Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris humans. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris humans. Mostrar tots els missatges

dimarts, 18 de febrer del 2014

Totes les organtzacions són imperfestes...



Totes les organitzacions són imperfectes perquè imperfecta és també la raça humana, no perquè ho hagi estat en la seva creació, sinó perquè en el seu lliure albir es recrea en la foscor, sense entendre  ni comprendre que de les tenebres s’establí la llum, que d’elles es separà; som doncs, essers destinats al bé...  

© Albert Balada

18-02-2014

diumenge, 1 de desembre del 2013

La paraula...




La paraula, aquell instrument poderós, instrument que els humans emprem per a fer les nostres construccions intel·lectuals, ha de ser usat amb criteri, amb molt de compte, talment que serveixi per a remoure les consciències i ens serveix com invitació al proïsme per a interactuar, a través de l’habilitat i l’actitud que hom cal tenir amb el llenguatge, més enllà de l’expressió, a través dels seus signes i símbols, de manera que pertany tant a l’emissor com al receptor, eliminant les dificultats de tan fàcil existència que no faci sinó conrear la incomprensió.
Cal doncs una actitud humil, lluny de la falsa modèstia, en la calma precisa que ens permeti descobrir-ne el procés del pensament, que ens permeti aportar la nostra perspectiva en el respecte al sentiment, sensacions i les idees dels altres, sense assentiment,  però convidant a la reflexió, sense manifestar pors malsanes ni a semblar estranys en les convencions, dubtant si fa el cas, però amb el ferm convenciment que és així com es construeix la societat, aquella que tendeix al creixement, sense parles artificioses, recreant en la senzillesa les exposicions més subtils, donant a la paraula el seu sens més autèntic i perfecte.
© Albert Balada

01-12-2013 

dimecres, 10 de juliol del 2013

El gat és autèntic...


A la fotografia le meva gata "Dolça" ensenyorant-se del meu llit...

El gat és autèntic, no enganya, no gasta hipocresia, ni falsos somriures; quan no té res a dir o a esperar, apaga el seu rellotge vital i passeja per la riba del país de Morfeu, que li aporta més felicitat, potser molta més que no pas compartir l’escassetat de la mateixa amb els humans. Són sincers, et volen perquè et volen, com ets, sense additaments, sense necessitat de fer veure el que no ets, cosa tant pròpia de la humanitat sencera, i si no et volen, rara vegada si ets com cal,  t’ho fan saber, t’ho diuen clarament, sense mobbing ni bulling, ni altres punyetes post modernes dites en anglès d’anar per casa; perquè els gats són molt més savis que nosaltres,  i gaudeixen, si poden, de la millor vida que de vegades és ben senzilla,  i si no poden, també, doncs en el seu viure, sigui quin sigui, curt o llarg, han sabut descobrir que també hi ha vida, sense honors, sense mèrits, sense privilegis, sense paranoies diverses. Els gats són autèntics, a nosaltres ens costa més, però sempre és temps d’intentar-ho i aconseguir de ser, només i senzillament ser, com ells...   


© Albert Balada

10-07-2013

divendres, 1 de març del 2013

No us sabria dir...



La fotografia és original de Llorenç Melgosa


No us sabria dir quan vaig descobrir que és allò que amaga la ment dels gats, de saber trobar en ells la subtilesa d’un animal sublim, intimista alhora, molt lluny d’aquella imatge que jo en tenia d’uns sers esquerps i gasius, que defugien la companyia humana, va ser aquella descoberta genial de saber com ells són guardians i conservadors dels moments, dels seus i dels altri d’aquells viuen com si d’un glop d’aire es tractés la vida i la gaudeixen a cada instant, sense pressa, perquè el seu ritme és ben bé un altre.
                              
Del gat, cal saber intuir el regal de la seva mirada, saber veure en els seus ulls aquelles paraules que ens escriu en l’aire; pas inexpressius, ans al contrari, si els sabem observar, mirar de vegades des de l’ànima mateixa, sabrem entendre que ens parlen en el llenguatge dels temps, mentre distreuen el moment tot permetent-nos de compartir el seu espai preciat i preciós, però hi ha una demanda essencial, com una mena de contracte que ens escriuen aleshores, la necessitat del respecte i la candidesa.

