La màgica poció

Acaba una setmana de treball, amb el convenciment que tota acció política que no s’adscrigui a paràmetres d’efecte col·lectiu tant de l’enllaç amb la realitat social, com de les actituds mateixes amb les que algú s’enfronta als paràmetres de l’observació de les normes de l’actuació i intervenció, si no ens porta tant en la reflexió mateixa, com en tota interpretació a que pugui ser dotada d’inflexions no subjectives, us ho ben asseguro que pot resultar estèril i aquesta manera d’actuar s’hi adiu molt amb la gent que va tenir formació autodidacta en les primeres dècades de la democràcia i que avui ja entra en la seva segona maduresa, parlo de gent vinculada a la generació dels 50.

Ha estat aquesta una setmana en la que he tornat a les meves tertúlies radiofòniques, havent pogut dir la meva i havent-les compartit amb els amics Carmel Mòdol d’ERC (amb el blog aturadet) , Carme Vidal de CiU a Segre ràdio o amb Marta Alòs de CiU i el bon amic Paco Pinies del PP, a Ràdio Popular; en totes elles, les meves reflexions sinceres, concretes. correctes, indestriables dels meus paradigmes ideològics, però també indestriables del marc del cientifisme que m’és propi i que juntament amb d’altres companys em porta a fundar la Societat Lleidatana de Ciència Política i Sociologia, com explicava la setmana passada en la tertúlia de Lleida TV.

Analitzar, per exemple en la més recent, la d’avui, la realitat política de CiU, que respon als més clàssics criteris de la tragèdia grega, on tot un seguit de personatges, a l’entorn dels dos principals, recreen una trama que porta, indefectiblement a l’aconseguiment del seguiment mediàtic que els estaria vedat si no ho aconseguissin d’aquesta manera, ha estat un intent de reflexió que sembla he aconseguit de fer entendre als oients, perquè, no ens enganyem, és que algú creia que Duran i Lleida no seria candidat de la coalició nacionalista en les llistes al Parlament de Madrid? Segurament algú amb la ingenuïtat que caracteritza a qui creu en les declaracions i que pensa que no son en definitiva teatre; teatre, una paraula de la que avui me’n parlava a Lleida el Secretari d’Organització del PSC, l’amic Pepe Zaragoza, en una conversa sobre els valors dels pactes, l’abans, el després i la gestió duradora.

Malauradament la sensibilitat política, i el nivell que he sentit avui mentre algú es dedicava simplement a fer treballar el seu mòbil, m’ha transportat a uns nivells de la política que feia temps dels que no gaudia i francament: val la pena, val molt la pena. He tancat la setmana abraçant un altre amic, un bon amic amb qui vaig compartir moltes estones, fa ja tant de temps, parlo de Manuel Pueyo, nomenat Delegat del Govern de la Generalitat a Lleida, expert sociol-lingüísta amb qui emocionat aquesta tarda he pogut saludar en la recepció a la seu mateixa de la Delegació, potser amb alguna cara de sorpresa, tant li fa. Evocar converses, una de recent, recordo davant de la llibreria Abacus, on ambdós vam coincidir i on vam parlar del seu futur polític, encara no decidit. Me n’alegro per ell, és una bona persona, però també per a Lleida, encara el recordo, ens recordo conversant amb Patrícia Highsmith, l’escriptora nord-americana, la de la foto d'aquest post.....

En tot cas, com veieu tornar a l’activitat política i radiofònica comporta, potser haver de renunciar a no poques coses, a alliberar temps, a descobrir que et falten hores, però tot i així intento ser fidel al meu repòs de la tarda, recreant-me en una llima ben tallada que goteja sobre l’aroma d'una bona ginebra, amarada de tònica suau, en copa, sempre en copa, i si és en companyia i aquesta t’aporta a més tranquil·litat i serenor, que més es pot desitjar, si el teu treball és un autèntic hobby, com diuen els jugadors de bàsquet: cobres per a fer el que t’agrada. De fet que més voldria...? Potser només aconseguir la poció màgica que em permetés de trobar-me en l’alquímia dels sentits i poder afirmar amb rotunditat quin és l’origen de l’univers, quina la nostra relació amb el món i les estrelles, mentre la cadira i la taula de fusta, prop del riu, son nucli central d’un bona tertúlia nocturna amb amics com el Miquel Lluís o la Mercè, abandonant-nos en la nit...fins que una trucada et recorda el tard que és, però has destinat una estoneta a parlar que és la millor de les assignatures per fer salut, mental i física, us hi convido, res millor que això o fruïr de l’autèntic silenci, tant se val, perquè ambdues opcions son vàlides i moltes vegades comporten, també un cert enteniment, una certa comprehensió.

