Amares els sentits al redós de la llar que sospira cendres, en l’amargor de les boires calmes que acomboien les vides al costat dels murs blaus que cicatritzen els camps. El campanar de l’església ja no sona, les hores han esdevingut mortes, quan les fulles seques pentinen el terra erm. Al carrer el silenci de la tardor que gemega per entre les pedres antigues, quan els crits de la canalla tornen a omplir els aires de sóns de frescor; mentre, la pilota castiga una i altra vegada la porta vella de ferro que, rovellada, aguanta els embats i llença sons metàl·lics que reboten en la calma. La vila tot just es desperta, oblidada en els camins que espurnegen els turons, quan el gall canta.
Mentre aquella lluna minvant acompanyava les passes lentes, escoltava el so de les campanes de l’església que delectaven el cel fosc que cobria la ciutat. El silenci omplia després els carrers quan els sorolls profans deixaven d’envair l’òbit recent del sol, que hauria de donar pas al paradís dels somnis. El miol arrecerat trencava la placidesa, aquell traqueteig del camí de ferro em recordava el soroll dels talers que havien acompanyat les meves nits d’infantesa, al costat d’aquella estufa de ferro que escalfava l’estança, mentre mirava aquell cel que tot just omplien els pocs estels que lluentejaven la nit.
Si el món para per un instant, potser t’ha d’agafar en dissabte per poder aguantar la frenada, en tot cas, assentat en aquella plaça immensa que centra la ciutat als peus del magnífic turó que la presideix, tot descobrint com poden passar les hores lentament, al redós de l’antiga església i a prop de l’únic arbre que hi queda, com un vestigi de temps passat, quan la plaça, ho era del mercat setmanal, i era per on entraven els vehicles al carrer major de la ciutat de Lleida.
Fa ja tant de temps, però les pedres noves no arriben a donar aquell aire d’antic que si que aconsegueix l’enrajolat nou del carrer major, la Plaça s’arrecera al voltant de sant Joan, gaudint, això si d’una vista immillorable de la riada humana que aquest dissabte ha recorregut la ciutat, amarada de música per tots els racons, de bona música i bons interpretes que han fet recordar una mica el que és habitual, per altra banda, en els països de l’est. Sentir el so dels violins, dels clarinets, dels baixos, dels acordions, sentir la presència de les notes que colpejaven les velles cases del carrer d’on es penjaven, com uns estendards que definien aquesta tarda de tardor a la ciutat, com en aquest post, acompanyant-lo, ho fa Diana Krall quan ens parla d'enfrontar-nos a la música i la dansa.
El passejar lent, gaudint cada instant, cada rostre: guaitar els aparadors amb la nova estació acabada de començar, o veure les darreres novetats editorials, asseure’s en aquelles cadires de roba de regust cinematogràfic i gaudir d’un bon beuratge mentre encetes conversa o segueixes aquell casament que s’acaba de celebrar d'on veus com els convidats surten ben vestits i figurats, omplint de color i glamour la plaça. Demà, segurament, la plaça despertarà amb altres personatges que hi caminin a pas tranquil , mentre se senten les campanes que criden i fan testimoni del pas inexorable del temps.
