Com les grans obres...

Com les grans obres, els sentiments profunds declaren sempre més d’allò que diuen conscientment. La constància d’un moviment o d’una repulsió en una ànima es torna a trobar en els hàbits de fer o de pensar i té conseqüències que l’ànima mateixa ignora. Els grans sentiments passegen en ells en el seu univers, esplèndid o miserable. Il·luminen amb  la seva passió un món exclusiu en el que tornen a encontrar el seu clima. Hi ha un univers de l’enveja, de la ambició, de l’egoisme o de la generositat. Un univers, és a dir, una metafísica i una actitud espiritual. El que és cert dels sentiments ja especialitzats ho serà encara més de les emocions tan indeterminades en la seva base, a la vegada tan confuses i tan “certes”, tan llunyanes i tan “presents” com poder ser les que ens produeix lo bell o suscita lo absurd. [1]

---

[1] Camús, Albert*. El mite de Sísif, Els murs absurds. Editions Gallimard, París, 1951. Editorial Losada, S. A., Buenos Aires, 1953. Alianza Editorial, S. A., Madrid, 1951, 1983, 1985. Pag. 8. ISBN: 84-206-1841-1

(7-11-1913/4-1-1960) fou un novel·lista, assagista, dramaturg, filòsof i periodista francès nat a Argèlia. En la seva variada obra desenvolupà un humanisme fundat en la consciència del absurd de la condició humana. Entre les seves obres destaquen: L’estranger, La pesta, Un home rebel i La caiguda entre d’altres.

Estèric

Aprens, mentre escoltes la paraula de qui ha estat capaç de descriure-la una i una altra vegada i ara queda sorprès per les voltes de la vida, i com res no és el que sembla i tot canvia. Potser recollir l’experiència en el sentit, en el voler descobrir en les virtuts del llenguatge i la comunicació aquella porta que hores d’ara ens duu a allò desconegut, diferent, que se’ns albira distint i distant a la vegada, ben diferent d’aquells primers anys de democràcia.

Potser saber que no és el mateix concepte, que la democràcia participativa no és de la que ens hem dotat, que la democràcia deliberativa és aquella normativitzada, però que com que el llenguatge encara que no fos acurat era tingut per a bo, fins ara podria crear escola, el problema és que l’escola ha creat distància i la distància la defineixen els ciutadans i els ciutadans, com algú deia estan com a cabrejats, estan farts de polítics que no els dediquen el temps que es mereixen, o que aquest temps els hi ho dediquen si, és clar, un cop cada quatre anys.

Potser aquella bona gent, que pensava, que ens deia: ull que les coses canvien, que estan canviant a marxes forçades, que els off de record ara son declaracions anònimes, que les fonts han deixat de ser fiables i res no ho és hores d’ara, ens hauria de servir com avis pel navegant que vol descobrir en el viatge per la res politicae aquella virtut que les essències dúctils dels sers mínimament formats observen o pateixen en les respectives disciplines, científiques, per suposat, acadèmiques sense cap dubte, academicistes si ens deixen.

Sentir-te en un mar de complicitats, amarat del saber propi dels centres que el generen, que creen aquella opinió que pot ser compartida o no, però en tot cas subjecta a la dialèctica de l’excurs limitat sens dubte pel temps que ho mediatitza tot en la vida dels humans, però que ens porta inexorablement a la reflexió a la rel mateixa de la substància comunicativa, aquesta és la realitat mundana de la comunicació política, i no una altra, potser sí que ens ho hem de fer mirar i veure qui, què, el qui o el què triem, com i de quina manera; n’est-ce pas monsieur?

Pensar

La part més difícil de tot plegat és establir elements de racionalitat en el pensament lògic, sobre qüestions que es troben en l’imaginari col·lectiu; elements sostrets a la estricta rendibilitat social, per establir-ne paràmetres de producció continuada; possibilitar una adequada solució als problemes que preocupen; potser també a aquells que, magnificats, esdevenen morbosament actualitats fictícies però alhora reals i per tant condicionant les percepcions certes o no dels ciutadans.

Veure en aquesta plaça gironina, la plaça de la constitució de 1.978, aquesta estàtua pensant, d’aquesta nena, que diuen reprodueix aquella nena, la primera nascuda després de la constitució, a Girona, em permet evocar, també aquell escenari que queda darrera, l’antic edifici del Banc d’Espanya, una forma ben singular, adaptada a la funcionalitat que en el seu moment tenia i amb una semblança oculta amb les edificacions que els Templers, primers banquers europeus també construïen; certament, el model serveix per recrear aquesta foto en la que hom pot trobar un missatge ocult, nostàlgic, del pensament i la dialèctica com a elements subversius, com elements qüestionadors de tot plegat, en el sentit que hem d’avançar-nos als requeriments socials i ser capaços de preparar el pensament d'adeqüar-lo en un nou concepte a gestionar també; pensar a més llarg termini, en el termini que ens permet albirar el futur, a partir de les interpretacions que ens apunti la nostra intel·ligència, el nostre saber, el nostre coneixement real de les coses sobre les que estem parlant.

L’estàtua de bronze, aquesta, la seva mirada perduda, en l’entorn, en el context, mirant una església, segurament de planta basilical, reconstruïda, sobre pedra blanca, una plaça en desnivell d’una grandària excepcional, que permet diferents estadis de contemplació, com diferents estadis de gaudi, com la vida mateixa, ens dibuixa al mateix temps l’escenari de la pròpia realitat, de la realitat mateixa que es tossuda a la vegada, quan la llum del sol acaricia aquell verd envellit pel pas del temps, poc respectat, però etern, volguem-ho o no.