Què us puc dir?

Segurament perdràs la porra, em deia un periodista amic aquest diumenge. Feia referència a la “porra” que es va muntar el conductor de “La Tertúlia” Santi Roig en la darrera en la que vaig participar el passat divendres; el tema del dia: el túnel de Vielha, que com no podia ser d’altra manera, el que em va tenir ocupat i angoixat tot el dia, tant, que no vaig poder anar a la pressa de possessió del seu escó de la nova i flamant regidora de l’ajuntament de Lleida la Neus Brocal; la "porra" , tornant al tema, consistia, segons en Santi, en dir si el túnel s’inauguraria o no en la data prevista, la meva resposta no podia ser més prudent i alhora conseqüent amb els procediments de l’administració de l’Estat i per tant també de la Ciència de l’Administració: “el procediment del protocol d’un acte és molt complex” el que automàticament es va traduir amb si, ves per on!

La Neus va prendre possessió i jo estava en contacte telefònic amb ella, al matí i a la nit fins i tot, el Pepe s’hauria sentit orgullós de la seva nena: ara, però tindrà l’obligació de blasmar tot el que ha après en la seva acció política a través de la regidoria d’igualtat i de la dona, un requiebro que s’acostuma a posar d’una contradicció progressista en voler establir diferències amb regidories de la dona quan hi ha les de igualtat, coses de “les polítiques” en micro, que hi farem, en tot cas desitjar a la meva estimada Neus el millor dels viatges en l'àmbit de la igualtat.

El diable pot preocupar-se

Avui, després de remenar el cel i la terra, he acabat el dia com l’havia començat, parlant de política, de la política en majúscula, i de les petites polítiques, allò que ens entreteté a tots plegats en les més insignificants de les pràctiques a l’entorn de suposades categories que no són més que pures anècdotes, que no fan més que convertir les autèntiques “façons” polítiques en meres conjectures provincianes. De fet fins i tot polèmiques partidistes esdevenen realitats absolutes en el marc del complex món de les relacions humanes, però si tenim en compte la importància que els ciutadans donen a aquestes polèmiques, potser ens n’adonaríem quin és el resultat de portar el debat i la dialèctica a les files de la comunicació i establir per exemple diàlegs que mai s’haurien produït i que difícilment es reprodueixen lluny de les planes dels diaris, els micròfons de les ràdios o les cameres de la televisió. Certamen el diable te perquè preocupar-se, si comencen a convertir-ho tot en una llegenda urbana, si tot passa de la anècdota a la categoria de les coses, basculant en funció de una altra concepció ideològica. Segurament avui la tertúlia que lidera Santi Roig hagi estat una tertúlia avorrida, on he blasmat que passa, quins són els paràmetres d’un fet que no pot allunyar-se de les valoracions tècniques, com gairebé tot.

Ja tard, un amic, m’ha fet referència al jazz i com acomboia el cor quan el sents i t’arriba als sentits, sense necessitat de traduir les paraules perquè la música esdevé traductora universal de les sensacions que ens acompanyen una veu, un piano, uns teclats, una bateria, un saxo o un baix, tant se val, ser, en definitiva, qui genera la divinitat si a més és capaç de transportar-nos a les immensitats del cel, o tot pensant-hi es recrea en la dimensió humana de les coses i ens les defineix tal i com som capaços d’entendre el que esdevé al nostre rededor.

He trobat aquesta peça, un regal als sentits, si és possible de tancar els ulls per un instant i navegar per les essències neuronals, fins a descobrir-nos a nosaltres mateixos, com éssers evolucionats que cerquem l’harmonia universal, i veiem en tot allò que ens envolta la nostra pròpia divinitat, la corrent, aquella que ens duu a reconèixer-nos com esperits lliures, iguals i fraternals, potser doncs, si fem això, podrem tanmateix reconèixer també en Paris, una ciutat més calenta que freda, malgrat l’hivern, i la veu de la Krall, sigui un plaer dels sentits del que us convido a gaudir, proveu?

Savoir Faire

Un dijous intens seguit d’un divendres nogensmenys. Un dijous, on va tenir lloc "La tertúlia" que dirigeix i presenta Santi Roig, a Lleida TV, la darrera de la temporada que acaba amb l’arribada de l’estiu, no en sentit metafòric, l’estiu feia algunes hores que havia arribat quan començava l’emissió d’aquesta darrera nostra, segurament hem refermat una certa amistat entre els tertulians, sempre passa, amb alguns més que d’altres. Ahir us puc dir que m’ho he passat d’allò més bé i segurament també els meus companys d’estudi, perquè ahir ens vam desinhibir, malgrat que els temes del dia no donàvem per a molt i en ser el darrer ho vam poder dir tot una mica més planer, potser sense tanta disciplina, sense rebaixar el to de qualitat que ens és exigible.

