dijous, 2 d’octubre de 2008

Epíleg de tardor


La tardor ens descobreix aspectes sensibles de l’adormiment de la terra, aquella senectut d’allò que caduca, assolint punt àlgids de bellesa, impensable mesos enrere, amb la simplicitat i l’harmonia de les coses, dels fets, dels esdeveniments transcendents, previs al camí hivernal de la vida. La natura ens ensenya models pacients, moments eterns, instants precisos en les que la paraula canvi esdevé sinònim de transmutació efectiva, letargia, somni profund que t’ensenya com tot camina al seu ritme, impertorbable, malgrat la mà de l’home i com tot esdevé una sàvia calma que progressa en el silenci. Laureano Alban[1], qui ens diu que “el temps sempre arriba tard a la transhumant lucidesa de la poesia”, ens descobreix com “la tardor ens aporta puresa, com ens salva del dolor pel seu miracle, transmutant somnis com un mirall... d’infinita calma” . Res com el vers per descriure, tanmateix, amb una sola paraula sentiments i emocions distints als de la vida quotidiana.

Podríem recordar Neruda[2], quan ens diu que “el poeta sempre ha cercat una sortida a la seva sotsobra, escapant cap al misticisme o cap als somnis de la raó”, com si ambdues coses estesin tan distants i fossin tan distintes, com si la raó fos quelcom alié a tot recurs o interpretació mística de la vida; segurament a cavall d’una o altra postura es troba el bell mig de tot plegat, el que no cal cercar tant lluny com sembla, perquè malgrat els esforços, sempre el pensament, la idea, conté una part de transcendent que aborda el que pot ser considerat per algú com inabordable. El món canvia. Estem abocats al canvi en una societat hereva dels segles XIX i XX, una societat distinta, en la que ja res pot ser concebut com ho era i els batecs socials revolucionen tota interpretació “antiga”, que no sigui com ens deia Kung Fu Zu[3], atenent les bones costums; De fet la resistència a viure en la mentida, aquella culpa del constant dissimular, com ens deia Montaigne[4] , ens ha impedit de veure aquest procés captiu....


[1] Laureano Albán. Herencia del otoño. Ediciones Rialp. Madrid. 1980.
[2] Pablo Neruda. Confieso que he vivido: Memorias. Pehuén Editores Limitada. Santiago de Chile. 1976
[3] Compilat per Silvia Arrau. Traducció de Maria Merino. La sabiduria de Confucio. Longseller. Buenos Aires, 2000
[4] Michel de Montaigne. Essais II, 18, citat a Miguel Catalán. Seudología. Taller de Mario Muchnik. Madrid. 2005