El valor social de la rentadora

Mariví Chacón m’invitava de nou al seu programa, als matins a Segre ràdio, aquest cop per parlar de l’efecte socialitzador de la rentadora, i en particular sobre l’efecte que en el procés d’alliberament de la dona hagi pogut tenir.

Un tema interessant que hauria donat per molt més, on he intentat de definir el context en el que es produeix l’avenç tecnològic de que parlem i que va de la mà, també d’altres instruments com ara la nevera o l’aigua corrent en les llars.

És evident encara en no pocs pobles de les postres contrades, l’existència de rentadors públics, una mena de grans safareigs on les nostres avies solien socialitzar-se a la vegada que feien bugada, d’aquí l’expressió fer bugada. L’avenç tecnològic que suposa la incorporació de la rentadora a les llars, després d’un llarg procés històric, que passa pel gaudi d’aquest estri, inicialment, per part de les gents adinerades, burgesos i nobles dignataris, passa per la novació d’un procés que tradicionalment portava a les dones al riu, per convertir-lo en la cocció de la roba, un procés que intenta repetir amb més o menys èxit l’invent que ha arribat a perfeccionar-se fins als postres dies.

Jo no volia treure els grecs, com sempre faig, però sembla que si no en parlo no hi ha programa, me’ls ha tret l’amiga Chacón i he recordat com els grecs no usaven del sabó, si de l’aigua i dels perfums, o sia unes condicions ben diferents a les nostres.

Reflexions sobre qüestions de qüotidianeitat

Recuperada una certa normalitat, després de la nit electoral, això si amb la ressaca de la victòria aclaparadora del candidat socialista, avui em tocava de fer la meva habitual petita reflexió sociològica en el programa “El Despertador” que dirigeix la meva amiga Mariví Chacón a Segre ràdio. Parlar de la societat em permet, per uns minuts, encara que sigui un cop al mes, deixar de parlar en clan d’anàlisi política o tanmateix tampoc de política, tot i que són temes que m’entusiasmen a banda de la meva formació acadèmica.

El cert és que calia triar un tema sobre el que parlar i Mariví en va proposar l’efecte en societat dels telèfons mòbils. Un tema que pot semblar banal, perquè s’ha convertit ja en un utensili normalitzat en la realitat quotidiana de les persones, però que suposava un repte per a mi després de tot aquest temps.

Sempre, en tots els temes faig una reflexió i relaciono el tema del dia amb el que ens aportaven i feien grecs o romans, els pares de la nostra civilització i avui semblava que no ho podia relacionar, donat que son estris relativament recents, doncs suposo he sorprès a la meva conductora, perquè ha estat inevitable la referència a Grècia i el sistema de comunicacions mitjançant missatgers.

Reflexionar com totes aquests instruments de la vida quotidiana contemporània van lligats en el seu estudi i desenvolupament previ a la investigació militar, com després es considera el seu ús bèl•lic per passar a la vida civil, en que comencen a inserir-s’hi a finals de la dècada dels 70 encara fent una certa distinció de classes, de manera que només unes determinades economies i estatus es podien permetre la seva adquisició, a banda de les dimensions que tenia.

Entrada ja la dècada dels 80 comença la seva comercialització i d’aquí endavant els canvis de generació de mòbil, fins a la quarta que es comercialitzarà properament i podrà portar incorporada una pantalla hologràfica, un dels avenços tecnològics, també aplicables als ordinadors que ja vaig anunciar després del Congrés sobre la incidència de les TICs en la societat i que vaig anunciar des d’aquest mateix programa.

Sempre amb la voluntat de poder aportar unes certes reflexions sobre qüestions que afecten a la nostra qüotidianeitat i de lo que no ens en podes adonar, perquè constitueix la vida mateixa, com ara la utilització d’aquest estri, el mòbil, amb aquesta intenció col•laboro en aquest programa, ja veieu, la dialèctica amb un mateix a través de les ones, en companyia de l’agradable veu de Mariví Chacón.