Ahir, segurament amb una complicitat no estudiada amb Marta Alòs jugàvem, com en un teatre, a trobar-nos i allunyar-nos, certament a partir de plantejaments ideològics, els dos som de morro fort, però també és cert que conduíem amb una vitalitat frenètica la dialèctica que s’establia, a partir, també, d’una certa ironia i una certa broma que crec s’hi esqueia, potser no en un altre programa, en el darrer sí. He d’agrair el “savoir faire” d’aquesta dama de la política que “temporalment”, espero, ens ha deixat, com també he d’agrair el respecte amb el que ens tractem, potser havíem començat amb una certa tibantor, però ara, després de tants mesos i també coincidències en d’altres mitjans, els dos sabem que se’ns reclama un cert nivell d’ideologia, un cert nivell de comprimís, un cert nivell de cultura, entenent-ho tant com a formació acadèmica, com a civilització.

Així, de la mà de temes interessants com ara la reforma penal en matèria d’accidents de trànsit, o l’errada de la Junta de Zona de Cervera, a la que vaig intentar defensar argüint que no és un jutjat especialitat i que rep la pressió mediàtica com el que més, d’igual manera com els mitjans pressionen donant per certes dates de constitució d’institucions com ara la Diputació de Lleida que no són del tot certes i més tenint en compte ara, quan escric aquest post, que hi ha una resolució de la Junta Electoral Central que recomana el següent:

“La exigencia establecida en el artículo 205.1 de la LOREG de que estén constituidos todos los Ayuntamientos de la provincia para que se pueda proceder a iniciar el proceso tendente a la constitución de la Diputación Provincial debe entenderse en el sentido de que dicho proceso deberá aplazarse hasta que se hayan resuelto previamente todos los recursos contencioso-electorales contra la proclamación de concejales electos en los municipios de la provincia.”

O sia que, malgrat la urgència que la llei electoral atorga als recursos presentats, encara manquen uns dies per constituir Diputacions i Consells Comarcals.

Ràpid, molt ràpid, gairebé sense desmaquillar, acudia al sopar que dijous vespre es feia al la Fonda del Nastasi, per reunir, com es fa tradicionalment des del PSC a la gent que ha col·laborat en la realització de la campanya que ha estat dirigida per l’actual primera tinent d’alcalde i Diputada al Parlament, Marta Camps, una munió de gent a l’entorn de l’amic Àngel Ros i una primera intervenció en el sopar de la Consellera de Salut, l’amiga Marina Geli, a la que no vaig poder saludar. Prendre contacte amb amics, companys i Diputades amigues, una joia per compartir aquelles taules. Com us deia una jornada intensa, però amb una carretada d’ímputs positius que és el que ens cal.

El vot intangible

Avui, responent a un invitació de Santi Roig, el coordinador de Lleida TV, he participat en “la tertúlia”, en la que participo habitualment, però en aquesta de manera extraordinària per tractar-se del "dia després", un petit debat entorn del resultat electoral que ha acabat centrant-se pràcticament en la ciutat de Lleida i una mica en la de Mollerussa, amb uns tertulians d’excepció, Josep Borrell “Xerric”, Anna Gómez, sots directora del diari Segre i Montse Bergès Regidora de turisme en funcions, que no ha vist revalidat el seu escò municipal.

Certament he felicitar al conductor del programa perquè hi he trobat un molt alt nivell de debat i unes persones altament enteses, cadascú des de la seva vessant. Jo, hi he intentat aportar una mica raó científica, sense acabar sent incomprensible i/o pedant. En la introducció se’ns demanava de valorar els resultat, de fer-ne una anàlisi, per no repetir el que ja s’havia dit, he intentat fer una reflexió per introduir un concepte, el “vot intangible”. De fet he formulat la meva hipòtesis a partir de la necessària relació entre el procés del 2003 i el del 2007 en les municipals a la ciutat de Lleida, una relació sine qua non no es pot explicar aquesta majoria de l’amic Àngel Ros.

Introduir el tema de no voler l’alcaldable en 2003 de manifestar públicament la seva intenció de retirar-se en acabar aquella legislatura, el que molt probablement li hauria atorgat no pocs sufragis, que segurament haurien pogut portar-lo de nou a una majoria absoluta, va implicar un retorcés en el resultat de vots que, acompanyat d’un increment en la participació creava la paradoxa que hi havia una abstenció localitzada dins d’un augment de participació que la llei d’Hondt va traduir en menor nombre d’Escons.