Defugir del victimisme i la politització localista

Maqueta de l'Aeroport Lleida-Alguaire

Divendres passat ho deia en la tertúlia de Lleida TV: “hem de defugir d’una vegada per totes del victimisme que és propi de la política catalana de les darreres dues dècades i que s’accentua en el cas d’allò referit a les terres de Lleida”. La qüestió venia referida a la polèmica sorgida sobre els preus en l’expropiació de terrenys per al futur pròxim aeroport de Lleida-Alguaire, conflicte en el que el mateix Alcalde, l’amic Antoni Perea s’ha mostrat disposat a fer de mitjancer.

Aquest conflicte que és absolutament d’ordre administratiu, algú, amb unes intencions absolutament clares, intenta de fer-ne una qüestió política del que se sustenta en el procediment de la reglamentació expropiatòria i que encara no ha entrat ni tant sols en fase resolutiva, on ni tan sols hi ha un pronunciament del jurat provincial d’expropiacions, fent òbvia per tant una possible manipulació malintencionada per part de determinats interessos, potser i només potser vinculats a l’anterior consistori.

De fet la prudència és la millor aliada en política i vaig recomanar als Diputats amb els qui compartia tertúlia intervenir de manera que només s‘intentés d’accelerar al màxim el procés expropiatori, per evitar que la font d’ingressos dels afectats és demorés per massa temps, però poca cosa més, perquè no es pot prejutjar una acció en el procediment administratiu, quan encara no hi ha cap pronunciament al respecte.

No és innocent, per altra banda, cap de les actuacions polítiques que d’ara endavant es produeixin i es produiran, car estem clarament en un període pre-electoral, a sis mesos vista de les properes eleccions generals, on evidentment les forces del nacionalisme conservador per una banda i dels conservadors per l’altra, intentaran de vendre un país en quiebra, un país sense serveis, un país que explota i malbarata un altre país; segurament no vivim en el mateix lloc ni en el mateix context i caldrà fer un front dialèctic per explicar com ha avançat aquest país, des de l’any 2004, perquè probablement intenten confondre a la ciutadania, només probalbement, o no.

Savoir Faire

Un dijous intens seguit d’un divendres nogensmenys. Un dijous, on va tenir lloc "La tertúlia" que dirigeix i presenta Santi Roig, a Lleida TV, la darrera de la temporada que acaba amb l’arribada de l’estiu, no en sentit metafòric, l’estiu feia algunes hores que havia arribat quan començava l’emissió d’aquesta darrera nostra, segurament hem refermat una certa amistat entre els tertulians, sempre passa, amb alguns més que d’altres. Ahir us puc dir que m’ho he passat d’allò més bé i segurament també els meus companys d’estudi, perquè ahir ens vam desinhibir, malgrat que els temes del dia no donàvem per a molt i en ser el darrer ho vam poder dir tot una mica més planer, potser sense tanta disciplina, sense rebaixar el to de qualitat que ens és exigible.

Ahir, segurament amb una complicitat no estudiada amb Marta Alòs jugàvem, com en un teatre, a trobar-nos i allunyar-nos, certament a partir de plantejaments ideològics, els dos som de morro fort, però també és cert que conduíem amb una vitalitat frenètica la dialèctica que s’establia, a partir, també, d’una certa ironia i una certa broma que crec s’hi esqueia, potser no en un altre programa, en el darrer sí. He d’agrair el “savoir faire” d’aquesta dama de la política que “temporalment”, espero, ens ha deixat, com també he d’agrair el respecte amb el que ens tractem, potser havíem començat amb una certa tibantor, però ara, després de tants mesos i també coincidències en d’altres mitjans, els dos sabem que se’ns reclama un cert nivell d’ideologia, un cert nivell de comprimís, un cert nivell de cultura, entenent-ho tant com a formació acadèmica, com a civilització.

