Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris catalanisme polític. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris catalanisme polític. Mostrar tots els missatges

diumenge, 11 de juliol del 2010

Repensar el catalanisme polític


Podria ser considerat el catalanisme polític com una atròfia social en la mesura en que desenvolupa o pretén de desenvolupar una consciència col·lectiva suposadament preexistent, però on les estadístiques ens demostren que la adscripció social d’aquesta consciència té determinades limitacions si tenim en compte el suport socials de les organitzacions que en preconitzen la seva existència.

El context sociològic en el que prenen perspectiva els contextos dels “ítems” nacionals, amb Estat o sense, parteixen d’una arrel històrica o cultural, com ens ho demostren els estudis més moderns sobre la matèria, de manera que la lectura que cal fer-ne de la seva contextualització ens hauria de portar necessàriament com ens diu l’historiador britànic Eric Hobsbauwm a establir com a perímetre inicial de les consideracions del concepte, el propi element de la “natio”, com a substrat de la base comuna de la racionalització dels elements que conflueixen en la definició nacional des d’una perspectiva personal, individual, que després ha de configurar l’entrellat social que defineixi aquells ítems.

És evident el reconeixement individual de la seva relació local, de la seva relació amb el context en el que neix i es desenvolupa la persona, és aquell que esdevé a partir dels primers component de sociabilització de l’individu, fins i tot abans de la socialització mateixa, però que hauríem de convindre en establir a partir de l’escola bressol. Aquesta incipient socialització on també poden desenvolupar-se les primeres habilitats socials de la persona, ens venen definides tard o d’hora en les arrels que dimensionen la nostra adscripció a un referent social derivat del context “natio”, és a dir d’aquell on hem nascut a la vida social i que no necessàriament ha de correspondre exactament amb el lloc físic i geogràfic en el que ens desenvolupem en els primers moments de la nostra vida, correspondrà de fet amb el lloc i el context en el que prenguem consciència de la nostra existència com individu i com a element del nostre desenvolupament social.

Tot això ens porta a reconduir aquella hipòtesi inicial que ens permetia definir com atròfic el catalanisme polític que no s’hauria d’allunyar, hom però, de les disposicions socials que fan admissibles altres istmes, que no defineixo ni delimito per a no fer-ne un greuge comparatiu. De fet, la configuració d’una societat ètnicament homogènia com la nostra, al menys en part, - donat que ens caldrà d’ara endavant començar a tenir com a referent la participació dels nous individus en la recreació del patrimoni ètnic -, ens ha de dur, si més no, a la recerca d’aquell aspecte sociabilitzador que ens acompanyi no ja un procés homogeneïtzador inviable en les societats modernes, però si a detectar aquelles realitats primigènies que en constitueixen elements essencials que tothom compartim.

Un cop establerta la nostra dimensió a partir dels lligams locals que ens defineixen una adscripció territorial que abasta de vegades la pròpia voluntat, però on la majoria de vegades la casualitat o la coincidència, fa que aquell aspecte primer de la natio ens defineix com a elements amb sensacions i sensibilitats compartides, i així ens podem adentrar en l’element que realment configura aquella dimensió diversa i distinta cap a altres “lands” - per utilitzar-se la terminologia saxona dels estudiosos de la matèria -, aquest element no és altra que la llengua, de manera que aquesta sí que ens delimita com a individus pertanyents a una determinada comunitat, la lingüística, però a l’hora aquesta en defineix també en un determinat context territorial, si bé que cal tenir molt de compte a l’hora d’utilitzar aquesta variable en un model en el que pot donar-se una adscripció voluntària o no a partir de la confluència d’una diversitat de llengües, com és el cas del bilingüisme legislat que és dona en determinats països i la relació de conflicte que, per part de la població pot donar-se entre una o varies de les llengües emprables.

De fet, doncs, el catalanisme polític veu de dues variables essencials que el defineixen i el construeixen: la natio i la llengua, de manera que tota altre variable afegida sustentada en realitats historiogràfiques amb més o menys fonamentació científica, res tenen a veure amb la actual delimitació de l’istme que ens afecta a Catalunya en aquest sentit. Segurament hi pot haver determinades realitats holístiques no folklòriques que també puguin confluir d’alguna manera en la definició d’una realitat concreta, potser configurant-ne el caràcter i les mateixes relacions socials a partir d’unes realitats industrials o agràries i fins i tot meteorològiques diverses, hom però resulta evident que aquestes mateixes realitats holístiques poden afectar altres territoris, altres istmes de la mateixa o similar manera.