A partir d’aquí i malgrat els processos no son comparables per contenir variables no homogènies i variables independents com la renovació de 3 dels 5 candidats principals, he entrat a comparar, com s’ha produït un lleuger augment en la intenció de vot socialista, que per si sol no li hauria atorgat una majoria tan “holgada” a la ciutat de Lleida com la que ha obtingut, el vot intangible, la recol·locació de la frontera de volt d’ERC i ICV en un escenari nou, en el límit que jo he considerat natural, per un dimensionament excessiu, degut precisament a un cert vot de càstig al 2003 que podien haver capitalitzat aquestes forces, vot intangible, és a dir no existent que incrementa la diferencia entre la força més votada i les dues forces minoritàries, com succeeix també respecte del PP com també respecte de CiU, posa de relleu que la pèrdua en tots Quatre partits, significativa, per altra banda, contribueix a augmentar el valor del vot tangible, de manera que en la distribució d’Hondt es veu reflexat aquest consideració del PSC com la força amb major nombre d’escons, en definitiva perquè més que dobla a la segona força i successivament.

Després de valorar que porta a votar a la gent i fer consideracions que potser són vàlides per a les Elits, he apostat per valors més senzills, qüestions utilitaristes o de sentiments i fins i tot comodaticis, valors diversos que poden portar a l’emissió de vot, tema que anava lligat amb l’anàlisi de l’abstenció de la que ja n0havia parlat al matí, i com al matí he desmuntat un tòpic, el de l’abstenció bàrbara en aquestes eleccions, quan una participació del 52% es pràcticament la “moda” de les participacions i justament la mateixa participació de 1.979, any de efervescència democràtica que en canvi no va portar a rasgar-se les vestidures.

Hem passat de puntetes pels resultats de Mollerussa, on Gómez i Borrell han estat d’acord en problemes interns i aspectes de gestió que havien debilitat a l’alcalde sortint, Toni Bosch, i jo he volgut destacar la tasca realitzada en aquest darrer mandat per part de l’actual llista guanyadora, la del PSC, encapçalada per l’amiga Teresa Ginestà.

Per cloure parlar de CiU, de qui no s’havia parlat i definir al líder de l’oposició i la seva campanya. Ho he de reconèixer m’ha costat de trobar les paraules per intentar ser el més objectiu possible sense que se’m pogués titllar de sectari i he concretat alguns punts, un cert clientelisme, la manca de simpatia que li permeti arrelar en la gent i segurament una campanya equívoca, còpia de la realitzada en 2003.

Agrair dons l’invitació extraordinària a participar en aquesta tertúlia que em permet de poder mostrar les meves interpretacions de la realitat i en concret de la realitat política.

Crònica electoral LXIX: Ros remata i van ...

La portada del diari Segre l'endemà del debat i una foto del centre de realització de Lleida TV feta per Elena Vallès

Arribat a l’equador de la campanya electoral, a la ciutat de Lleida és rematen aquests set dies amb un nou cara a cara de l’alcalde i candidat socialista Àngel Ros contra el cap de la llista de la federació nacionalista. D’hora, a 2/4 de deu del matí els “adversaris” s’enfrontaven als estudis que Lleida TV té en les instal·lacions del grup Segre al que pertany, un cara a cara esperat perquè ara els contrincants ja estan bregats, a ben segur, per l’exagerada aparició de debats i cara a cara en aquesta campanya que han estat acceptats per tots els candidats, una autèntica aberració al meu entendre, que hauria de ser resolta bé per acord de les candidatures, que no arribarà mai, bé perquè la legislació electoral fos modificada i establís un única debat, en tot cas la cosa està verda en aquest sentit i tots els interessos a banda i banda de l’espectre, en un i altre sentit no apunten precisament en aquesta direcció.

Segurament aquell principi que va formular entre d’altres José Ortega i Gasset a la primera dècada del segle XX, referint-se Ortega a l’administració Argentina, i que ja al final de la dècada dels 60, també del segle XX formularia el pedagog nord-americà Laurence J. Peter, sota el nom “The Peter Principle”, és a totes llums aplicable al candidat de la federació nacionalista, quan li hem sentit l’afirmació: “a Lleida no hi cap tothom”. Evidentment feta aquesta afirmació, que ha escandalitzat al candidat socialista, com no podia ser d’una altra manera, s’ha evidenciat quin és el principi ideològic d’aquell candidat.