Treball i responsabilitat

Responia aquest matí a les 8 a la invitació de Segre ràdio a aportar la meva modesta opinió i anàlisi, com a Politòleg, en l’anàlisi, no ja de la jornada electoral i dels resultats, sinó de la contextualització de tot en conjunt, invitació que acceptava amb gust, per acompanyar Mariví Chacón, la conductora del programa, tot haver-me’n anat a dormir força tard, malgrat la meva mala salut de ferro, que aguanta, penso jo, per la dosi d’adrenalina que provoca uns resultats tant espectaculars, no només a la ciutat de Lleida, amb 15 regidors, com per mantenir la ciutat de Balaguer i recuperar Tremp, o guanyar a Mollerussa, per exemple.

Calia mantenir l’objectivitat que m’és exigible en tant que analista, a més hi havia a la tertúlia tres representants de les forces amb representació a la Paeria, en Josep Presseguer, nro. 3 de la llista socialista encapçalada per Àngel Ros, Josep Grau, diputat al Parlament per la federació nacionalista, i el bon amic Paco Piniés, representant del Partit Popular.

Val a dir que, com ja he dit en un anterior post, resulta fàcil l’excusa del resultat en funció de l’abstenció i d’alguna manera vinc a demostrar, com l’abstenció és una variable cronificada en la ciutat de Lleida que aquest cop a repartit a banda i banda de l’espectre, exceptuant al PSC, i que potser exercien més influència altres variables, com les tres variables, dels tres candidats que per primer cop encapçalaven la llista del seu partit, Àngel Ros (PSC), Ismael Zapater (PP) i Mercè Rivadulla (ICV).

Enllà no hi he pogut entrar a incidir, però certament jo havia ja previst una davallada del vot cap a les formacions menors, tot i que no preveia tanta caiguda. Donada la tipologia de la massa electoral de la federació nacionalista, que manté una fidelitat del 80%, creia podia ser possible una davallada, però si us hi fixeu aquesta ha rondat el 30%, 10 punts amunt d’allò previsible, quasi 4.000 vots, que com a intangibles situen al PSC a una distància major del doble respecte del seu adversari immediat.

Durant la meva intervenció he lamentat una vegada més que els llibres de text de la ESO no continguin una referència explícita al vot i les seves característiques, com a valor i les diferents tipologies de vot, perquè la utilitat d’explicar als joves principis de democràcia i institucions, de res serveis si no s’amplifica en aquestes edats.

Segurament resulta dur, però jo mantinc aquella proposta de vot obligatori, si continua mantenint-se la tendència a la baixa en l’àmbit autonòmic i estatal del nivell de vot, encara que pugui semblar un anacronisme, precisament aquest mateix motiu que va portar als legisladors, per no demanar una anàlisi de la situació participativa desestimar d’aplicar aquest model que apliquen encara països europeus de llarga tradició democràtica.

Bé, a banda d’aquesta agradable estona, el matí ha estat ple de trucades, sms, e-mails, que em/ens felicitaven pels resultats obtinguts, segurament no treia tant fum el telèfon com els de l’alcalde Ros, o els de la pròpia alcaldessa in pèctore de Mollerussa, Teresa Ginestà, però déu ni do!

Ara estic convençut que s’obre un període de treball i responsabilitat, a banda de la feina que s’inicia en l’establiment dels corresponents pactes, per a governar, per exemple la Diputació de Lleida, o el Consell Comarcal del Segrià.

Crònica electoral XLI: treball en front de disbauxa i disbarats

L’amic Sergi Tor, el conductor de “El Contrapunt” de Ràdio Popular m’ho deia avui en sortir de la tertúlia, i les cròniques electorals del blog?, Doncs vet aquí ja hi torno, un petit descans des de dissabte, perquè ja ho sabeu del meu ritme a cavall del que em permet el cos.

