Allen, poesia, història, tragèdia....

Allen és sempre Allen, descobrint-nos en aquesta darrera etapa marcs que enquadren històries, ho va fer amb "Match Point", que era un film essencialment britànic i ho ha fet amb "Vicki Cristina Barcelona", que és un film absolutament mediterrani, una història de desamor més que no pas una història d’amor.

El director nord-americà, que emfatitza a la recerca de l’amor i fins i tot en un diàleg de Bardem, ens diu que “la civilització al llarg de milers d’anys no ha sabut trobar l’amor”, ens duu en aquella descripció de la recerca de les relacions humanes, a partir de l’amor, a la descoberta d’ una nova visió, una nova perspectiva, en la que aposta a més per a descobrir-nos detalls com la fotografia dels nens davant la columnata del Parc Güell, on la forma i el color, així com la tria dels figurants infantils resolt un missatge distint, com un homenatge... Allen, fa en el seu film, allò que difícilment fem mai, descobrir-nos detalls com ara el del restaurant “Els 4 gats” on es recrea part de la trama inicial del film en perfecta simbiosi de l’escenari que se li ofereix en la combinació colorista per una banda i en el factor intimista, un toc que acostuma a ser proper en totes les seves obres.

En el film Woody Allen pentina els cabells d’una creació absolutament mediterrània, on la llum, és un element definitori, aquell nou protagonista que ens fa veure en la blancor de l’escalinata del parc, o en els matisos del drac, no tant sols la descoberta i exaltació que el director en fa del context, si més no, el valor de la contextualització distinta recercant com ho feu en “Manhattan” aquell matís que fa veure en la visió del turista els detalls imperceptibles als ulls de qui comparteix dia a dia la vida a qualsevol ciutat del món.

Amb Rebecca Hall, Scarlett Johansson, Javier Bardem, Penélope Cruz, es recrea Allen en el valor d’un pòquer que usa tot sabent extreure’n les seves potencialitats, la manera de dirigir hi diu molt per a que en destaqui un Bardem intimista descobrint la timidesa de l’artista del creador i una Penélope Cruz encarnant l’histrionisme del model de dona artista, possessiva, com una gal·la daliniana, amb magistralitat excepcional, en diàleg amb els matisos que les actrius nord-americanes aporten a aquesta tragèdia grega, mètode que el director usa tot sovint en el descriptiu dels seus guions per a definir tota una estratègia de percepcions, fins i tot la metòdica circul·lació dels figurants, o el valor de la versió original, en aquesta ègloga de l’amor i el desamor, fent possible aquell encontre de la poesia, de la història i la tragèdia, de Virgili, Clío i Melpòmene, en el model triangular de les relacions que la narració ens descriu, però amarat també de l’esperit d’Anacreont fins i tot en l’apunt sàfic.. ...

Descobrim un nou capítol en la descripció que ens fa de les relacions humanes el director, homenatjant-ne l’amor, com el vi i la civilització mateixa, que ens descobreix també en l’abstracció de l’art, com la subtilesa de la complexitat en compartir i ens alaba el retorn a la simplicitat de les coses, a la vida calma del poeta que no vol deixar conèixer la seva poètica, la seva saviesa, en una rèmora kioniana.

El somni de Cassandra, l'homenatge d'Allen a Eurípides

Descobrir com un autor, com un escriptor i director com Woody Allen, es recrea en els principis de la mitologia grega, emociona quan ho descobreixes; fins i tot el títol fa referència a Cassandra (Κασσάνδρα), "la que enreda als homes", que dóna nom a la pel·lícula i al vaixell protagonista estàtic dels esdeveniments al principi i al final de l'obra, i fa referència als principis mateixos que van ser presents en les tragèdies gregues, en les obres també d' Esquilo, Sòfocles i Eurípides.