Ros ha estat suau dient-li que allò podria produir el naixement de forces d’extrema dreta com el Front Nacional de Le Pen a França i provocar successos com els de les banlieus franceses. Jo crec, sense corregir l’alcalde, que aquesta afirmació, com d’altres que ja n’ha fet i he denunciat en aquest blog, apunten directament a un filofeixisme que, de seguir, pot trobar una base social que la sustenti, però d'entrada recorden certes nits a l’Alemanya dels anys 30 on és deien coses de similar estil i com en d’altres temes és un autèntic insult a la intel·ligència, segurament per efecte de la recentment publicada enquesta de El Periódico.

Ros, que ha començat sense apretar l’accelerador, ha anat prenent un protagonisme adequat a mesura que avançava el debat, de manera que s’ha fet amb el control del mateix, amb una oratòria adequada, verbalitzant adequadament, sense inflexions en el to, pausat i coneixedor de tots i cadascun dels temes que proposava la moderadora i del que informen adequadament els mitjans. El cert és que en el moment en que l’adversari s’ha vist perdut, ha demanat d’anar a visitar totes les promocions d’habitatge protegit a la ciutat de Lleida, amb les càmares de televisió, és clar, demanant un protagonisme que anava perdent moment a moment, dia a dia.

Segurament voler rebatre una inqüestionable acció política feta durant tres anys i mig per l’equip de l’Alcalde Ros resulta complicat, però evidencia també un nivell d’aquest, difícil de superar per qualsevol candidat. Jo, com sabeu, no sóc especialment partidari dels estudis electorals a dies vista d’un procés electoral i com ja vaig comentar en un altre post, hi ha variables independents que ens estant donant un determinat perfil.

Possiblement no estigui tota la carn venuda i queden encara alguns debats per fer, però s’hauran d’aplicar molt els adversaris per superar l’estil, bonhomia i coneixement de la realitat ciutadana d’Àngel Ros, que es rescata d’aquella agressivitat mercantil de qui ve de l’empresa privada per adonar-se que la gestió política és alguna cosa més de la gestió dels instruments administratius de que es dota la ciutat, és també la gestió dels sentiments a banda del patrimoni de la ciutat, és també la gestió dels actius de la nostra ciutat, que són molts, és també la cura dels valors i la recerca de l’autoestima amagada, com també la recuperació del símbols, com gardeny a banda del PCITAL, la Seu Vella, a banda del que puguin fer les altres administració, és tot l’entorn del riu Segre al seu pas per la ciutat de Lleida i més enllà, són els vells Camps Elisis recuperats per a la ciutat i connectats amb el riu; segurament em deixo tantes coses que ens deixa aquest mandat, i tantes que ja connecten amb una o dues legislatures més que seria difícil d’explicar: llotja, pont de príncep de Viana, Pla de l’Estació, carrretera de Pinyana, etc. etc.

En tot cas felicitar als amics de Lleida TV, amb els que m’uneix una bona relació d’amistat, a en Santi Roig, el coordinador i tot l'estaff del grup Segre també i a l'Ares Escribà per la seva mà dura controlant el temps i la seva simpatia.

Crònica electoral LIV: Fer pedagogia

Descobrir perquè han de cobrar els polítics, ha estat un exercici de Ciència de l’Administració, que m’ha tocat de definir, avui, en la tertúlia de Santi Roig, a Lleida TV; segurament aquests temes haurien d’abordar-se més sovint, malgrat aquest ho hagi estat per una pregunta no resposta per part de Rajoy, que l’ha contestada, aquí, a Lleida. Roig se sentia cofoi d’haver tret una exclusiva que havia donat la volta a Espanya, però realment la pedagogia sobre la política hauria de ser un pensament permanent, una mena de vocació, que en aquesta ocasió ens serveix aquest mitjà.

Envejo el nivell d’implicació de la ciutadania, per exemple francesa, segurament són molts anys i ja V repúbliques, nosaltres només n’hem tingut dues i de ven curta durada. Els envejo, perquè tot i que la pedagogia ha de ser permanent, la inculturització dels elements i instruments de la república, com de la revolució, són permanents, i per tant el respecte cap a la institució de la política, que no necessàriament cap els polítics, és absolutament enorme, per això la introducció del tema per part de Santi Roig, m’ha semblat excepcional i he aprofitat per a possicionar-me, d’una banda, i a fer la corresponent didàctica per l’altre.

He agraït sobremanera que no es toqués el tema Maragall, les declaracions fetes des de Roma, com antuvi, perquè és per a mi un tema que, hores d’ara, no aporta res, absolutament res, al debat polític perquè les coses estan com estan i avancen, per altra banda, en matèria estatutària en la línia adequada, fent-les, per tant, les declaracions inapropiades i inadequades, segurament, com vaig entendre del que va dir el President Montilla un mer exercici de valoració històrica i poca cosa més, en un moment on la gestió de la carta constitucional catalana, i l’establiment de les comissions bilaterals de transferència son ja un fet.

