dissabte, 21 de novembre de 2009

Governança


Va deixar caure algun poeta, quan l’abril sovintejava la primavera que “els núvols encendren la tarda per escurçar-ne els confins, i ens diu que contràriament a la seva voluntat, però, no aconsegueixen sinó magnificar-la, de fet ens apunta com el mateix ocorre amb qui prova d’eclipsar llunes, o iniciatives, a contracorrent “[1]; com n’és de ferm el temps de les cireres que caloreja els passadissos, quan les mirades van en un sentit o en un altre segons interessa als esperits que ensenyoregen els prats per aquells camins que altres havien transitat abans i altres transitaran després, governats per una miríade d’ oligoquets. El temps dóna i pren raó, com el meteor remena terra i aigua foragitant-ne dels seus dominis els apogònids.