De vegades, només de vegades s’apropa a tu, cerca la teva complicitat, i cal saber entendre que en aquell moment ell entén que li pertanys, no et preguntis perquè, perquè és ell qui ho ha decidit i en aquell moment, segurament sense percebre-ho, ha escrutat en la teva pròpia essència, aquella dels sentiments amagats, perquè ell sap traduir les teves cabòries, no ho dubtis i, a canvi, també demana un pagament, una carícia.

Pots endevinar en ell quin és el moment del dia si, des de la senzillesa, ets capaç d’estar amatent i comprendre en les seves actituds com responen al sol, dador de vida i a la lluna, reina de la nit, i com del dia i de la nit, en fan un elogi de la vida.

Trobar un moment de repòs, de pausa és per a ell el millor regal, es regalima en llocs escollits; és selectiu, no val qualsevol lloc o qualsevol racó per a fer-lo seu, amb pas lent i acurat, com comptant les passes, una a una, sense distreure la mirada, en un silent deambular per l’estança, recorre una i altra vegada el lloc, a la descoberta, potser d’un lloc en alt, potser d’aquella taula de tapa baixa, potser d’una butaca, en dibuixa l’espai ben lentament com si d’una zona immensa es tractés.

Quan ha decidit on reposar en aquella moment en que així ho ha establert, jeu reposant sobre la seva panxa, les potes de darrera estirades i les de davant, l’una més que l’altra, com recreant una escena reial, en la que sembla voler recordar aquelles arrels felines que encara guarda, els ulls clucs i les orelles escoltant fins el murmuri de les plantes que li agrada de guardar, en aquest seu escollit lloc de pau, de serenor que no vol ser torbada... ho fa saber amb un lent moviment de la punta de la cua, que s’assembla al senyal que va la serp de cascavell, per avisar, però en el seu cas, en el del gat, diu a l’entorn com n’és de calm el moment i com li plau de gaudir-lo i compartir-lo, demanant no ser molestat...

De vegades, el lloc escollit el simula amb el seu entorn, li agrada prou aquella manta vella que per molt que la rentis, sembla voler mantenir la seva oler i sap reconèixer-la, com a pròpia, cercant en cada arruga com una plàcida molla sobre la que jeure-s’hi, això si, mai abans de recórrer mil·límetre com si l’espai escollit esdevingués enorme, com un prat on descobrir amagatalls, només aleshores i amb un moviment pausat, adequadament compassat, com assajat, va deixant caure, lenta, molt lentament cada part del seu cos - sembla una ploma com fimbrejant en l’aire fins a reposar-se, si tens el privilegi de observar aquell moment precís - , sembla, si la mires, com si amb aquella mirada entornada et vigilés, mentre l’operació continua, resseguint el lloc per a dibuixar amb el seu cos, aquella geografia que la manta vella havia definit sobre el sofà, i un acabat aquell ritual, un gran badall advertia la seva propietat sobre el lloc i l’ inici d’una curta o llarga becaina, segons el moment del dia de que es tracti... 

 


© Albert Balada
28-02-2013



 

  

dilluns, 26 de maig del 2008

Novus Ordo Seclorum





Aventurar la sapiència en un món obert a la manca de virtut, implica la necessitat de descobrir aquells homes bons, capaços de convertir la seva vida en una vida de servei a la humanitat sencera, anacoretes del saber, dels secrets que ens transmeten els grans, per albirar aquell destí on la maldat sigui rebutjada, sigui anihilada del cor dels éssers humans, per conformar un complex entramat que faci de l’aliança aquell nexe d’unió entre civilitzacions, recuperar en la història de la humanitat un altre set cents quaranta i dos. És arribada l’hora en que la llum esdevingui com a principi fonamental del nostre pas per la vida, del nostre trànsit com esglaons d’una cadena ampla que descriu la transmissió i l’enllaç de coneixements del passat al futur, de la ment al cor dels homes,

diumenge, 6 d’abril del 2008

Sorolls profans




Sento els lladrucs del gos que a la nit crida, un lladruc intens, atemorit, solitari en l’estança no lluny d’aquí; mentre el vent xiula pel carrer, com si una porta s’obrís. El seu lament llastimós, en el silenci nocturn fa com un esglai, les ànimes tremolen en el sentiment del seu udol; la nit sospira mentre el camió de les escombraries trenca la quietud, els lladrucs l’acompanyen, com si aquests sorolls profans, intentessin de trencar aquella simfonia que omple la foscor.

