Cada paraula...

La fotografia és original de Montse Esteba

Cada paraula que pronunciem o escrivim, no es malmet i s’enlaira més enllà de la seva intangibilitat, en un recorregut que ens retorna, com una marca, un senyal que ja no s’esborra, de manera que també a través de la paraula estem connectats  amb l’Univers, per això, cal que ens fortifiquem davant de tot discurs difamatori, de la mateixa manera que ens hem de cultivar d’aital manera que no ens perdem, establint les barreres necessàries en la nostra comunicació verbal o escrita.

El poder de la llengua es demostra de manera clara a través de la història, on la vida i la mort hi ha estat vinculades, té més valor que la espasa mateixa, de manera que se’ns fa necessari de cuidar-nos molt i vetllar per a que siguem lluny de les paraules del circuit del mal, el que s’aconsegueix a través de la lectura, de la contemplació, de la reflexió, de manera que tot s’acabarà conduint a mitjançant una determinada disposició mental que ens allunya de la vulnerabilitat aportant-nos, alhora, la possibilitat, també, de defugir la difamació, i fins i tot de comprendre en el reconeixement de la nostra imperfecció com el proïsme que malda en determinades satisfaccions encara no ha estat capaç de descobrir-se en la pròpia i particular imperfecció.

La modèstia personal, la humilitat en les actituds, ens ajudaran doncs a conduir-nos, també, en la nostra comunicació, com a instruments d’ordre social.    

© Albert Balada

21-08-2013

Una cita: Joseph Ratzinger

“Per què és plena de veritat, la caritat pot ser compresa en l’abundància dels seus valors, compartida i comunicada. Veritat, de fet, és “logos” que crea “dia-logos” i per tant, comunicació i comunió. Veritat, rescatant els homes de les opinions subjectives i impressions, els permet anar més enllà de les determinacions cultures i històriques i s’uneix en l’avaluació del valor i la substància de les coses.”[1]

---

[1] Benet XVI (Joseph Ratzinger)De l’encíclica:  “Caritas in veritat”. Juny de 2009. Fragment del punt 4 de la introducció.

Estèric

Aprens, mentre escoltes la paraula de qui ha estat capaç de descriure-la una i una altra vegada i ara queda sorprès per les voltes de la vida, i com res no és el que sembla i tot canvia. Potser recollir l’experiència en el sentit, en el voler descobrir en les virtuts del llenguatge i la comunicació aquella porta que hores d’ara ens duu a allò desconegut, diferent, que se’ns albira distint i distant a la vegada, ben diferent d’aquells primers anys de democràcia.

Potser saber que no és el mateix concepte, que la democràcia participativa no és de la que ens hem dotat, que la democràcia deliberativa és aquella normativitzada, però que com que el llenguatge encara que no fos acurat era tingut per a bo, fins ara podria crear escola, el problema és que l’escola ha creat distància i la distància la defineixen els ciutadans i els ciutadans, com algú deia estan com a cabrejats, estan farts de polítics que no els dediquen el temps que es mereixen, o que aquest temps els hi ho dediquen si, és clar, un cop cada quatre anys.

Potser aquella bona gent, que pensava, que ens deia: ull que les coses canvien, que estan canviant a marxes forçades, que els off de record ara son declaracions anònimes, que les fonts han deixat de ser fiables i res no ho és hores d’ara, ens hauria de servir com avis pel navegant que vol descobrir en el viatge per la res politicae aquella virtut que les essències dúctils dels sers mínimament formats observen o pateixen en les respectives disciplines, científiques, per suposat, acadèmiques sense cap dubte, academicistes si ens deixen.

Sentir-te en un mar de complicitats, amarat del saber propi dels centres que el generen, que creen aquella opinió que pot ser compartida o no, però en tot cas subjecta a la dialèctica de l’excurs limitat sens dubte pel temps que ho mediatitza tot en la vida dels humans, però que ens porta inexorablement a la reflexió a la rel mateixa de la substància comunicativa, aquesta és la realitat mundana de la comunicació política, i no una altra, potser sí que ens ho hem de fer mirar i veure qui, què, el qui o el què triem, com i de quina manera; n’est-ce pas monsieur?