diumenge, 16 de març de 2008

El cafè d'Orient o una resposta a Joaquín Leguina


Qui pot dir que un altre s’equivoca, qui és capaç de poder arribar als límits del saber per poder afirmar, com l’oracle que hom té el senderi de la veritat i que la possessió d’aquesta només a un pertany?

Albirar els resultats de l’opinió que és lliure, perquè aquesta ja no només pertany a qui la emet, em permet d'afirmar que aquesta es socialitza en el moment en que deixa de ser una íntima reflexió per esdevenir quelcom de públic i en tant que pública opinable, però pot configurar així una reflexió dialèctica, discutible?, en tinc, si us he de ser sincer, serioses dubtes.

Sorprèn la setmana amb la reflexió que l’expresident de l’assemblea de Madrid Joaquin Leguina fa al seu bloc. Aquest polític, escriptor, bidoctorat, economista, en un post que titula “Mejorando lo presente”, ens descriu la seva particular visió de l’estat de les coses, analitza críticament el resultat no ja electoral, sinó la composició parlamentària i quina ha de ser la posició de les aliances, quina no pot abandonar-se, amb una crítica, ni tan sols velada al PSC, segurament sense entendre, hores d’ara, 30 anys després del Congrés fundacional, el que és i el que representa en l’escenari polític català i espanyol i fins i tot si m’apureu en l’imaginari col·lectiu.

Destil·la Leguina, si m'ho permeteu, un cert menyspreu per dir-ho d'allò més suau, respecte del qual segurament allò de més fàcil seria d'usar el recurs a la discussió, al debat, sobre el seu plantejament que es veu carregat d'una ràbia atàvica; però en tot cas em permetré de ser acadèmica i políticament correcte perquè el seu modus interpretatiu no és particular ni exclusiu i partint del supòsit de la subjectivitat que la seva anàlisi planteja i que només sorgeix d’un ancorament personal històric referit a un moment i un plantejament ad hoc distint i molt anterior a l'actual, em permetria de recordar hores d'ara el que va dir Francesc Pi Margall un 11 de febrer de 1.891, en el banquet celebrat en el Cafè d’Oriente en commemoració del divuitè aniversari de la proclamació de la Primera República, per si no enten on són les aliances al 2008, els pesos i els contrapesos:

“Les coalicions permanents, us ho he dit repetides vegades, no serveixen sinó per a enervar als partits que les formen. ho dubteu?”