Els valors, els principis, la participació dels déus en el devenir dels homes, el fatalisme, l’atzar, l’ambició, l’odi, la mort, l’amor, el sexe i el teatre mateix com un homenatge que l’autor fa a la influencia europea en la seva obra; Allen ens diu tot un seguit de missatges que si estem atents podem anar descobrint al llarg de l’obra que conclou la trilogia britànica de l’autor, trilogia amb la que ens vol recordar especialment a Eurípides autor de "Medea", una obra que és citada, també, al llarg del film, i que n'estic convençut ho planteja com un homenatge al escriptor grec, però també a ell mateix i com en Medea, Woddy Allen ens presenta en "El somni de Cassandra", un final inesperat i abrupte amb el que clou la pel·lícula.

Una obra en la que cal conèixer una mica d’Allen, però també una mica del que representa per a ell la cultura, la grega, a la que admira des de la seva perspectiva nord-americana, un plaer per als sentits, us ho ben asseguro.

Projectes

El treball o els projectes poden ser mesurats per l’entusiasme que s’hi posa, com també per la mesura de les adhesions que genera. De fet el model occidental i més concreament mediterrani en contempla a més l’efecte negatiu o pervers que comporta aquesta acció, donat que a mode de partida d’escacs, la jugada continua sobre els/les que es genera el “pecat” de l’enveja, com una causa de gelosia mal entesa, a partir de pròpia percepció de manca de formació o la manca de relacions necessàries que, a sensu contrari, haurien possibilitar d'aconseguir d’adherir-se d’avant mà a un projecte o una acció.

Llegeixo a la contraportada del darrer llibre de Woddy Allen, una frase seva magistral que potser podriem relacionar amb el tema d'aquest ost, i si no ho és m'és ben bé igual, perquè val la pena de deixar-ne testimoni, si no ho és prou de testimoni un llibre. Ens diu el cineasta americà:

"M'alleuja molt saber que l'univers és defintivament inexplicable. Començava a pensar que era culpa meva"

Recurrència eterna amb so de Fado

Acabar la setmana, o començar-la com vulgueu amb aquest preciós tema portuguès, per aquells als qui els agraden els fados, tant com a mi, amb la veu d’una reina, és la millor manera d’esgotar les hores que ens resten i les que ens queden per saber-ne gaudir del que ens envolta, en el silenci, amb el somriure, però també amb la candidesa d’un acudit de Woody Allen[1] , sobre l’alimentació que ja em direu que té a veure amb el Fado, però a mi m’ha agradat pel seu sarcasme, del llibre que estic llegint, que voleu!; ens diu Allen que: “La voluntat poderosa sempre dina menjars abundants, ben amanits amb salses pesades, mentre que el febles piquen germen de blat i tofu, convençuts que el seu patiment els valdrà una recompensa a l’altre món, on fan furor les costelles de xai. Però si l’altre món és, tal com afirmo, una recurrència eterna d’aquest, els dòcils han de dinar a perpetuïtat pocs carbohidrats i pollastre a la planxa sense pell.”

[1] Allen, Woody “Pura Anarquia” Editorial Columna edicions. Barcelona, 2007. pag. 144

Again...

Descobrir quelcom, saber en definitiva com n’és d’important de veure en aquest món que la fatalitat, bonic paraula, ens guia, on sigui que la vida ens porti en aquella ruta que se’ns té marcada, algú diu que des de les estrelles, ves a saber.

De vegades, els carrers acostumen a resultar freds en les ciutats de l’interior, marcats també pel caràcter de la seva gent que va amunt i avall, buscant potser aquelles llambordes de la Plaça de la Concòrdia i recrear-se en l’obelisc, l'immens obelisc que la presideix i que Champolion va fer portar de les troballes egípcies per a major glòria de les expedicions napoleòniques.

El cert és que quan descobreixes que París, per posar un exemple, pot ser nexe de unió quasi espiritual, com qualsevol altra ciutat d’Europa, que ens configura l’imaginari i ens diu d’on venim, a on anem i que és la nostra vida, també de vegades et venen a la ment aquelles imatges en blanc i negre, d’un actor hieràtic, Bogart afirmant el “Sempre ens quedarà Paris” a la mítica “Casablanca”, on jo sempre tinc millor record de l’oficial francès que no pas de l’actor que sempre m’ha donat la sensació que recita més que actua. Recordar la frase “torna-la a tocar una vegada més Sam” (Play it again, Sam), que no va ser pronunciada pas per Bogart, ella, va ser ella, com sempre la que repeteix amb veu dolça i tendre, la frase amb la mirada entendrida….