El criteri de pertinença a un istme a partir d’una determinada realitat cultural i política, ens hauria de portar, doncs, a una certa racionalitat, abandonant els criteris del romanticisme que han impregnat la conceptualització contemporània del catalanisme polític, per acudir a la recerca d’un marc de desenvolupament d’ordre global que permeti de protegir els dos elements substancials que el defineixen, per una banda, per arbitrant-ne també. per l’altra tot un seguit de mesures que en l’ordre de la interpretació del context social ens permetin de renéixer com a element integrador d’una cultura europea emergent consolidada amb les corresponents variables diferencials que no per això haurien de ser excloents ni menys racionalitzadores.

Publicat l'Agost de 2007 als diaris Segre, La Mañana i Bon dia.

dimarts, 15 de juliol del 2008

Contenció i respecte: repensar


El 19 d’agost de 2007 escrivia un post titulat “Repensar el catalanisme polític”, certament convençut que haviem d’emprar nous ítems en la determinació del catalanisme del segle XXI, distint i distant del catalanisme folklòric, aquell que veu de les fons del modernisme.

Avui, amb aquell mateix convenciment, he volgut recuperar aquell text, que transcric a continuació a partir de la atenta lectures de les savies paraules escrites en el blog d'un amic, paraules que m’han omplert d’emoció i que condensen en aquestes que transcric l'essència del que aleshores, com ara, volia dir: “....contenció i respecte en les paraules; fermesa i unitat en les reivindicacions; excel·lència de les institucions; iniciativa i empenta en una societat unida i amb projectes de futur...”.

Deia jo aquell mes d’agost de 2007:
“Podria ser considerat el catalanisme polític com una atròfia social en la mesura en que desenvolupa o pretén de desenvolupar una consciència col·lectiva suposadament preexistent, però on les estadístiques ens demostren que la adscripció social d’aquesta consciència té determinades limitacions si tenim en compte el suport socials de les organitzacions que en preconitzen la seva existència.

El context sociològic en el que prenen perspectiva els contextos dels “ítems” nacionals, amb Estat o sense, parteixen d’una arrel històrica o cultural, com ens ho demostren els estudis més moderns sobre la matèria, de manera que la lectura que cal fer-ne de la seva contextualització ens hauria de portar necessàriament com ens diu l’historiador britànic Eric Hobsbauwm a establir com a perímetre inicial de les consideracions del concepte, el propi element de la “natio”, com a substrat de la base comuna de la racionalització dels elements que conflueixen en la definició nacional des d’una perspectiva personal, individual, que després ha de configurar l’entrellat social que defineixi aquells ítems.

És evident el reconeixement individual de la seva relació local, de la seva relació amb el context en el que neix i es desenvolupa la persona, és aquell que esdevé a partir dels primers component de sociabilització de l’individu, fins i tot abans de la socialització mateixa, però que hauríem de convindre en establir a partir de l’escola bressol. Aquesta incipient socialització on també poden desenvolupar-se les primeres habilitats socials de la persona, ens venen definides tard o d’hora en les arrels que dimensionen la nostra adscripció a un referent social derivat del context “natio”, és a dir d’aquell on hem nascut a la vida social i que no necessàriament ha de correspondre exactament amb el lloc físic i geogràfic en el que ens desenvolupem en els primers moments de la nostra vida, correspondrà de fet amb el lloc i el context en el que prenguem consciència de la nostra existència com individu i com a element del nostre desenvolupament social.

Tot això ens porta a reconduir aquella hipòtesi inicial que ens permetia definir com atròfic el catalanisme polític que no s’hauria d’allunyar, hom però, de les disposicions socials que fan admissibles altres istmes, que no defineixo ni delimito per a no fer-ne un greuge comparatiu. De fet, la configuració d’una societat ètnicament homogènia com la nostra, al menys en part, - donat que ens caldrà d’ara endavant començar a tenir com a referent la participació dels nous individus en la recreació del patrimoni ètnic -, ens ha de dur, si més no, a la recerca d’aquell aspecte sociabilitzador que ens acompanyi no ja un procés homogeneïtzador inviable en les societats modernes, però si a detectar aquelles realitats primigènies que en constitueixen elements essencials que tothom compartim.

Un cop establerta la nostra dimensió a partir dels lligams locals que ens defineixen una adscripció territorial que abasta de vegades la pròpia voluntat, però on la majoria de vegades la casualitat o la coincidència, fa que aquell aspecte primer de la natio ens defineix com a elements amb sensacions i sensibilitats compartides, i així ens podem adentrar en l’element que realment configura aquella dimensió diversa i distinta cap a altres “lands” - per utilitzar-se la terminologia saxona dels estudiosos de la matèria -, aquest element no és altra que la llengua, de manera que aquesta sí que ens delimita com a individus pertanyents a una determinada comunitat, la lingüística, però a l’hora aquesta en defineix també en un determinat context territorial, si bé que cal tenir molt de compte a l’hora d’utilitzar aquesta variable en un model en el que pot donar-se una adscripció voluntària o no a partir de la confluència d’una diversitat de llengües, com és el cas del bilingüisme legislat que és dona en determinats països i la relació de conflicte que, per part de la població pot donar-se entre una o varies de les llengües emprables.

