divendres, 3 d’octubre de 2008

Debat vice-presidencial, dues lògiques distintes


Difícilment podríem trobar un país en que la importància de la vicepresidència així com les seves prerrogatives siguin tant transcendents que un debat no passi desapercebut. Com sinó podria explicar-se que hi hagi hagut tanta atenció dels mèdia sobre el debat d’aquesta matinada passada?.

La brúixola marcant la inflexió entre el model conservador y el model liberal clàssic (no pas econòmic sinó polític), han estat els vectors que han definit un mapa marcat per dos estils distants entre sí, però també marcant la conseqüent distància amb el mandat que ara s’esgota, tot i que com sempre, la resposta de l’elector americà, en el seu identitari particular, no és, potser, la resposta que es donaria en una altra lògica electoral.

Sarah Pallin i Joseph Biden, governadora d’Alaska i el Senador, han afrontat el segon debat de les presidencials nord-americanes, amb l’espasa de Damocles penjant encara sobre un pla de recuperació financera que ha passat, això sí, el sedàs del Senat per que encara no ha estat aprovat per la Cambra de Representants, un pla que no deixa indiferent a ningú i que tants greuges aconsegueix en un i altre hemisferi polític a nord-amèrica.

La governadora, defensora a ultrança dels postulats conservadors, “venera” el model del soldat que figura com a spitch de campanya, recordant permanentment qui és i que ha estat el candidat de l’elefant a la presidència, amb una frase que tant McCain, com Pallin han repetit “McCain sap com guanyar una guerra”, però també és cert que es posa en qüestió la perspectiva de l’anàlisi geoestratègica de les forces americanes i el paper que els USA han de jugar, la defensa del paper d’Israel al mediterrani i al món, en una clara aclucada d’ull que també va fer McCain al lobby jueu. El Senador posa en qüestió tot aquest model i avança com ja ho va fer Obama, en la definició de la confrontació antiterrorista, per tant en el paper que es pot jugar a Afganistan, definint un nou marc de relacions mundial, marc que en l’anècdota espanyola, intenta d’evidenciar novament en l’spitch demòcrata, que ja va fer també Obama, que qui no sap identificar els seus aliats, difícilment pot tenir capacitats per a governat aquesta potència.

Biden, deixa de banda aquell axioma de la vella guàrdia, per demostrar que aquesta aposta, la del tàndem Obama/Binden, significa una aposta en defensa de la classe treballadora, mitjana en diuen en el llenguatge polític nord-americà, amb una clara consciència per a la reforma com per exemple en l’àmbit de la salut, sense caure en la utòpica pretensió de l’administració Clinton que va trobar en la industria mutual y farmacèutica un adversari; aquest cop Biden, amb algun argument més sobre la taula que els que va posar el mateix Barak Obama, dóna les pistes de la col.·laboració publico - privada en aquest sentit.

El càntic als valors clàssics, manual del conservadorisme exerceix de guia en les directrius republicanes sobre una societat, en la que els valors del liberalisme més escorat a la dreta que ha significat l’administració precedent, fa palesa la seva desconnexió amb la realitat del que pensen, senten o pateixen els ciutadans, en un àmbit de suport que assoleix els pitjors moments de la seva història recent, que comença de fet amb el fracàs de la invasió d’Iraq i culmina amb l’ensopegada de la principal institució financera del món: Wall Street, aspectes sobre els que Pallin, com ja va fer McCain, sense frivolitzar, es desmarca, mentre que Biden afronta en el seu discurs, amarat dels principis liberals, la situació però també la gestió posterior i la necessitat reguladora així com la de la reforma de les fiscalitats. Distints papers, distints actors, distinta obra.