Així, de la mà de temes interessants com ara la reforma penal en matèria d’accidents de trànsit, o l’errada de la Junta de Zona de Cervera, a la que vaig intentar defensar argüint que no és un jutjat especialitat i que rep la pressió mediàtica com el que més, d’igual manera com els mitjans pressionen donant per certes dates de constitució d’institucions com ara la Diputació de Lleida que no són del tot certes i més tenint en compte ara, quan escric aquest post, que hi ha una resolució de la Junta Electoral Central que recomana el següent:

“La exigencia establecida en el artículo 205.1 de la LOREG de que estén constituidos todos los Ayuntamientos de la provincia para que se pueda proceder a iniciar el proceso tendente a la constitución de la Diputación Provincial debe entenderse en el sentido de que dicho proceso deberá aplazarse hasta que se hayan resuelto previamente todos los recursos contencioso-electorales contra la proclamación de concejales electos en los municipios de la provincia.”

O sia que, malgrat la urgència que la llei electoral atorga als recursos presentats, encara manquen uns dies per constituir Diputacions i Consells Comarcals.

Ràpid, molt ràpid, gairebé sense desmaquillar, acudia al sopar que dijous vespre es feia al la Fonda del Nastasi, per reunir, com es fa tradicionalment des del PSC a la gent que ha col·laborat en la realització de la campanya que ha estat dirigida per l’actual primera tinent d’alcalde i Diputada al Parlament, Marta Camps, una munió de gent a l’entorn de l’amic Àngel Ros i una primera intervenció en el sopar de la Consellera de Salut, l’amiga Marina Geli, a la que no vaig poder saludar. Prendre contacte amb amics, companys i Diputades amigues, una joia per compartir aquelles taules. Com us deia una jornada intensa, però amb una carretada d’ímputs positius que és el que ens cal.

El vot intangible

Avui, responent a un invitació de Santi Roig, el coordinador de Lleida TV, he participat en “la tertúlia”, en la que participo habitualment, però en aquesta de manera extraordinària per tractar-se del "dia després", un petit debat entorn del resultat electoral que ha acabat centrant-se pràcticament en la ciutat de Lleida i una mica en la de Mollerussa, amb uns tertulians d’excepció, Josep Borrell “Xerric”, Anna Gómez, sots directora del diari Segre i Montse Bergès Regidora de turisme en funcions, que no ha vist revalidat el seu escò municipal.

Certament he felicitar al conductor del programa perquè hi he trobat un molt alt nivell de debat i unes persones altament enteses, cadascú des de la seva vessant. Jo, hi he intentat aportar una mica raó científica, sense acabar sent incomprensible i/o pedant. En la introducció se’ns demanava de valorar els resultat, de fer-ne una anàlisi, per no repetir el que ja s’havia dit, he intentat fer una reflexió per introduir un concepte, el “vot intangible”. De fet he formulat la meva hipòtesis a partir de la necessària relació entre el procés del 2003 i el del 2007 en les municipals a la ciutat de Lleida, una relació sine qua non no es pot explicar aquesta majoria de l’amic Àngel Ros.

Introduir el tema de no voler l’alcaldable en 2003 de manifestar públicament la seva intenció de retirar-se en acabar aquella legislatura, el que molt probablement li hauria atorgat no pocs sufragis, que segurament haurien pogut portar-lo de nou a una majoria absoluta, va implicar un retorcés en el resultat de vots que, acompanyat d’un increment en la participació creava la paradoxa que hi havia una abstenció localitzada dins d’un augment de participació que la llei d’Hondt va traduir en menor nombre d’Escons.

A partir d’aquí i malgrat els processos no son comparables per contenir variables no homogènies i variables independents com la renovació de 3 dels 5 candidats principals, he entrat a comparar, com s’ha produït un lleuger augment en la intenció de vot socialista, que per si sol no li hauria atorgat una majoria tan “holgada” a la ciutat de Lleida com la que ha obtingut, el vot intangible, la recol·locació de la frontera de volt d’ERC i ICV en un escenari nou, en el límit que jo he considerat natural, per un dimensionament excessiu, degut precisament a un cert vot de càstig al 2003 que podien haver capitalitzat aquestes forces, vot intangible, és a dir no existent que incrementa la diferencia entre la força més votada i les dues forces minoritàries, com succeeix també respecte del PP com també respecte de CiU, posa de relleu que la pèrdua en tots Quatre partits, significativa, per altra banda, contribueix a augmentar el valor del vot tangible, de manera que en la distribució d’Hondt es veu reflexat aquest consideració del PSC com la força amb major nombre d’escons, en definitiva perquè més que dobla a la segona força i successivament.

