La paraula escrita és quelcom de poderós...

La paraula escrita és quelcom de poderós, però cal tenir-ne cura. Pots recórrer molts i fantàstics llocs, fins i tot arribar a Shangri-la, sense moure’t del lloc on són llegides, emocions que són cultura, de quin desconeixement, se’n deriva la seva destrucció, aquella que ens duu a destruir la civilització mateixa; quan les llegeixes, passen a ser quelcom teu, no són somnis, són reals murmuris d’històries, de relats, lliures, vagant per la teva ment i el teu cor, recreant-se una i una altra vegada...    

© Albert Balada

24-06-2013

Privilegis

Fotografia original de Toni Ibañez

Commou, tanmateix mirar les arcades del romànic de transició que ens revelen la història d’aquell vell hospital que els germans Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem havien aixecat en aquell lloc de la Catalunya nova anomenat Lleida. La veritat és que badar en el reflex de la pedra bella suposa, nogensmenys, que traslladar-te en el temps i albirar en el seu transcurs aquells ensenyaments que blasmen en l’aire el valor i els símbols que esdevenen transcendents en la conformació de la nostra identitària història. Escoltar relats, visions i transcendències en el marc dels sostres de fusta, entre les heràldiques suposades emmarcant un espai donat a la cultura i les arts, la ciència i les lletres, resulta poc menys que un privilegi amarat de vell, mentre es recorren els viatges i es relaten, es rapsoden els espais que ens transfereix l’escriptora de la seva nova criatura, pàgines que ens descriuen com en fa fantasia, del dia a dia, l’autora*, amarada de sinceritat i ironia.

*Alòs Lòpez, Marta. "HIstòries de l'AVE" Edit. DeParis. Lleida. 2009

Bellesa...

El caprici de l’atzar o la fatalitat que ens és propera, fins i tot propietària dels nostres més preuats sentiments de llibertat, ens acarona de vegades, com qui acarona el rostre de l’amic al que fa dies que no dius com l’aprecies; també ens impulsa a voler volar en un mar de sensacions que ens haurien d’endinsar en un món distint i fantàstic, en el que descobrir com hom pot ser una papallona i recórrer els cinc continents, a la recerca de la bellesa d’una flor que resta oblidada en una illa remota de la micronèsia, o escalar aquelles moles de fusta que vesteixen els boscos tropicals de les seves altes i impenetrables branques carregades de vegetació que aixopluga no pocs misteris.

L’atzar, com instrument del destí, ens dibuixa els buits que la memòria ens deixa de tant en tant i ens recrea les passions desenfrenades que ens aborden en el viatge a la fermentada malta que cau gota a gota regalimant la gerra que, freda, aglutina el primer bon dia de la temporada, quan en les hores matutines, faran acte de presència i ens arrepleguen com un mocador que aconsegueix de mantenir expectants davant d'aquella cadernera que surt a la recerca de les molles de pa que ha deixat el matí.