dissabte, 7 de juny de 2008

Lluna minvant


Mentre aquella lluna minvant acompanyava les passes lentes, escoltava el so de les campanes de l’església que delectaven el cel fosc que cobria la ciutat. El silenci omplia després els carrers quan els sorolls profans deixaven d’envair l’òbit recent del sol, que hauria de donar pas al paradís dels somnis. El miol arrecerat trencava la placidesa, aquell traqueteig del camí de ferro em recordava el soroll dels talers que havien acompanyat les meves nits d’infantesa, al costat d’aquella estufa de ferro que escalfava l’estança, mentre mirava aquell cel que tot just omplien els pocs estels que lluentejaven la nit.