Després de valorar que porta a votar a la gent i fer consideracions que potser són vàlides per a les Elits, he apostat per valors més senzills, qüestions utilitaristes o de sentiments i fins i tot comodaticis, valors diversos que poden portar a l’emissió de vot, tema que anava lligat amb l’anàlisi de l’abstenció de la que ja n0havia parlat al matí, i com al matí he desmuntat un tòpic, el de l’abstenció bàrbara en aquestes eleccions, quan una participació del 52% es pràcticament la “moda” de les participacions i justament la mateixa participació de 1.979, any de efervescència democràtica que en canvi no va portar a rasgar-se les vestidures.

Hem passat de puntetes pels resultats de Mollerussa, on Gómez i Borrell han estat d’acord en problemes interns i aspectes de gestió que havien debilitat a l’alcalde sortint, Toni Bosch, i jo he volgut destacar la tasca realitzada en aquest darrer mandat per part de l’actual llista guanyadora, la del PSC, encapçalada per l’amiga Teresa Ginestà.

Per cloure parlar de CiU, de qui no s’havia parlat i definir al líder de l’oposició i la seva campanya. Ho he de reconèixer m’ha costat de trobar les paraules per intentar ser el més objectiu possible sense que se’m pogués titllar de sectari i he concretat alguns punts, un cert clientelisme, la manca de simpatia que li permeti arrelar en la gent i segurament una campanya equívoca, còpia de la realitzada en 2003.

Agrair dons l’invitació extraordinària a participar en aquesta tertúlia que em permet de poder mostrar les meves interpretacions de la realitat i en concret de la realitat política.

Crònica electoral LXXX. Ros: la feina feta i la il.lusió

Avui era un dia esperat, el darrer de la campanya, on es celebra el ja tradicional debat que organitza el grup Segre en els seus estudis de Lleida TV. Àres Escribà, vestida de gala per a l’ocasió conduiria un debat a cinc, en format clàssic, amb seients còmodes per poder abordar una hora i mitra de debat, amb una interrupció per a la publicitat. L’enregistrament es feia al matí, de manera que als candidats els permetia de poder tenir més disponibilitat de tancar el dia, el darrer de la campanya de les eleccions municipals 2007.

Després de 15 dies de campanya electoral, tot i que hi ha hagut una certa treva per la festa major i l’aplec del caragol, els candidats arriben cansats, molt cansats a aquest darrer debat, la darrera carta, el darrer intent.

Així ho entenien els candidats de la dreta, el nacionalista i el del Partit Popular, qui per cert és reestrenava després de la seva afonia. Plantejant noves propostes de darrera hora, ensenyant fotos sense identificar-ne el lloc, el del PP, i portant botelles d’aigua bruta i neta, en una escenificació de manual, el de CiU.

La serenitat de l’alcalde i candidat socialista, Àngel Ros, ha estat absoluta, d’una dignitat d’alcalde, com correspon, amb respostes contundents i una rapidesa mental que li és pròpia. No li ha agradat a l’opositor nacionalista que li recordés que la Diputació de Lleida no tenia consignació pel Diocesà que tant defensa, per exemple.

Segurament, donat que ja era la darrera oportunitat, el candidat nacionalista s’ha atrevit fins i tot a falsejar les dades de delictivitat de la ciutat, confonent-les amb les de la província, una actitud cicatera que ha estat aviat resposta per Ros, com també tot val a dir-ho per la resta de forces progressistes (ERC i ICV). Perdut per perdut tot s’hi val i aquest falsejament de dades l’ha intentat el de la federació nacionalista una i altra vegada, però ha rebut resposta contundent.

Ros ha basat el seu discurs en la feina que ha desenvolupat al llarg del darrer mandat on s’han afrontat qüestions pendents que s’han resolt adequadament i que ha portat una part de debat que anava allargant-se a partir de rèpliques i contrarèpliques que incomodaven absolutament el líder de l’oposició, perquè no ho portava en el guió.

La petició del vot per part del candidat socialista ha estat d’una sensibilitat exquisida, en referència als valors que sustenta el partit socialista, valors que hem heretat i que compartim tots amb absoluta probabilitat. I una apel·lació al voluntarisme de vot a partir de l’anàlisi i la reflexió sobre el que s’ha fet i el que es pot fer, defugint promeses magnífiques. Un bon cop d’efecte que reconeixia Àngel Ros el candidat del PSC, com el candidat que surt a la cursa del 27 de maig en el millor posicionament possible.

