dissabte, 21 de setembre de 2013

Ens hauriem de poder sostreure...


La fotografia del bosc de ribera és original de Ramon Farré

Ens hauríem de poder sostreure dels pensaments que ens engarjolen lluny de la realitat mateixa, hauríem de saber-nos reconèixer en la simplicitat del Tot, i alhora en la unicitat de cada ànima present en aquest món que és nogensmenys com evocacions d’aquella Divinitat perenne, com l’aigua vivífica que transcorre pels senders que amara de vida, i aquesta en el seu propòsit de devenir valor i principi, felicitat que transmet el fet que, per evident, no deixa de requerir l’enaltiment i la commemoració, per gada gota que transita prop nostre, recordant-nos que no ens és necessari res del que ens envolta, només la vida mateixa i el contacte i connexió amb el món, Tot en un, Un en tot, misteri i confessió del que hi ha, del que És i del que no és.

La llar de l’home no radica més que enllà on és el seu cor, on és capaç de transformar-se i descobrir-se arrelat en la terra, però també essent àtom de l’univers mateix, més enllà del nostre món, però també en ell, com un objectiu de transcendència que se’ns albira més enllà de l’oració, la meditació o els santuaris, en l’explosió d’aquella reclusió interior que la porta oberta, de bat a bat, ens permet d’abandonar, sense trencar aquella homogeneïtat causal que ens aboca a l’infinit mateix de les petites coses, de les petites històries, on El trobem.

Hem de ser capaços de veure’ns reflectits en aquest trànsit en els altres, observant a l’hora el món físic i l’espiritual com un pont en el que la fusió d’ambdues percepcions es pot donar, clar que només si estem en pau amb nosaltres mateixos i amb el món, serà aleshores quan l’aire que hom respira se’ns farà entenedor, i la realitat cobrarà una nova dimensió, una nova perspectiva, idees i fets, seran una mateixa cosa, com un retorn a la infantesa de l’home en la que va començar a descriure’s aquest llarg camí.    

© Albert Balada

21-09-2013