Escultura de Cristòfol a la Plaça de George Orwell de Barcelona
Leandre Cristòfol en una foto de Ton SireraEl recordo encara, assegut a la dècada dels 80 en una entrevista que li vaig fer; ell amb aquella cara de nen que sempre, malgrat l’edat havia conservat, de nen entremaliat i humil, que destil·lava aquell aire d’artista, de creador, de mirada plàcida i de vegades absent, mentre parlàvem de París, del Japó, de l'art, de la vida i em descobria aquella immensa bondat d’algú que recrea plàsticament aquella essència vital que era el surrealisme que definia tota la seva obra, tota la seva vida.
Cristòfol és un bé hores d’ara, la seva obra abandona l’artista per esdevenir un símbol local, potser més que les malaurades 83 obres en litigi del fons del diocesà que agiten els ànims; descobrirem en ell el pensament i la visió etèria i aquell primer punt del manifest del surrealisme que l’any 1.924 establia André Breton, manifest que al meu entendre continua avui tant vigent com abans, tant des de la perspectiva artística com per la seva interpretació filosòfica de la vida.
“Envelleixo i potser sigui somni, abans que aquesta realitat a la que crec ser fidel i potser sigui la indiferència amb que contemplo el somni la que em fa envellir” , deia Breton, després de preguntar-se: “Quan arribarà, senyor lògics, l’hora dels filòsofs dorments? “
Els surrealistes es preguntaven “per quina raó no hauria d’atorgar al somni allò que de vegades nego a la realitat, aquest valor de certitud que, en el temps en que es produeix, no queda subjecte al meu escepticisme?" l'obra de Cristòfol n'és una resposta.
Cristòfol és un bé hores d’ara, la seva obra abandona l’artista per esdevenir un símbol local, potser més que les malaurades 83 obres en litigi del fons del diocesà que agiten els ànims; descobrirem en ell el pensament i la visió etèria i aquell primer punt del manifest del surrealisme que l’any 1.924 establia André Breton, manifest que al meu entendre continua avui tant vigent com abans, tant des de la perspectiva artística com per la seva interpretació filosòfica de la vida.
“Envelleixo i potser sigui somni, abans que aquesta realitat a la que crec ser fidel i potser sigui la indiferència amb que contemplo el somni la que em fa envellir” , deia Breton, després de preguntar-se: “Quan arribarà, senyor lògics, l’hora dels filòsofs dorments? “
Els surrealistes es preguntaven “per quina raó no hauria d’atorgar al somni allò que de vegades nego a la realitat, aquest valor de certitud que, en el temps en que es produeix, no queda subjecte al meu escepticisme?" l'obra de Cristòfol n'és una resposta.