De fet, doncs, el catalanisme polític veu de dues variables essencials que el defineixen i el construeixen: la natio i la llengua, de manera que tota altre variable afegida sustentada en realitats historiogràfiques amb més o menys fonamentació científica, res tenen a veure amb la actual delimitació de l’istme que ens afecta a Catalunya en aquest sentit. Segurament hi pot haver determinades realitats holístiques no folklòriques que també puguin confluir d’alguna manera en la definició d’una realitat concreta, potser configurant-ne el caràcter i les mateixes relacions socials a partir d’unes realitats industrials o agràries i fins i tot meteorològiques diverses, hom però resulta evident que aquestes mateixes realitats holístiques poden afectar altres territoris, altres istmes de la mateixa o similar manera.

El criteri de pertinença a un istme a partir d’una determinada realitat cultural i política, ens hauria de portar, doncs, a una certa racionalitat, abandonant els criteris del romanticisme que han impregnat la conceptualització contemporània del catalanisme polític, per acudir a la recerca d’un marc de desenvolupament d’ordre global que permeti de protegir els dos elements substancials que el defineixen, per una banda, per arbitrant-ne també. per l’altra tot un seguit de mesures que en l’ordre de la interpretació del context social ens permetin de renéixer com a element integrador d’una cultura europea emergent consolidada amb les corresponents variables diferencials que no per això haurien de ser excloents ni menys racionalitzadores.”

dissabte, 25 d’agost del 2007

Catalanisme?: Un exemple.

El dia que nosaltres, els catalans, siguem capaços de recrear la nostra societat pluralista i multiètnica a partir dels senzills records escolars que a ben segur també ens agermanen, aleshores haurem aconseguit, com ho fan aquests cantants i creadors francesos a partir d'una cançó de charles Trenet escrita l'any 1.963 , de recrear el veritable catalanisme, a partir, en el nostre cas, d’una qüotidianeitat que se’ns evoca diferenciada dels tòpics folkloristes que vestien el catalanisme com també als nacionalismes en general en les fonts romàntiques i para històriques, assumint-ne les realitats vivencials que ens doten a tots els ser humans dels elements que ens distingeixen, però alhora ens configuren en el marc d’un existencialisme integrador que ens fa superar les fronteres convencionals que ens han vingut definides per la historicitat de la configuració de l’Estat-Nació i molt especialment per les circumstàncies que van confluir en la determinació, per exemple de la Pau de Westfàlia, definidora d’aquelles característiques essencials de l’element nacional, com era, aleshores, l’element religiós, que encara ara defineix determinats nacionalismes.



divendres, 24 d’agost del 2007

...A diferència


Allunyar-te de l’estrès diari, amb algun que altre missatge de “carinyo” a la butxaca i la feina feta, ben feta, que també satisfà, per emprendre la ruta, travessar Catalunya per poder a estar entre amics, entre col·legues, entre companys, saludar, parlar durant molta estona, amb tots aquells i aquelles als que fa temps que no veus; en Jaume Bartumeu del PSA, el líder de l’oposició andorrana que algun dia fara que Andorra deixi d’estar en mans dels liberals de nom, millor dits conservadors; saludar també els amics Antoni Castells i Marina Geli, o el president José Montilla que va mostrar una puntualitat exquisida; el petó de rigor a Manuela de Madre, encantadora com sempre, amb el permís del company Oscar G. Saldanya; saludar Raimon Obiols , l'ex-president Pasqual Maragall i tants d’altres.

Parlaments i converses d’alt nivell polític a l’entorn dels conceptes: “política”, "politiques", “identitat”, “catalanisme”, “partits”, "gestió", "ambició", "competències", "eficàcia i eficiència" i el repte final la "Convenció pel futur", etc., fonamentalment, deixant clar que l’invent maragallià del PDE, millor “no meneallo” , tot redescobrint i repensant, com ja havia proposat recentment a “Repensar el catalanisme polític” i a “Consciència col·lectiva”, conceptes que han anat sortint literalment en el transcurs del berenar-sopar a Vilopriu (Girona), d’allò que, us ho ben asseguro, me’n sento ben orgullós i satisfet: de la referència i el treball Intel·lectual en el que ens troben ara mateix immensos, com algú va dir, a diferència del que els succeix als socialistes francesos o alemanys, nosaltres en un moment de victòria i no aprofitant la derrota, on el debat, aleshores, es fa inevitable, però potser també estèril, com algú també havia referit.

Coincideixo absoluta i plenament amb el discurs del President, el company Montilla, en el sentit en que se’ns expressava tot dient que: ““Hem de reconèixer que ara paguem massa anys de governs passats, més obsessionats pel debat sobre la identitat que no pas pel debat sobre el país real


Enllaç amb la notícia de la trobada a:


Segre