I com no podia ser d’altra manera, Roig, per la visita del Conseller Nadal, que s’ha apuntat a la moda sense corbata i coll descordat, qui ha parlat de la Variant de Lleida i de l’Aeroport, hem fet els contertulians una valoració sobre el particular, que es diu estarà fet al 2008. Sembla ser que el professor Giné en les jornades que Segre organitza a la UdL amb motiu del seu 25 aniversari, el del grup de la informació, ha posat de relleu el model holandès que només en té dos d’aeroports i com el model els funciona perfectament. Jo he posat de manifest com m’agradaria conèixer la tesi doctoral de Pep Borrell, que va analitzar la viabilitat d’una infrastructura d’aquest tipus a Lleida. Hom però si hi ha la disposició governamental, benvinguda sigui, agafem-la al vol, ara només ens cal adequar el model de tranviatització de les rodalies lleidatanes i novament un nou treball en xarxa, malgrat suports inconfessables i peticions de gestos.

Crònica electoral XXIX: El cas De Juana i la manipulació torticera del PP

Ahir, després de molt de temps i superant aquella mala salut de ferro meva, em vaig donar una bona dosi d’adrenalina. Tocava assistir a La Tertúlia, ja en tenia ganes de poder petar la xerrada davant de les cameres en el programa de Lleida TV que lidera Santi Roig. No m’equivocava, el tema del dia, un tema dur, pel contingut, però també pel rerafons que s’hi arrossega: el segon grau a De Juana Chaos.

Certament l’amic Enric Montanya, representant del Partit Popular, va seguir la línia impulsada per la cúpula del seu partit, una interpretació torticera, li vaig dir, com també mentidera perquè estan recuperant el llenguatge que se sentia a l’Espanya del 32, del 34, i va apostillar el Diputat republicà Carmel Mòdol, “també la del 36 i la del 39”. Certament afirmar que el Govern posa en llibertat un assassí és faltar a la veritat i la va dir més grossa encara, en un clar intent de confondre a la ciutadania, una praxis que forma part de l’habituari propi de la dreta espanyola (també de la catalana, de vegades), tot dient que: "ni tan sols havia passat pel Consell de Ministres".

Evidentment vaig haver d’aclarir conceptes, deformació professional de politòleg, segurament, perquè ja ho deia Sir Francis Bacon, que "a la política era l’únic lloc on no s’exigia formació prèvia". La decisió d’aplicació del segon grau carcelari a De Juana, respon a una competència de la Direcció General d’Institucions Penitenciàries, depenent del Ministre de l’Interior, a requeriment i comunicació del Tribunal Suprem que fa comunicació de la sentència (on redueix de 12 a 3 els anys de condemna pel delicte d’opinió ) com també de la liquidació de la mateixa en haver acomplert les 2/3 parts de la mateixa, de manera que compet aleshores a aquesta DG la decisió que acaba prenent el ministre, també per raons humanitàries, donada la vaga de fam iniciada que comporta risc de mort.

Dit Això, confondre a la ciutadania afirmant que s’excarcera un delinqüent, com deia l’Enric, que s'excarcera un assassí és, com a poc donar veritat a mitges o directament una mentida; és cert que va ser condemnat pel codi penal anterior a 1.995, però també és cert que, d'acord a la lesgilació penal d'aleshores va acomplir la condemna i que no és per aquesta circumstància que se l’excarcera, perquè per aquell delicte ja va pagar, ara acomplia una altra condemna de la Audiència Nacional que el Tribunal Suprem ha considerat reduir, però es clar al PP, en funció de si les resolucions judicials obeeixen als seus interessos son bones o no i com que en aquest cas no ho és d'ac0ord amb la seva tesi interpretativa, la postura final, la fàcil, la d’atacar al govern, la de crear un clima de confrontació política, clima que tots els presents a la tertúlia vam denunciar.

Cert és que també, en els darrers minuts de tertúlia vam parlar del procés a Irlanda i vaig recordar en particular com en aquell procés, malgrat les diferències ideològiques, hi havia un consens en la classe política britànica que va portar, amb els alts i baixos propis de tota negociació política, a una solució de punt i final, com va dir la Marta Alòs a una integració en el sistema del Sinn Fein, la versió Nord Irlandesa de Batasuna.

Ja ho dic, després de la tertúlia l’adrenalina havia fet el seu efecte i l’ordinador a casa treia fum. Una bona rentrée, no?