Nota de text I: Aquella vella porta

Aquella vella porta semblava tenir vida. Els cops plens de rovell regalimant sobre una pintura grisa, fosca, bruta, com desencaixada en un mur encara dempeus, de pedres velles també mal renglerades, s’obria al misteri de les ments infantils, les ments d’aquells nens enjogassats que una i una altra vegada, amb cada retruc de pilota, els semblava escoltar com un gemec darrera la porta on de l’orella estant, podien sentir el vent com xiulava per entre els forats, com un esglai quan la llum s’amaga darrera del carreró. Aquell miol que anuncia el misteri, espanta de nou els nins que, cames agafeu-me, surten a tota pressa deixant al terra aquell instrument amb el que havien torturat durant tant de temps la porta vella; com esperitats, augurant, que aquelles ànimes de la fosca, aquelles que escoltaven dins del mur havien decidit de sortir de passeig.

Lluna minvant

Mentre aquella lluna minvant acompanyava les passes lentes, escoltava el so de les campanes de l’església que delectaven el cel fosc que cobria la ciutat. El silenci omplia després els carrers quan els sorolls profans deixaven d’envair l’òbit recent del sol, que hauria de donar pas al paradís dels somnis. El miol arrecerat trencava la placidesa, aquell traqueteig del camí de ferro em recordava el soroll dels talers que havien acompanyat les meves nits d’infantesa, al costat d’aquella estufa de ferro que escalfava l’estança, mentre mirava aquell cel que tot just omplien els pocs estels que lluentejaven la nit.

Sorolls profans

Sento els lladrucs del gos que a la nit crida, un lladruc intens, atemorit, solitari en l’estança no lluny d’aquí; mentre el vent xiula pel carrer, com si una porta s’obrís. El seu lament llastimós, en el silenci nocturn fa com un esglai, les ànimes tremolen en el sentiment del seu udol; la nit sospira mentre el camió de les escombraries trenca la quietud, els lladrucs l’acompanyen, com si aquests sorolls profans, intentessin de trencar aquella simfonia que omple la foscor.

Jeu d’esquena, com enfadada, perquè de tant en tant llença un miol la meva gata, com enfurismada per voler escoltar la conversa cànida que en la nit es dóna; mentre a ella, cantora de la lluna en el seu festeig temporal i hormonat, jo li demano amb el dit sonorament silenci. Enfadada o no, reposa el seu cap felí sobre la cadira que tria, com qui tria en l’espai aquella butaca orellera en la que reposar les tardes de dissabte i deixar passar les hores, embolicat de somnis que embolcallen aquells sopors tardans.

Els ulls ploriquegen, tantes hores davant de la blancor on les lletres dibuixen les paraules que lentament van entonant aquell missatge que t’encomanen els déus, mentre ella, fèlina companya entén que la són també se’ns encomana als humans malgrat els misteris de la nit siguin tant plaents. Potser es desperta un altre món, dimensions distintes que podrien descobrir, però....... els lladrucs continuen, els udols i els miols....