Si aquesta pel·lícula va ser capaç d’entendrir també Woody Allen nogensmenys em sento commogut quan un amic em diu d’haver descobert Paris, aquella ciutat que ens pertany una mica a tots plegats, diria jo, i que ha estat fil conductor de bona part de la nostra historia. També de la meva, i em recordo ara, passejant un vespre pel bulevard Saint Germain, el meu fill encara petit al coll, el seu cap sobre el meu la galta tendra repenjada sobre els cabells que prèviament havia despentinat i recorrent l’avinguda, en la tranquil·litat i serenor dels segles que et miren pas a pas, pam a pam, des de qualsevol racó que busquis, passejant sota la llum de la lluna...

Hauria volgut donar, voltes i més voltes, com jugant a descobrir de nou la Place de l’Etoile, una rotonda immensa que sempre m’ha semblat prou més immensa del que realment era, voltes i més voltes, mentre contemplo la bellesa impertorbable que l’imaginari grec se’ns ofereix als ulls i recórrer el llarg passeig fins que el temps s’atura, com un cotxe, costat per costat la vorera i et sents completament feliç.

Potser les paraules d'Ella Fitgerald cantant un mes de maig de 1.957, els ritmes del jazz que et mimen les orelles i el cor ens ajuden a redescobrir aquella primavera permanent dels adolescents que s'adoren, mentre ens repeteix una i una altra vegada la paraula: "Paris".

Un dia trist

Woody Allen, diuen que diu que el cervell és el segon òrgan més important del seu cos, evidentment no deu d'estar pensant en altres òrgans pel primer que no sigui aquell que porta a estimar-se la persona que més es coneix: un mateix. Permeteu-me que incorpori una mica d’humor d’un director de cinema que admiro, malgrat sigui un dia trist, en particular perquè el seu europeisme era evident en moltes de les seves creacions, malgrat el New York dels seus amors, i perquè em sembla molt bé que hagi assentat al seu equip a Barcelona per fer el que ell diu que serà una pel•lícula que reflectirà una bonica historia d’amor amb Barcelona (no sé si ho va dir ben bé així, però a mi m’agrada com queda).

Amb tota probabilitat no passarà a la historia de la filosofia, però caldria tenir molt en compte les seves reflexions, les seves profundes reflexions, de vegades intransigents, de vegades fins i tot ratllant l’absurd o lleugerament erotificants, en tot cas absolutament vàlides per a mantenir l’ull crític envers la societat nord-americana que retrata. Veurem quin retrat en fa de la societat barcelonina, em resisteixo a dir catalana, perquè que se sàpiga la pel•lícula gira tota la seva historia a Barcelona.

I recordar precisament avui Allen no és buscar d’omplir un espai blanc en aquest meu blog, segurament avui, ha estat un dia com qualsevol altre, com el de tanta i tanta gent que encara no ha pogut i potser no podrà marxar de vacances, però el cert és que quan hom rep una mala notícia, tardes algunes hores en pair-les i digerir-les, i avalues tot un seguit de vicissituds que et succeeixen al llarg de la vida, per això he triat d'escriure aquesta imatge literària del cineasta novaiorquès, que permanentment s’ho està qüestionant tot, com una mena de Sartre eixelebrat i en versió americana.

Segurament si el sol brillant i lluent que feia no m’hagués ajudat a veure una mica més enllà, probablement el dia hauria esdevingut una mica més trist que de costum, perquè de vegades, també toca entristir-nos, com avui a mi. Segurament sense aquell mojito encantador que un amic t’ofereix, el dia hauria esdevingut una mica més trist, però és cert que també cal somriure’ns a nosaltres mateixos, cal veure allò de positiu que té la vida (segurament Allen ara es preguntaria si és que en té alguna a banda de ...). De fet crec que tot plegat forma part de la meva particular historia que línia a línia descric en el meu blog i avui és així com em sento, una mica trist, tot i que com diu el meu admirat Woody: gràcies a déu que existeixen els francesos (Hollywood ending 2002)