Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Enric Montanya.. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Enric Montanya.. Mostrar tots els missatges

dijous, 8 de març del 2007

8 de març: La diferència ens fa iguals


Hi ha molta gent que no identifica pas el 8 de març amb el record de les treballadores del Cotton Industries assassinades el 1.908 a Nova York, per les seves reivindicacions i que donen peu a l’establiment d’aquesta data internacional, a partir fonamentalment de la reivindicació i la remembrança de la Internacional Socialista.

Mea culpa, no ho he recordat en la tertúlia que condueix la meva amiga Mariví Chacón a Segre ràdio, que tot val a dir-ho avui m’ha tallat menys del que acostuma a fer-ho, hi ho hauria d'haver fet; dic això del record, perquè aquesta jornada reivindicativa hauria de ser una mica la referència d’aquella lluita sindical, d’aquells assassinats provocats per l’empresa i establir una comparació de veure com estàvem (i dic estàvem i no estaven) i veure on hem arribat ara.

Certament el debat ha estat fluït aquest cop i amb molta més sintonia del que acostuma, potser perquè parlem d’un tema sensible i que la gent amb cultura i formació que formem la tertúlia d’avui, Marta Alòs, Carmel Mòdol, Enric Montanya i jo mateix, tenim una visió de les circumstàncies de la igualtat que amb certs matisos no difereixen tant substancialment.

Mariví Chacón, ens ha introduït en aquest tema i la seva realitat actual, ella mana, i he atacat, com no pot ser d’altra manera les estadístiques, on sempre en el lloc dels homes hi figuren les nòmines astronòmiques dels representants de la classe corporativa, aquells que no oferiran mai reduir els seus sous per contribuir a la millora del resultat de l’empresa i que si ho creuen imprescindible procedeixen a deslocalitzacions o amenaces als centres de treball, que consideren els autèntics curcós de les economies d’escala de la empresa. Així doncs amb la inflor que dona a l’estadística aquests volums salarials, i tenint en compte que la part de les dones està infravalorada en no tenir tantes dones en la classe corporatiu com els homes, hi ha una distorsió en la mitjana que fa que sempre la mitjana salarial sigui superior en l’estadi del gènere masculí i per tant i s’exclouen aquests vectors (o redueixen els seus sous, aquesta és una altra), aleshores s’equilibra, com ho fa l’estadística que ens ha presentat Amador Santos dels demandants de treball de 1.997 respecte de 2007, on ja comenta a veure’s un cert equilibri de gènere.

De tota manera m’he mostrat més a favor de la igualtat que de la paritat, axioma aquest d’autèntica modernor que no comparteixo, el de la paritat, fonamentalment perquè crec que no és poden legislar els valor amb lleis, és a dir no em considero paritari, em considero igual a les dones i per tant aquest és el valor que ha de primar, o com li deia a una amiga meva que avui ha publicat un article extraordinari a La Mañana, Marina Forcada, portaveu socialista a l’ajuntament d’Alcarràs: nosaltres no som iguals, homes i dones som diferents, tenim visions diferents de les coses, perquè les raons biològiques ho manen, però això és precisament, aquesta diferència és el que ens ha de fer iguals, el seu reconeixement i la seva virtut. Reivindicava ella, com ho he fet jo mateix el valor de les àvies i mares que no han tingut la oportunitat de les postres dones i filles, però també critico, per la meva banda, determinades actituds d’aquestes mares o àvies que no ajuden a la integració i al model igualitari en protegir sobradament els fills i nets.

He posat un exemple que es pot comprendre fàcilment. Cap dona des que es van instituir els matrimonis civils, no ha denunciat l’incompliment de l’article 67 del codi civil que estableix l’ajuda mútua, o l’article 68 de compartir les responsabilitats domèstiques, quan encara la dona assumeix fonamentalment aquest rol. Seria també bo, en ares a aquest perfil igualitari que el model de nous estils laborals, per una banda, com defensa el Ministre Caldera, amb horaris que s’adaptarien als europeus malgrat les reticències que això generaria inicialment i per l’altre, per a aquells i aquelles que es dediquen a la política, copiar els models d’alguns länders alemanys i de la República francesa, que estableixen que no hi ha inauguracions en cap de setmana i activitat política, com tampoc fora del horari laboral.

