dimecres, 5 de setembre de 2007

Jo no veig res de millor

Quan hom parla de la sensibilitat, de l’acompanyament que et representa la vida en societat, de vegades, potser no sempre, tendim, tots i totes a oblidar algú que el tenim a prop, molt a prop, quasi tant que se’ns fa invisible al llarg dels anys, de manera que resulta difícilment reconeixible, perquè et coneix més i millor, de vegades molt més que tu mateix. El temps, segurament, aquell company impenitent i que sempre ens acompanya fins al final dels nostres dies, en que el destí decideix de fer-nos jugar-nos el seu joc, ens envia, de tant en tant missatges de canvi, canvi en les nostres percepcions, canvi en les sensacions que percebem respecte dels nostres alter-ego. Segurament mai podrem saber que ens hauria deparat la vida si tot hagués anat d’una altra manera, en tot cas, sempre en el convenciment que aquesta és la millor vida possible que ens ha tocat viure, he volgut recuperar aquesta cançó del duet Aznavour-Piaff, que ens enterneix el cor i ens deixa, en aquest món de rancúnies, odis, enveges, però també de persones plenes d’encant, un missatge.




Més blau que els teus ulls
(Edith Piaff/Charles Aznavour)

Traducció Albert Balada


Quan jo aixeco els ulls
Jo retrobo el cel
I em dic: “Déu meu,
Però com n’és de sensacional,
Tant de blau”.
Quan jo aixeco els ull,
Jo retrobo els teus ulls
I em dic: “Déu meu,
És veritablement meravellós,
Tant de blau”.

Més blau que el blau dels teus ulls
Jo no veig res de millor,
Com el blau dels cels.
Més ros que els teus cabells daurats
No pot imaginar-se,
Com el ros dels blats.
Més pur que el teu aire tan dolç,
El vent, com al mes d’agost,
No pot ser més dolç.
Més que el meu amor per tu,
El mar, com enfurismat,
No se’ns acosta pas.

Més blau que el blau dels teus ulls
Jo no veig pas cap cosa millor,
Com el blau dels cels.
Si u dia tu tinguessis que marxar
I deixar-me,
El meu destí canviaria de cop
De cap a peus.

Més gris que el gris de la meva vida,
Res no seria més gris,
Nogensmenys que un cel de pluja.
Més negre que el negre del meu cor,
La terra profunda
No tindria pas aquesta negror.
Més buit que els meus dies sense tu
Cap cofre sense fons
No se’ns acostarà.
Més llarg que el meu plany d’amor,
Com l’eternitat
A prop teu seria curt.

Més gris que el gris de la meva vida,
Res no seria més gris,
Nogensmenys que un cel de pluja.


En l’error de pensar, jo ho sé bé
En els endemà.
Perquè cal complicar-se la vida
Més que avui.

Més blau que el blau dels teus ulls
Jo no veig res de millor,
Com el blau dels cels.
Més ros que els teus cabells daurats
No pot imaginar-se,
Com el ros dels blats.
Més pur que el teu aire tan dolç,
El vent, com al mes d’agost,
No pot ser més dolç.
Més que el meu amor per tu,
El mar, com enfurismat,
No se’ns acosta pas.
Més blau que el blau dels teus ulls,
Jo no veig més que els somnis
Que em porten els teus ulls....