Un cop més el laborista Atlee li serveix per cloure: treball i il.lusió

El debat enregistrat als estudis de Lleida TV s’emetrà avui a les 22:00 h.

Crònica electoral LXIX: Ros remata i van ...

La portada del diari Segre l'endemà del debat i una foto del centre de realització de Lleida TV feta per Elena Vallès

Arribat a l’equador de la campanya electoral, a la ciutat de Lleida és rematen aquests set dies amb un nou cara a cara de l’alcalde i candidat socialista Àngel Ros contra el cap de la llista de la federació nacionalista. D’hora, a 2/4 de deu del matí els “adversaris” s’enfrontaven als estudis que Lleida TV té en les instal·lacions del grup Segre al que pertany, un cara a cara esperat perquè ara els contrincants ja estan bregats, a ben segur, per l’exagerada aparició de debats i cara a cara en aquesta campanya que han estat acceptats per tots els candidats, una autèntica aberració al meu entendre, que hauria de ser resolta bé per acord de les candidatures, que no arribarà mai, bé perquè la legislació electoral fos modificada i establís un única debat, en tot cas la cosa està verda en aquest sentit i tots els interessos a banda i banda de l’espectre, en un i altre sentit no apunten precisament en aquesta direcció.

Segurament aquell principi que va formular entre d’altres José Ortega i Gasset a la primera dècada del segle XX, referint-se Ortega a l’administració Argentina, i que ja al final de la dècada dels 60, també del segle XX formularia el pedagog nord-americà Laurence J. Peter, sota el nom “The Peter Principle”, és a totes llums aplicable al candidat de la federació nacionalista, quan li hem sentit l’afirmació: “a Lleida no hi cap tothom”. Evidentment feta aquesta afirmació, que ha escandalitzat al candidat socialista, com no podia ser d’una altra manera, s’ha evidenciat quin és el principi ideològic d’aquell candidat.

Ros ha estat suau dient-li que allò podria produir el naixement de forces d’extrema dreta com el Front Nacional de Le Pen a França i provocar successos com els de les banlieus franceses. Jo crec, sense corregir l’alcalde, que aquesta afirmació, com d’altres que ja n’ha fet i he denunciat en aquest blog, apunten directament a un filofeixisme que, de seguir, pot trobar una base social que la sustenti, però d'entrada recorden certes nits a l’Alemanya dels anys 30 on és deien coses de similar estil i com en d’altres temes és un autèntic insult a la intel·ligència, segurament per efecte de la recentment publicada enquesta de El Periódico.

Ros, que ha començat sense apretar l’accelerador, ha anat prenent un protagonisme adequat a mesura que avançava el debat, de manera que s’ha fet amb el control del mateix, amb una oratòria adequada, verbalitzant adequadament, sense inflexions en el to, pausat i coneixedor de tots i cadascun dels temes que proposava la moderadora i del que informen adequadament els mitjans. El cert és que en el moment en que l’adversari s’ha vist perdut, ha demanat d’anar a visitar totes les promocions d’habitatge protegit a la ciutat de Lleida, amb les càmares de televisió, és clar, demanant un protagonisme que anava perdent moment a moment, dia a dia.

Segurament voler rebatre una inqüestionable acció política feta durant tres anys i mig per l’equip de l’Alcalde Ros resulta complicat, però evidencia també un nivell d’aquest, difícil de superar per qualsevol candidat. Jo, com sabeu, no sóc especialment partidari dels estudis electorals a dies vista d’un procés electoral i com ja vaig comentar en un altre post, hi ha variables independents que ens estant donant un determinat perfil.