Jeu d’esquena, com enfadada, perquè de tant en tant llença un miol la meva gata, com enfurismada per voler escoltar la conversa cànida que en la nit es dóna; mentre a ella, cantora de la lluna en el seu festeig temporal i hormonat, jo li demano amb el dit sonorament silenci. Enfadada o no, reposa el seu cap felí sobre la cadira que tria, com qui tria en l’espai aquella butaca orellera en la que reposar les tardes de dissabte i deixar passar les hores, embolicat de somnis que embolcallen aquells sopors tardans.

Els ulls ploriquegen, tantes hores davant de la blancor on les lletres dibuixen les paraules que lentament van entonant aquell missatge que t’encomanen els déus, mentre ella, fèlina companya entén que la són també se’ns encomana als humans malgrat els misteris de la nit siguin tant plaents. Potser es desperta un altre món, dimensions distintes que podrien descobrir, però....... els lladrucs continuen, els udols i els miols....

divendres, 4 de gener del 2008

Recordant Teognis de Mégara

Ens deixà escrit al 520 a.c. aquest poema significat dins de la posia lírica grega arcaica

L’esperança és la única deessa que habita entre els humans,
Les demés van marxar, deixant-la enrera, a l’Olimp.
Se’n va anar la confiança, gran deessa, se’n va anar dels homes
El seny, i les gràcies, amic, van deixar la terra.
Ja no hi ha juraments de fiar entre humans ni justs,
Ni ningú demostra respecte als déus eterns;
S’ha extingit el llinatge dels homes pietosos; ara
Ni normes legals coneixen ni encara la pietat.
Més en tant que un viu i veu la lluentor del sol,
Conservi pietós la seva fe en la divina esperança,
Resi als déus i, en oferir-los les engreixades cuixes,
En els seus sacrificis invoqui, al començament i en acabar, l’esperança.
Guardis sempre del torbat discurs dels homes injustos
Que, sense cap recel del ser dels déus eterns,
De continu als bens d’altri la vista dirigeixen,
I estableixen infames arranjaments amb ruïns propòsits.

dissabte, 15 de desembre del 2007

Estèric


Aprens, mentre escoltes la paraula de qui ha estat capaç de descriure-la una i una altra vegada i ara queda sorprès per les voltes de la vida, i com res no és el que sembla i tot canvia. Potser recollir l’experiència en el sentit, en el voler descobrir en les virtuts del llenguatge i la comunicació aquella porta que hores d’ara ens duu a allò desconegut, diferent, que se’ns albira distint i distant a la vegada, ben diferent d’aquells primers anys de democràcia.

Potser saber que no és el mateix concepte, que la democràcia participativa no és de la que ens hem dotat, que la democràcia deliberativa és aquella normativitzada, però que com que el llenguatge encara que no fos acurat era tingut per a bo, fins ara podria crear escola, el problema és que l’escola ha creat distància i la distància la defineixen els ciutadans i els ciutadans, com algú deia estan com a cabrejats, estan farts de polítics que no els dediquen el temps que es mereixen, o que aquest temps els hi ho dediquen si, és clar, un cop cada quatre anys.

Potser aquella bona gent, que pensava, que ens deia: ull que les coses canvien, que estan canviant a marxes forçades, que els off de record ara son declaracions anònimes, que les fonts han deixat de ser fiables i res no ho és hores d’ara, ens hauria de servir com avis pel navegant que vol descobrir en el viatge per la res politicae aquella virtut que les essències dúctils dels sers mínimament formats observen o pateixen en les respectives disciplines, científiques, per suposat, acadèmiques sense cap dubte, academicistes si ens deixen.

Sentir-te en un mar de complicitats, amarat del saber propi dels centres que el generen, que creen aquella opinió que pot ser compartida o no, però en tot cas subjecta a la dialèctica de l’excurs limitat sens dubte pel temps que ho mediatitza tot en la vida dels humans, però que ens porta inexorablement a la reflexió a la rel mateixa de la substància comunicativa, aquesta és la realitat mundana de la comunicació política, i no una altra, potser sí que ens ho hem de fer mirar i veure qui, què, el qui o el què triem, com i de quina manera; n’est-ce pas monsieur?

dissabte, 8 de desembre del 2007

El calendari de l'eternitat




Imatge extreta del fons http://www.nasa.gov/ mitjançant el cercador google.


