diumenge, 25 d’octubre de 2009

Notes de text II: estacions




Sonen de vegades melodies imperceptibles, sons que es deixen caure per les catenàries de l’estació del tren que de tant en tant ressegueix les velles vies i el sonar del seu vapor atemoreix els gats que planen per entre les runes que transita.... El dia desperta potser gris, potser solejat, tanmateix, si aquelles pluges de tardor regalimen per entre les cobertes esbocinades pel temps que malmet les fustes i rovella els claus, mentre els coloms s’esguarden lluny d’aquell cementiri d’ànimes que havia esdevingut el seu cobert. L’estació de tren ens convida a recordar però temps de remembrança, d’antic, amb una certa estètica romàntica, modernista, poca, només les teulades orientalitzants semblen despertar-nos els sentits a l’ antuvi, com un recorregut que ens regalima els anys passats, els temps de distint presagi, les formes antigues de fer, els farcells i la vida que s’obria i s’apagava d’una altra manera, com qui diu, sense desesperança en un mar de destins que s’aixoplugaven a recer de dels vells castanyers de la plaça que obria el pas al món dels camins de ferro.