Possiblement no estigui tota la carn venuda i queden encara alguns debats per fer, però s’hauran d’aplicar molt els adversaris per superar l’estil, bonhomia i coneixement de la realitat ciutadana d’Àngel Ros, que es rescata d’aquella agressivitat mercantil de qui ve de l’empresa privada per adonar-se que la gestió política és alguna cosa més de la gestió dels instruments administratius de que es dota la ciutat, és també la gestió dels sentiments a banda del patrimoni de la ciutat, és també la gestió dels actius de la nostra ciutat, que són molts, és també la cura dels valors i la recerca de l’autoestima amagada, com també la recuperació del símbols, com gardeny a banda del PCITAL, la Seu Vella, a banda del que puguin fer les altres administració, és tot l’entorn del riu Segre al seu pas per la ciutat de Lleida i més enllà, són els vells Camps Elisis recuperats per a la ciutat i connectats amb el riu; segurament em deixo tantes coses que ens deixa aquest mandat, i tantes que ja connecten amb una o dues legislatures més que seria difícil d’explicar: llotja, pont de príncep de Viana, Pla de l’Estació, carrretera de Pinyana, etc. etc.

En tot cas felicitar als amics de Lleida TV, amb els que m’uneix una bona relació d’amistat, a en Santi Roig, el coordinador i tot l'estaff del grup Segre també i a l'Ares Escribà per la seva mà dura controlant el temps i la seva simpatia.

Crònica electoral XXIX: El cas De Juana i la manipulació torticera del PP

Ahir, després de molt de temps i superant aquella mala salut de ferro meva, em vaig donar una bona dosi d’adrenalina. Tocava assistir a La Tertúlia, ja en tenia ganes de poder petar la xerrada davant de les cameres en el programa de Lleida TV que lidera Santi Roig. No m’equivocava, el tema del dia, un tema dur, pel contingut, però també pel rerafons que s’hi arrossega: el segon grau a De Juana Chaos.

Certament l’amic Enric Montanya, representant del Partit Popular, va seguir la línia impulsada per la cúpula del seu partit, una interpretació torticera, li vaig dir, com també mentidera perquè estan recuperant el llenguatge que se sentia a l’Espanya del 32, del 34, i va apostillar el Diputat republicà Carmel Mòdol, “també la del 36 i la del 39”. Certament afirmar que el Govern posa en llibertat un assassí és faltar a la veritat i la va dir més grossa encara, en un clar intent de confondre a la ciutadania, una praxis que forma part de l’habituari propi de la dreta espanyola (també de la catalana, de vegades), tot dient que: "ni tan sols havia passat pel Consell de Ministres".

Evidentment vaig haver d’aclarir conceptes, deformació professional de politòleg, segurament, perquè ja ho deia Sir Francis Bacon, que "a la política era l’únic lloc on no s’exigia formació prèvia". La decisió d’aplicació del segon grau carcelari a De Juana, respon a una competència de la Direcció General d’Institucions Penitenciàries, depenent del Ministre de l’Interior, a requeriment i comunicació del Tribunal Suprem que fa comunicació de la sentència (on redueix de 12 a 3 els anys de condemna pel delicte d’opinió ) com també de la liquidació de la mateixa en haver acomplert les 2/3 parts de la mateixa, de manera que compet aleshores a aquesta DG la decisió que acaba prenent el ministre, també per raons humanitàries, donada la vaga de fam iniciada que comporta risc de mort.

Dit Això, confondre a la ciutadania afirmant que s’excarcera un delinqüent, com deia l’Enric, que s'excarcera un assassí és, com a poc donar veritat a mitges o directament una mentida; és cert que va ser condemnat pel codi penal anterior a 1.995, però també és cert que, d'acord a la lesgilació penal d'aleshores va acomplir la condemna i que no és per aquesta circumstància que se l’excarcera, perquè per aquell delicte ja va pagar, ara acomplia una altra condemna de la Audiència Nacional que el Tribunal Suprem ha considerat reduir, però es clar al PP, en funció de si les resolucions judicials obeeixen als seus interessos son bones o no i com que en aquest cas no ho és d'ac0ord amb la seva tesi interpretativa, la postura final, la fàcil, la d’atacar al govern, la de crear un clima de confrontació política, clima que tots els presents a la tertúlia vam denunciar.

Cert és que també, en els darrers minuts de tertúlia vam parlar del procés a Irlanda i vaig recordar en particular com en aquell procés, malgrat les diferències ideològiques, hi havia un consens en la classe política britànica que va portar, amb els alts i baixos propis de tota negociació política, a una solució de punt i final, com va dir la Marta Alòs a una integració en el sistema del Sinn Fein, la versió Nord Irlandesa de Batasuna.

Ja ho dic, després de la tertúlia l’adrenalina havia fet el seu efecte i l’ordinador a casa treia fum. Una bona rentrée, no?