Ahir el candidat socialista i alcalde de la ciutat, l’Àngel Ros, ens reunia a uns quanta i quantes (per no ofendre aquelles que reivindiquen un llenguatge no sexista com si el gènere en la llengua definís gènere, santa ignorància!), ens reunia deia per tal de valorar la situació, i conèixer opinions i parers, una reunió profitosa a parer meu, on Ros va fer una absoluta reserva de sinceritat i ens descobria aquell punt d’humanitat, també de racionalitat que cal a tot candidat, sense deixar-se aclaparar pels càntics de sirenes. Bona idea de fer aquesta trobada, que a molts ens ha servit per a conèixer-lo millor i poder treballar amb més entusiasme si cal.

Avui he començat el dia ben aviat, després de la tertúlia de “El Despertador” de Segre ràdio, que condueix la meva amiga Mariví Chacón, on he intentat en prop de 15 minuts fer una glossa del treball de l’amic, el professor José Fèlix Tezanos amb el seu grup d’estudi de tendències socials (GETS), que ens planteja un reconeixement de la societat espanyola dels darrers 12 anys, una societat que, al meu entendre, cada cop és més dual i cada cop planteja més la pèrdua dels valors clàssics en front de la moda i la tribu menor, amb una certa capacitat d’anòmia per part d’una bona part del teixit social, que podria estar abocat a l’exclusió si no som capaços (i capaces) d’establir una certa transformació, llàstima que també la tendència a la despolitització i a la centralitat política no hi ajudin pas gaire. Un llibre en definitiva que entenc hauria de ser llibre de capçalera de polítics, empresaris, i agents socials en general. No, no m’ha tallat, avui no era la tertúlia era la meva col·laboració mensual (nota per si ho llegeix la conductora del programa).

Per la tarda la tertúlia de Ràdio Popular, on el tema estrella, la proposta d’ERC sobre el Referèndum, segurament una mostra més de la immaduresa d’alguns líders d’aquest partit nacionalista, posició que fins i tot ha estat criticada pel sector més sobiranista del partit i que ho posava de manifesta en Jaume Fernandez, contertulià, i membre de l’anomena’t reagrupament. Certament jo he posat de manifest la relació de la proposta republicana amb la proposició de reforma de la Llei de Referèndum al Congrés dels Diputats que també plantejava Esquerra, però, és clar no sembla impropi d’una situació de govern normalitzada aquesta iniciativa parlamentària, la que ara proposen al Parlament de Catalunya. En tot cas la definició de l’escenari electoral, on CiU i ERC compareixen electorat i ERC lluita aferrissadament per a posicionar-se millor que el seu adversari en el mapa polític sobiranista o bé nacionalista. Poca serietat segurament, llàstima que això pugui enterbolir la gestió d’un govern digne, el del president José Montilla, llàstima; espero dels líders d’esquerra el retorn a la serenitat que els hauria de ser exigida, amb el rigor i la estima al país.

8 de març: La diferència ens fa iguals

Hi ha molta gent que no identifica pas el 8 de març amb el record de les treballadores del Cotton Industries assassinades el 1.908 a Nova York, per les seves reivindicacions i que donen peu a l’establiment d’aquesta data internacional, a partir fonamentalment de la reivindicació i la remembrança de la Internacional Socialista.

Mea culpa, no ho he recordat en la tertúlia que condueix la meva amiga Mariví Chacón a Segre ràdio, que tot val a dir-ho avui m’ha tallat menys del que acostuma a fer-ho, hi ho hauria d'haver fet; dic això del record, perquè aquesta jornada reivindicativa hauria de ser una mica la referència d’aquella lluita sindical, d’aquells assassinats provocats per l’empresa i establir una comparació de veure com estàvem (i dic estàvem i no estaven) i veure on hem arribat ara.

