dissabte, 20 d’octubre de 2007

Bellesa...


El caprici de l’atzar o la fatalitat que ens és propera, fins i tot propietària dels nostres més preuats sentiments de llibertat, ens acarona de vegades, com qui acarona el rostre de l’amic al que fa dies que no dius com l’aprecies; també ens impulsa a voler volar en un mar de sensacions que ens haurien d’endinsar en un món distint i fantàstic, en el que descobrir com hom pot ser una papallona i recórrer els cinc continents, a la recerca de la bellesa d’una flor que resta oblidada en una illa remota de la micronèsia, o escalar aquelles moles de fusta que vesteixen els boscos tropicals de les seves altes i impenetrables branques carregades de vegetació que aixopluga no pocs misteris.

L’atzar, com instrument del destí, ens dibuixa els buits que la memòria ens deixa de tant en tant i ens recrea les passions desenfrenades que ens aborden en el viatge a la fermentada malta que cau gota a gota regalimant la gerra que, freda, aglutina el primer bon dia de la temporada, quan en les hores matutines, faran acte de presència i ens arrepleguen com un mocador que aconsegueix de mantenir expectants davant d'aquella cadernera que surt a la recerca de les molles de pa que ha deixat el matí.