diumenge, 9 de març de 2008

Notes XII: Reflexió sobre la vida

A la fotografia el cos de dansa del ballet de Lorraine en la representació de l'opera "La Divina Comedia".


Amb la por de viure una vida equivocada, de no saber com aquell que desconeix les essències mateixes del ser, de no ser prou com cal o massa com cal, de sentir-te enganyat, estimat, maltractat o benvolgut, de veure com el filtre de color no és mai el mateix per a tothom ni tothom està mirant en el mateix moment la mateixa cosa ni té el més mínim interès, potser, sobre allò que a tu t’interessa tant.

Amb el neguit de saber-te vençut per la vida que avança inexorablement, dia a dia, hora a hora, instant a instant cap la senectut i de cop cap a descobrir que hi tens molta vida darrera, més de la que et queda per viure, i sents, et sents avorrit de tanta bogeria, de tanta pressa que t’abraça i et transporta, com els demés a mal viure el que et queda per viure.

Et venen a la ment les paraules de Dante[1] : ...Perquè sense amor i sense aplicació ningú pot dir-se filòsof, perquè ambdues coses son necessàries. I així com l’amistat per plaer o per utilitat no és veritable sinó ocasional amistat, com ho demostra la ètica, així la filosofia per plaer o per utilitat no és veritable filosofia sinó ocasional. Per on no ha de dir veritable filòsof qui per algun plaer tingui certa amistat amb la saviesa com molts hi ha que delecten l’oïda amb cançons i les aprenen i es delecten estudiant la Retòrica o la Música, i abandonen les demés ciències, o les defugen, quan en realitat totes son parts de la saviesa. Ni tampoc ha de dir-se filòsof el que amic de la saviesa per el benefici, com son els legalistes, els metges, i quasi tots els religiosos, que no estudien pel saber sinó per a guanyar moneda o dignitat; i que si els hi faltés allò que tracten d’adquirir, no perseverarien en l’estudi…”

[1] Alhigieri, Dante. La Divina Comedia. Seix Barral. 2004. ISBN8432227811. El Banquete III. El Paraíso. Canto XI