dijous, 20 de març de 2008

La gran farsa de la batalla de l'aigua


Es lamenten uns amics meus que aquesta sequera no els ha permès de collir, com mana la tradició, farigola en dijous sant; de fet la santedat d’aquest dia la marca el factor de canvi de lluna, que defineix també en el seu trànsit la pasqua jueva la que realment celebrem; sense saber-ho potser aquesta societat nostra que va cristianitzar, en la mateixa manera, els ritus pagans i els de la religió matriu.

Així doncs, aquesta fútil i estèril batalla, que no guerra per l’aigua, engegada pels mitjans de comunicació, més que no pas per la discussió de carrer, s’anuncia com una batalla territorial, pròpia de països en vies de desenvolupament, i on tothom, com sempre succeeix és expert i no poc en ciències hidrològiques. En lloc de veure el país com una única metròpoli, on el concepte global en la seva dimensió local necessita, hom però també d’aquesta visió global, veu com neixen les desavinences, veu com la confederació de regants del Ter, que havien guardat silenci, i quin silenci durant dècades ara parlen i lamenten que el 70% dels seus cabdals d’aigua vagin a Barcelona, o els de l’Ebre, o els del Segre.

Segurament el plantejament global hagi de passar per reconèixer que la gestió d’un bé no ja escàs sinó escasíssim ha de ser prioritari en les agendes polítiques actuals, com no ho va ser, per manca de previsió, interès, coneixement o per model de govern molts anys enrera. Reconèixer l’escassetat d’un bé implica a més que hi ha d’haver una protecció pública d’aquest i per tant una gestió lligada a l’implicació de totes les administracions, sense excepció i dic, sí administracions, perquè d’altra manera les tensions territorials desbaratarien una gestió eficaç i eficient del tema.

L’agenda política de l’aigua és imprescindible hores d’ara, no ja pels anys de sequera que estem patint, si més no perquè a banda que pugui ploure o no, que caigui fins i tot a bots i barrals; és obvi que tot i que el canvi climàtic pot ser-ne el causant, ho és també els efectes d’una desertització immanent provocada per una gestió gens eficient de la terra. Encara no he sentit ningú parlar del reconeixement que les terres necessiten una gestió del reg que no passa pel gota a gota que pot provocar, segons els experts la salinització de la terra mateixa i l’assecada dels aquífers, la tala indiscriminada dels boscos, el canvi dels arbrats, els canvis dels conreus i, amics meus, les presses d’aquesta societat postmoderna que necessita molta aigua que malbaratar com perdre-la pel camí, cosa que mentre hi havia excedents ni tan sols suposava una qüestió d’interès, aquesta si que és una qüestió d’infrastructures important.

No és hora de taules de anàlisi, és hores d’estudis empírics i gestió adequada del problema i de l’agenda, fer-ho d’una altra manera és un error, com fer de l’aigua una batalla, un enfrontament territorial