La tertúlia se'ns ha passat volant, la primera des de feia dos mesos quasia la que reprenia després de la maleïda grip, i ha estat un plaer de retornar a Segre ràdio, com ja ho havia fet a Lleida TV, i reveure als companys contertulians i gaudir de la fantàstica veu de la meva amiga Chacón, no la Vice del Congrés (també amiga), sinó la conductora del programa.


He triat la imatge d'una dona africana, perquè malgrat el camí no ha tocat fí en els països desenvolupats, en els països en desenvolupament i en els sub-desenvolupats és en els que cal establir una nova conciència del paper de la dona en tots els sentits.

divendres, 2 de març del 2007

Crònica electoral XXIX: El cas De Juana i la manipulació torticera del PP



Ahir, després de molt de temps i superant aquella mala salut de ferro meva, em vaig donar una bona dosi d’adrenalina. Tocava assistir a La Tertúlia, ja en tenia ganes de poder petar la xerrada davant de les cameres en el programa de Lleida TV que lidera Santi Roig. No m’equivocava, el tema del dia, un tema dur, pel contingut, però també pel rerafons que s’hi arrossega: el segon grau a De Juana Chaos.

Certament l’amic Enric Montanya, representant del Partit Popular, va seguir la línia impulsada per la cúpula del seu partit, una interpretació torticera, li vaig dir, com també mentidera perquè estan recuperant el llenguatge que se sentia a l’Espanya del 32, del 34, i va apostillar el Diputat republicà Carmel Mòdol, “també la del 36 i la del 39”. Certament afirmar que el Govern posa en llibertat un assassí és faltar a la veritat i la va dir més grossa encara, en un clar intent de confondre a la ciutadania, una praxis que forma part de l’habituari propi de la dreta espanyola (també de la catalana, de vegades), tot dient que: "ni tan sols havia passat pel Consell de Ministres".

Evidentment vaig haver d’aclarir conceptes, deformació professional de politòleg, segurament, perquè ja ho deia Sir Francis Bacon, que "a la política era l’únic lloc on no s’exigia formació prèvia". La decisió d’aplicació del segon grau carcelari a De Juana, respon a una competència de la Direcció General d’Institucions Penitenciàries, depenent del Ministre de l’Interior, a requeriment i comunicació del Tribunal Suprem que fa comunicació de la sentència (on redueix de 12 a 3 els anys de condemna pel delicte d’opinió ) com també de la liquidació de la mateixa en haver acomplert les 2/3 parts de la mateixa, de manera que compet aleshores a aquesta DG la decisió que acaba prenent el ministre, també per raons humanitàries, donada la vaga de fam iniciada que comporta risc de mort.

Dit Això, confondre a la ciutadania afirmant que s’excarcera un delinqüent, com deia l’Enric, que s'excarcera un assassí és, com a poc donar veritat a mitges o directament una mentida; és cert que va ser condemnat pel codi penal anterior a 1.995, però també és cert que, d'acord a la lesgilació penal d'aleshores va acomplir la condemna i que no és per aquesta circumstància que se l’excarcera, perquè per aquell delicte ja va pagar, ara acomplia una altra condemna de la Audiència Nacional que el Tribunal Suprem ha considerat reduir, però es clar al PP, en funció de si les resolucions judicials obeeixen als seus interessos son bones o no i com que en aquest cas no ho és d'ac0ord amb la seva tesi interpretativa, la postura final, la fàcil, la d’atacar al govern, la de crear un clima de confrontació política, clima que tots els presents a la tertúlia vam denunciar.

Cert és que també, en els darrers minuts de tertúlia vam parlar del procés a Irlanda i vaig recordar en particular com en aquell procés, malgrat les diferències ideològiques, hi havia un consens en la classe política britànica que va portar, amb els alts i baixos propis de tota negociació política, a una solució de punt i final, com va dir la Marta Alòs a una integració en el sistema del Sinn Fein, la versió Nord Irlandesa de Batasuna.

Ja ho dic, després de la tertúlia l’adrenalina havia fet el seu efecte i l’ordinador a casa treia fum. Una bona rentrée, no?