dimarts, 24 de juny de 2008

École du Citoyen


(la foto darrera coneguda d'Antonio Machado)


Remuntar aquella calor valenta, amb aquell aire africà que ens acomboia cada estiu, no se’ns fa estrany; resulta com un exercici d’enginy amarat i amagat en les ombres calmes, sota la brisa suau si hi és, amb el beuratge dels déus, en l’instant dels misteris que ens transmet la tradició, aquella que s’estén fins als confins de la mediterrània, fins als confins de l'història.

Em pregunto que ens voldria dir Machado, Antonio Machado[1], quan ens transmet que en la seva sang hi ha alguna gota de jacobinisme[2]? Descobreixo des de l'inocència del vers que la seva reflexió ens porta molt més enllà del ´"club dels jacobins"; el poeta, potser, s’acosta a l’epistemologia de Jean-Paul Marat, aquell que ens va aportar el seu llibre “École du citoyen” [3] i editava i escrivia “Le Moniteur patriote”; és això, segurament, el que ens acosta el poeta; és el culte dels sans-coulottes a la llibertat, la igualtat i la fraternitat, el vers, aquell, que ens parla de la bellesa, però també de la raó, aquell que ens parla dels sentiments, de l’harmonia i de la felicitat.

[1] Machado, Antonio. Antologia Poetica. Alianza Editorial. Madrid. 1969. Campos de Castilla. XCVII. Retrato. Pag. 73.
[2] “...Hi ha en les meves venes gotes de sang jacobina,
per el meu vers brolla de font serena;
i, més que un home al ús que sap la seva doctrina,
sóc, en el bon sentit de la paraula, bo....”
[3] Œuvres de J.P. Marat (l'ami du peuple) recueilliés et annotées . Jean Paul Marat, Auguste Vermorel. Décem bre-Alonnier. París. 1869