ànimes perdudes són com si ens tallessin una part del cos mateix; la nostra manca de respecte a les Llei del Llibre, ens ha d’acabar passant factura, tard o d’hora; menystenim els antics preceptes, com també aquella connexió universal, en no saber-nos aliats del proïsme i rendir culte a déus falsos i mites de cartró pedra, que ens aparten de la nostra pròpia i primigènia consciència, en la pressa que hom té de ser més què, que no pas d’estar, de treure’n profit més què, que no pas de saber-nos en la felicitat que atorga la senzillesa de viure, Déu ens perdoni.

© Albert Balada

06-10-2013     

Diuen els ensenyaments d'antic...

Diuen els ensenyaments d’antic, que els àngels són essers mítics, fets a imatge de Déu, però encarregats d’una missió concreta, unidimensionals, a diferencia de nosaltres, els humans, fets a imatge i semblança però amb lliure albir, el que ens fa, a més de ser part d’ Ell mateix, contenir aital minúscula expressió que devenim, en el cultiu dels valors que ens han de ser propis, des de les regles més bàsiques i elementals que ens van ser donades, - preceptes simples i bàsics, que fan de la relació de l’home amb el seu proïsme, instruccions que la nostra pròpia lògica dicta de seguir -, fins i tot sense un mandat,  fins a les més complexes, part sublim, a diferència dels àngels que la tradició recrea, 1, 3, 5, 7..., tant se val, com a missatgers i complidors de l’ordre donada, reconeguts pels exegetes, esmentats al Llibre com Gavriel, Mijael, Uriel, Reziel, Metraton, Laila...  fan de transmissors, de les nostres oracions i pensaments, com dels designis que els són encarregats, però només aquesta és la seva missió, limitada i causal, que no ha de distreure la nostra connexió del món físic al món espiritual, de la nostra realitat humana a la nostra participació de la essència divina, com tampoc ens hem de reconèixer en realitats idolàtriques, que castiguen l’essència mateixa de la nostra relació amb la Creació, de la nostra relació mística amb la unicitat divina, la unió de l’esperit amb la matèria en esser eliminat tot esvoranc amb l’entrega de la Llei.

© Albert Balada

29-09-2013  

Interferó

És fa llarg el camí, el passeig a redós de la calma gèlida ens acompanya , trenca els matisos de la llum quasi imperceptible del sol de desembre. El silenci del carrer l’amortien les passes ràpides, acompassades, traquetejos sobre les rajoles límpides reflecteixen aquells vapors invernals; les orelles s’endoloreixen de la baixa i cerques tenir tapat el coll que dol la fredorada.

Refàs el cos malparat amb un beuratge gens eteri, el color de la sang que cultiva vacus, t’omple d’esperit de vida l’ànima i recuperes la salutació esmorteïda; et recrees en la troballa de la lletra que vol ser llibre, el llibre que vol ser llei, la llei que vol ser llibre i el llibre que només vol ser lletra i estimat alhora. La carícia i el somriure com a penyores permanents abasten el teu univers i s’estenen com un termini que inexorable omple el cel dels incerts convidat a beure de nou un glop d’almívar dels déus; mentre, el somrís t’acarona, com un retorn, de reüll.