dissabte, 31 d’octubre de 2009

Intuir


Quan t’enfrontes a la síndrome del paper en blanc és com descobrir que, de vegades, les teves capacitats neuronals es resisteixen a quelcom més que la contemplació mateixa del paper, encara que sigui d’una manera electrònica, substancialment inert, prescindible, lluny d’aquella explosió de ràbia que et porta a rebregar i torturar el paer que acabaria irremeiablement per terra acompanyant la paperera.

Els temps canvien, alguns ho sabem, fins a intuir-ho hem estat capaços i per tant aixecar aquella tapa que t’il·lustra aquesta pàgina que, virginal, està a l’espera de traduir en grafies llatines les expressions que les sinal·lagmàtiques relacions entre neurones han de configurar un text és com un gest més que simbòlic, esdevé una mena de ritual ultramodern, en el que la veneració a ulls de la llum que tènue no deixa d’acompanyar-te, insinua alguna que altra passió, algun que altre sentiment i en moltes ocasions un gran agraïment a la vida que t’ha permès de deixar el que havies estat fent anys enrere, deixar companys de viatge, potser no tant amics, i ser lliure, en definitiva, lliure per a poder comprendre moltes de les coses que ara enriqueixen, mal que bé la nostra història diària, amb les misèries i els trànsits que només el viure en llibertat et permet de descobrir.

La música m’acompanya en aquesta vespertina interpretació, com qui diu si el pentagrama fos una guia que et va descrivint hores d’ara el ritme que et cal en l’escriptura d’aquest diari que ressegueix després de tant de temps i on aboques tota mena de sortilegis sortits de la visió mateixa que hom té de la vida, del món, de l’art, en una cadència incompleta que deixa de vegades algun respir a l’autor, però també a qui s’atreveix a endinsar-se en aquest món de tenebres que, de tant en tant, és el món del pensament, de vegades contradictori, de vegades fosc i complex, però de vegades tant simple com la mateixa fulla virtual de paper sobre la que resta escrita, fins que el temps l’esgoti.

I quina ha estat la melodia triada? Doncs segurament aquella que convé a tant àlgids moments, amb tota probabilitat la seva ductilitat i harmonia em permeten no poques vel·leïtats literàries, modestes és clar, però en el meu més modest entendre, Beethoven i la seva novena simfonia* em descriuen tot un seguit de cromatismes que a ulls clucs de vegades em transporten a altres mons distints, on la immaterialitat esdevé una mena d’axioma que em recrea formes i colors que harmonitzen amb les visions d’un món nou, com el d’aquella revolució pendent que tenim tots plegats....


* Beethoven Symphony No. 9 in D Minor, Op. 125