dissabte, 10 d’octubre de 2009

Retronen els sons....


En la càlida nit de la tardor estant, quan els vents del nord comencen a festejar els fullatges i les arbredes, ressonen les veus des de l’infinit, retronen els sons que ens enalteixen i ens adverteixen com ho feu Turandot: que ningú no dormi, “nessun dorma”, i així amb l’alè del que se sap vencedor, despertar de la llarga nit dels somnis i rebre els dons preuats de la victòria, aquella corona de llorer com a únic do, i saber que el cel mira com a un mirall la seva creació..... Perquè no és només la meva veu aquella que clama, hi ha una altra veu, hi ha una multitud de veus, veus d'avui mateix o fins les veus del passat que en la seva desesperació, esdevenen veus punyets, veus trencades, de vegades somrients, de vegades atemorides, de vegades boges de dolor, de vegades omplertes en la seva ànima d’alegria. Però ara ens neix una veu d’un dolor nou i vell a l’hora, la veu de la vida i la mort, la veu del pobre fugitiu, la veu de l’home que s’ofega, la de l’ocell espantat, sobre els carrerons on ressonava abans l’alegria, amb aquella veu que encara tremola. Deia Edith Piaf que “Si digués tot el que sabia, tot el que havia vist, diria massa però a la vegada mai prou i per tant el millor seria oblidar”; altres veus cantaran com la nostra memòria sense tristors particulars i com la Piaf deia: ”no tinc res per declarar”, però algun dia retrobaré el que hauré vist i ho reconeixeré...