diumenge, 29 de novembre de 2009

El factor C


"Banc", fotografia origina de Montse Esteba

L’efecte de la realitat i el fet de la provocació sobre la memòria col·lectiva, esdevé en la inspiració dels conflictes que la psicologia social ens descriu, el fruit de la solidesa dels imperatius categòrics que se substantiven en la concreció d’un model de consciència col·lectiva, una mena de superestructura que prefigura un “jo” singular i harmònic estructurat a partir de la complexió d’un viatge interior que es projecta cap a l’exterior[1], com una mena de memorialisme com també va succeir amb el problema del Marroc al segle XIX, o el retrocés ideològic de la generació de 98, en definitiva es percep ara, com aleshores, l’esperit del desconcert històric basat en una suposada legitimació i protagonisme social, subsumint el marc dels perfils negatius que en aquest moment tot ho embolcalla.

El clima és ple de soroll, un soroll suposadament intens, suposadament col·lectiu, distint al que es venia escoltant en els darrers temps on les dues C majúscules: Crisi i Corrupció havien esdevingut claus en les editorials, en els articles, en les notícies.... El soroll omple de gom a gom els estadis informatius i beu de les benaurances polítiques que havien quedat absoluta i literalment malmeses per obra i gràcia de les dues C, aquelles que ara, com a notícia caducada han passat a ser notes menors, llevat, és clar, que n’augmentin els imputats o apareguin nous casos de corrupció, o The Economist tingui raó i la crisi sigui més llarga i dura del previst per a Espanya, i encara en aquests supòsits cal que s’aixequi soroll, pensa algú, perquè no estan els temps com per a deixar que la política perdi el seu prestigi i ens faci rememorar actituds pròximes a les de 1934, perquè el context no els es favorable i després de la sorpresa i fins el silenci maldat i mesurat, ara toca clima de soroll, fer oblidar les fàbriques amb ERE, per a posar un exemple, als aturats o el tancament diari de petites i mitjanes empreses i la misèria mateixa, tot apel·lant al sentiment, perquè diu la veu popular que si s’apel·la al sentiment aleshores hom pot oblidar la butxaca, la del ciutadà, és clar, perquè d’això es tracta, i a veure qui és el guapo que s’atreveix a dir que les 12 editorials no tenen raó i anar contracorrent, això si que és màrqueting i no el de marques com ara la Coca-Cola, posats a dir.

El discurs, per tant és fàcil i per si no ho era, aquesta ha estat la primera de les mobilitzacions, en clau absolutament fidel al que ens va deixar escrit Sun tzu[2], un manual ad hoc pels estrategs electorals que ja ens amenacen de nou de tenir-nos entretinguts durant una cinquantena de setmanes, si som vius per a veure-ho o el país no ha entrat en una deriva tal en la que les C passin de ser majúscules a immenses i acabi engolint a la majoria, perquè com deia Tzu “quan se sent el tro és massa tard per a tapar-se les orelles ... davant l’estupefacció de l’altra majoria, la silenciosa que observa atònita l’espectacle d’aquells actors verbals que ens repeteixen tics, tons i frases obeint a horaris, compromisos i estratègies comercials.


[1] Baena, Enrique. El ser y la ficción. Anthropos editorial. Barcelona. 2004.

[2] Tzu, Sun. El arte de la Guerra. Ed. Fundamentos. Madrid. 1974. Edición. 2008.