Certament el debat ha estat fluït aquest cop i amb molta més sintonia del que acostuma, potser perquè parlem d’un tema sensible i que la gent amb cultura i formació que formem la tertúlia d’avui, Marta Alòs, Carmel Mòdol, Enric Montanya i jo mateix, tenim una visió de les circumstàncies de la igualtat que amb certs matisos no difereixen tant substancialment.

Mariví Chacón, ens ha introduït en aquest tema i la seva realitat actual, ella mana, i he atacat, com no pot ser d’altra manera les estadístiques, on sempre en el lloc dels homes hi figuren les nòmines astronòmiques dels representants de la classe corporativa, aquells que no oferiran mai reduir els seus sous per contribuir a la millora del resultat de l’empresa i que si ho creuen imprescindible procedeixen a deslocalitzacions o amenaces als centres de treball, que consideren els autèntics curcós de les economies d’escala de la empresa. Així doncs amb la inflor que dona a l’estadística aquests volums salarials, i tenint en compte que la part de les dones està infravalorada en no tenir tantes dones en la classe corporatiu com els homes, hi ha una distorsió en la mitjana que fa que sempre la mitjana salarial sigui superior en l’estadi del gènere masculí i per tant i s’exclouen aquests vectors (o redueixen els seus sous, aquesta és una altra), aleshores s’equilibra, com ho fa l’estadística que ens ha presentat Amador Santos dels demandants de treball de 1.997 respecte de 2007, on ja comenta a veure’s un cert equilibri de gènere.

De tota manera m’he mostrat més a favor de la igualtat que de la paritat, axioma aquest d’autèntica modernor que no comparteixo, el de la paritat, fonamentalment perquè crec que no és poden legislar els valor amb lleis, és a dir no em considero paritari, em considero igual a les dones i per tant aquest és el valor que ha de primar, o com li deia a una amiga meva que avui ha publicat un article extraordinari a La Mañana, Marina Forcada, portaveu socialista a l’ajuntament d’Alcarràs: nosaltres no som iguals, homes i dones som diferents, tenim visions diferents de les coses, perquè les raons biològiques ho manen, però això és precisament, aquesta diferència és el que ens ha de fer iguals, el seu reconeixement i la seva virtut. Reivindicava ella, com ho he fet jo mateix el valor de les àvies i mares que no han tingut la oportunitat de les postres dones i filles, però també critico, per la meva banda, determinades actituds d’aquestes mares o àvies que no ajuden a la integració i al model igualitari en protegir sobradament els fills i nets.

He posat un exemple que es pot comprendre fàcilment. Cap dona des que es van instituir els matrimonis civils, no ha denunciat l’incompliment de l’article 67 del codi civil que estableix l’ajuda mútua, o l’article 68 de compartir les responsabilitats domèstiques, quan encara la dona assumeix fonamentalment aquest rol. Seria també bo, en ares a aquest perfil igualitari que el model de nous estils laborals, per una banda, com defensa el Ministre Caldera, amb horaris que s’adaptarien als europeus malgrat les reticències que això generaria inicialment i per l’altre, per a aquells i aquelles que es dediquen a la política, copiar els models d’alguns länders alemanys i de la República francesa, que estableixen que no hi ha inauguracions en cap de setmana i activitat política, com tampoc fora del horari laboral.

La tertúlia se'ns ha passat volant, la primera des de feia dos mesos quasia la que reprenia després de la maleïda grip, i ha estat un plaer de retornar a Segre ràdio, com ja ho havia fet a Lleida TV, i reveure als companys contertulians i gaudir de la fantàstica veu de la meva amiga Chacón, no la Vice del Congrés (també amiga), sinó la conductora del programa.

He triat la imatge d'una dona africana, perquè malgrat el camí no ha tocat fí en els països desenvolupats, en els països en desenvolupament i en els sub-desenvolupats és en els que cal establir una nova conciència del paper de la dona en tots els sentits.