divendres, 13 de novembre de 2009

Escenografies


Hi ha qui diu que l'objectiu de John Rawls[1] amb la seva teorització sobre la Justícia, era combatre i superar l’ utilitarisme plantejant que una teoria, per més eloqüent que sigui, ha de ser rebutjada o revisada si no és vertadera i que l’únic que ens permet de tolerar una teoria errònia és la manca d’una de millor. Clar que el concepte rawlià de justícia partia d’una desiderata: considerar que els principis de justícia són objecte de un acuerdo entre personas racionales, libres e iguales en una situación contractual justa, d'un acord entre persones racionals, lliures i iguals en una situació contractual justa, i que per tant podem comptar amb una validesa universal i incondicional, tenint present que potser la racionalitat i la llibertat poden considerar-se inherents a la condició humana, en determinades latituds, de la mateixa manera que el concepte d’igualtat tindria serioses dificultats per a ser considerat viable en la concepció d’una societat marcadament estratificada, encara que subjecte a una novació d’aquest mateix concepte classe.

És obvi en l’anàlisi d’aquest liberal, que la seva pretensió teòrica descansa sobre el principi que les institucions més importants de la societat estan disposades de tal manera que obtenen el major equilibri net de satisfacció distribuït entre tots els individus el que conforma i prefigura una societat ordenada i justa, plantejat des d’una perspectiva absolutament utòpica, perquè la realitat equilibrada parteix encara de conceptes anacrònics fruit de les revolucions burgeses que hores d’ara hauríem de considerar superats; de fet ell mateix considera la seva teoria com una aposta ideal sustentada en els principis dels bens socials primaris, el dubte és si aquests realment conformen la realitat del cos social postmodern i, en tot cas, si realment es dóna la justícia social, el que ens fa de nou recordar l’òptim de Pareto[2] que ens deia que el benestar d’un grup està en el seu punt òptim quan és impossible que cap dels seus integrants millori sense que, com a mínim, l’altre es vegi perjudicat, el que no resulta hores d'ara míniment difícil tot i que sustentès per això mateix una de les principals crítiques dels utilitaristes en ares a la redistribució eficaç, el que probablement ens permet d'entendre, doncs, bona part de l’actual escenografia política.



[1] Rawls, John. Teoria de la justícia. (trad. Dolores Gonzalez. Fondo de Cultura Económica de España, México. 1997

[2] Pareto, Wilfredo. Manual of political economy. A.M. Kelley. 1971