“Podria ser considerat el catalanisme polític com una atròfia social en la mesura en que desenvolupa o pretén de desenvolupar una consciència col·lectiva suposadament preexistent, però on les estadístiques ens demostren que la adscripció social d’aquesta consciència té determinades limitacions si tenim en compte el suport socials de les organitzacions que en preconitzen la seva existència.
El context sociològic en el que prenen perspectiva els contextos dels “ítems” nacionals, amb Estat o sense, parteixen d’una arrel històrica o cultural, com ens ho demostren els estudis més moderns sobre la matèria, de manera que la lectura que cal fer-ne de la seva contextualització ens hauria de portar necessàriament com ens diu l’historiador britànic Eric Hobsbauwm a establir com a perímetre inicial de les consideracions del concepte, el propi element de la “natio”, com a substrat de la base comuna de la racionalització dels elements que conflueixen en la definició nacional des d’una perspectiva personal, individual, que després ha de configurar l’entrellat social que defineixi aquells ítems.
És evident el reconeixement individual de la seva relació local, de la seva relació amb el context en el que neix i es desenvolupa la persona, és aquell que esdevé a partir dels primers component de sociabilització de l’individu, fins i tot abans de la socialització mateixa, però que hauríem de convindre en establir a partir de l’escola bressol. Aquesta incipient socialització on també poden desenvolupar-se les primeres habilitats socials de la persona, ens venen definides tard o d’hora en les arrels que dimensionen la nostra adscripció a un referent social derivat del context “natio”, és a dir d’aquell on hem nascut a la vida social i que no necessàriament ha de correspondre exactament amb el lloc físic i geogràfic en el que ens desenvolupem en els primers moments de la nostra vida, correspondrà de fet amb el lloc i el context en el que prenguem consciència de la nostra existència com individu i com a element del nostre desenvolupament social.
Tot això ens porta a reconduir aquella hipòtesi inicial que ens permetia definir com atròfic el catalanisme polític que no s’hauria d’allunyar, hom però, de les disposicions socials que fan admissibles altres istmes, que no defineixo ni delimito per a no fer-ne un greuge comparatiu. De fet, la configuració d’una societat ètnicament homogènia com la nostra, al menys en part, - donat que ens caldrà d’ara endavant començar a tenir com a referent la participació dels nous individus en la recreació del patrimoni ètnic -, ens ha de dur, si més no, a la recerca d’aquell aspecte sociabilitzador que ens acompanyi no ja un procés homogeneïtzador inviable en les societats modernes, però si a detectar aquelles realitats primigènies que en constitueixen elements essencials que tothom compartim.
Un cop establerta la nostra dimensió a partir dels lligams locals que ens defineixen una adscripció territorial que abasta de vegades la pròpia voluntat, però on la majoria de vegades la casualitat o la coincidència, fa que aquell aspecte primer de la natio ens defineix com a elements amb sensacions i sensibilitats compartides, i així ens podem adentrar en l’element que realment configura aquella dimensió diversa i distinta cap a altres “lands” - per utilitzar-se la terminologia saxona dels estudiosos de la matèria -, aquest element no és altra que la llengua, de manera que aquesta sí que ens delimita com a individus pertanyents a una determinada comunitat, la lingüística, però a l’hora aquesta en defineix també en un determinat context territorial, si bé que cal tenir molt de compte a l’hora d’utilitzar aquesta variable en un model en el que pot donar-se una adscripció voluntària o no a partir de la confluència d’una diversitat de llengües, com és el cas del bilingüisme legislat que és dona en determinats països i la relació de conflicte que, per part de la població pot donar-se entre una o varies de les llengües emprables.
De fet, doncs, el catalanisme polític veu de dues variables essencials que el defineixen i el construeixen: la natio i la llengua, de manera que tota altre variable afegida sustentada en realitats historiogràfiques amb més o menys fonamentació científica, res tenen a veure amb la actual delimitació de l’istme que ens afecta a Catalunya en aquest sentit. Segurament hi pot haver determinades realitats holístiques no folklòriques que també puguin confluir d’alguna manera en la definició d’una realitat concreta, potser configurant-ne el caràcter i les mateixes relacions socials a partir d’unes realitats industrials o agràries i fins i tot meteorològiques diverses, hom però resulta evident que aquestes mateixes realitats holístiques poden afectar altres territoris, altres istmes de la mateixa o similar manera.
El criteri de pertinença a un istme a partir d’una determinada realitat cultural i política, ens hauria de portar, doncs, a una certa racionalitat, abandonant els criteris del romanticisme que han impregnat la conceptualització contemporània del catalanisme polític, per acudir a la recerca d’un marc de desenvolupament d’ordre global que permeti de protegir els dos elements substancials que el defineixen, per una banda, per arbitrant-ne també. per l’altra tot un seguit de mesures que en l’ordre de la interpretació del context social ens permetin de renéixer com a element integrador d’una cultura europea emergent consolidada amb les corresponents variables diferencials que no per això haurien de ser excloents ni menys racionalitzadores.”
.jpg)
