dissabte, 18 d’octubre de 2008

Nota de text I: Aquella vella porta

Aquella vella porta semblava tenir vida. Els cops plens de rovell regalimant sobre una pintura grisa, fosca, bruta, com desencaixada en un mur encara dempeus, de pedres velles també mal renglerades, s’obria al misteri de les ments infantils, les ments d’aquells nens enjogassats que una i una altra vegada, amb cada retruc de pilota, els semblava escoltar com un gemec darrera la porta on de l’orella estant, podien sentir el vent com xiulava per entre els forats, com un esglai quan la llum s’amaga darrera del carreró. Aquell miol que anuncia el misteri, espanta de nou els nins que, cames agafeu-me, surten a tota pressa deixant al terra aquell instrument amb el que havien torturat durant tant de temps la porta vella; com esperitats, augurant, que aquelles ànimes de la fosca, aquelles que escoltaven dins del mur havien decidit de sortir de passeig.