Ensorrades a les entranyes de la terra, bastint la gran construcció dels humans, com una cosa indeleble, com un fet immutable en la historia present i futura, s’alça a nostres ulls la construcció d’un món que basteix noves civilitzacions, amb uns sons que s’assimilen a la permanència, ofenent els ulls de la vida que ha sobreviscut al llarg de mil·lenis en la terra. La llum ha deixat d’il·luminar el cel, mentre nosaltres esperem com si hi hagués quelcom més a fora, quelcom que salvés el món del seu declivi, del declivi que han viscut totes les civilitzacions que ens han precedit, que han estat poderoses i dominants com la nostra, entre baralles, entre potencies que somniaven en posseir algunes més que d’altres a les altres i que feien, algunes, només de la cultura la seva essència perdurable.

Agafar una mica del terra que ens és donat de tenir cura o de l’aigua que s’esgota com a bé preuat i decidir que fer quan és fa tant difícil entre l’angúnia de saber-nos distrets per interessos mundans i infinitament menys eterns que nosaltres mateixos. Potser el lideratge que s’espera, potser saber que ningú hores d’ara està en disposició d’assumir aquest lideratge global i qui, qui ho voldria d’assumir la vetlla també pel seu propi interès quan se’ns fa un món tant complicat, un món tant difícil, on cada dia que passa n’és un dia més i alhora un dia menys, malgrat el gran núvol fosc ens deixi veure de tant en tant alguna guspira de la llum que dona la vida, aquella que remou les entranyes de la terra a la recerca de la clau que ens doni el secret per a la preservació, que travessa aquelles muralles de pedra que hem construït en el nostre entorn, que travessa els ulls que miren i ens dibuixa un paisatge inhòspit, inhumà, més inhumà del que és ara mateix, quan les filigranes intel·lectuals ajuden si més no a amagar aquesta comèdia que és de fet la tragèdia de viure.

Arrels que ens duen a ves a saber on, que ens desdibuixen perquè no hem estat capaços de ser el que s’espera dels sers suposadament més intel·ligents de la terra, arrossegats a ser terra mateixa, per viure en plenitud amb l’univers que ens donà un dia la vida i aixecar una bastida més en la construcció celeste, en aquesta càpsula que compartim com un infern permanent al que estem condemnats, escrivint una pàgina que és en realitat segons en el calendari de l’eternitat, uns segons malbaratats que haurien de deixar pas a noves petjades, a noves llums inconegudes.



MOUSTAKI 1973 - Il y avait un jardin ~ Les enfants d'hier

dimarts, 20 de novembre del 2007

"e"


Sense voler, quasi per atzar, havia deixat escrita en aquest post, un esborrany amb la lletra “e”, ni ho recordava perquè, com, ni de quina manera, però el cert és que aquesta lletra solitària omplia un espai immens, en la solitud del blanc, que no ha vist la llum però per això mateix dona títol a aquest blog, com un cant a la solitud, com un cant etern i dispar a aquelles coses que ens pertanyen a nosaltres i només a nosaltres i que no volem compartir, perquè formen part de la nostra més íntima essència, aquella que de vegades bé que pot quedar malmesa per, com em deia tot dinant un amic, l’entorn.

Recrear en el llenguatge les possibilitats de ser tu mateix, de vegades incomprensible, de vegades transparent, però la majoria de vegades en l’enigma que representem tots plegats com a sers complexos que som plens de matisos que ens fan, precisament, diferents però iguals, iguals però complementaris, complementaris, però diferents, configurant un paisatge humà que sorprèn per la seva diversitat, com per la seva pròpia naturalesa, en tot cas la “e”, la seva innegable solitud, albira aquella taula rodona, petita, allunyada de tot allò mundà, que et permet a més, acostar-te a l’altri en aquell diàleg, on el llenguatge no verbal, el somriure, com la sorpresa en els ulls oberts, o el missatge de les mans, ens descriuen aquest món que ens donat de liderar, als sers, humans?

diumenge, 21 d’octubre del 2007

Amor, llum i llibertat.


Diu una cançó francesa dels anys trenta, quan Europa rebia el sotrac que va remoure els cims econòmics del món i començava una època de recessió que alimentaria les cohorts bel·ligerants i els models intransigents i dictatorials, diu aquesta cançó per "el cor és prou fort per a curar una ferida segons sigui el jurament que el va formar", segurament si el cor dels ser humans estes format per l’amor, la llum i la llibertat, què més ens caldria per a que no hi hagués ferides o per conjurar-ne l’adversitat social?