La paraula...

La paraula, aquell instrument poderós, instrument que els humans emprem per a fer les nostres construccions intel·lectuals, ha de ser usat amb criteri, amb molt de compte, talment que serveixi per a remoure les consciències i ens serveix com invitació al proïsme per a interactuar, a través de l’habilitat i l’actitud que hom cal tenir amb el llenguatge, més enllà de l’expressió, a través dels seus signes i símbols, de manera que pertany tant a l’emissor com al receptor, eliminant les dificultats de tan fàcil existència que no faci sinó conrear la incomprensió.

Cal doncs una actitud humil, lluny de la falsa modèstia, en la calma precisa que ens permeti descobrir-ne el procés del pensament, que ens permeti aportar la nostra perspectiva en el respecte al sentiment, sensacions i les idees dels altres, sense assentiment,  però convidant a la reflexió, sense manifestar pors malsanes ni a semblar estranys en les convencions, dubtant si fa el cas, però amb el ferm convenciment que és així com es construeix la societat, aquella que tendeix al creixement, sense parles artificioses, recreant en la senzillesa les exposicions més subtils, donant a la paraula el seu sens més autèntic i perfecte.

© Albert Balada

01-12-2013 

La vida et dóna algunes sorpreses...

La vida et dóna algunes sorpreses, ja m’hi vaig acostumant, però qui m’ho havia de dir que en un d’aquells recessos previs a l’entrar a l’aula, una alumna em demanés permís per regalar-me un llibre que havia publicat al 2008; ja em direu demanar-me permís...! Jo feia poc que havia perdut a la meva “cendreta” una mig siamesa que ens havia acompanyat durant gairebé 12 anys.

Era lògica la seva petició, no tothom entén la íntima relació que s’estableix amb un gat, entenent els seus signes, el seu llenguatge, el seu misteri però imagino que va saber interpretar la meva tristesa, i si més no, que acceptaria el regal, i és clar que sí!, de manera unes classes més enllà, no gaires, em va obsequiar amb el llibre, que és en realitat una declaració d’amor als gats, on la seva reflexió final, no me’n puc estar de copiar-la aquí, com un homenatge a ella, la meva alumna, la Maria José Cortina, però també a la meva gata, que és en el seu Orient etern, i que tanta estima ens va donar i a la que tant vaig plorar; diu l’autora:

“ Aquest món enigmàtic i fascinant dels gats, estimar-los, observar-los, acaronar-los, fa que em senti profundament unida al misteri de la vida, a aquella vida que emergeix amb força de les entranyes de la terra, i que ens regala la meravellosa riquesa d’una natura a la que mols mirem amb passió i respecte, convidant-nos a compartir la nostra vida amb esser d’altra espècia i a gaudir de l’immens plaer que dóna el descobrir els diferents llenguatges de l’amor”[1]     

© Albert Balada

28-05-2013

---

[1] Cortina, Maria José. “La gata bajo la luna”. Ed. El Clavell. Premià de Mar. 2008

La Cendreta (acs)

Què és viure?: caminar cap a una meta!

A la foto Friederich Nietzsche

Deia Ortega y Gasset[1], que la seva època era així, perquè ho era de descensos i caigudes, de fet, fa referència al treball que comença a ser publicat en la premsa l’any 1927,  probablement en ell, aquest representant del pensament liberal, ens descobreix com l’abús de les paraules, fan que aquestes caiguin en el desprestigi, evidentment ens està parlant del llenguatge a l’ús en l’època, també lluny, com ho és ara, del procés de diàleg; “El llenguatge, -ens diu Ortega-  és en essència diàleg”, com deixa dit en els seus apunts interpretatius del diàleg del “banquet” de Plató; el valor del llenguatge, però, en la seva actitud social, posa de manifest, segons ell,  les limitacions d’allò visible, de les possibilitats de transcendir, de traspassar el límit local per a ubicar-se en àmbits superiors. Ja parlava d’humanitat aleshores el filòsof.

El sociòleg Fernando Vallespín[2], ens desvetlla en una frase intel·ligent l’univers d’ Ortega, en afirmar que: “la persistència en lo local en moments de societat global, és una de les grans paradoxes del temps en que vivim”, si a aquesta asseveració hi afegim el valor del llenguatge orteguià, ens adonarem que en prop de cent anys l’avenç ha estat limitat i malgrat l’ ahistoricisme de la ciclicitat, aquesta és de fet una realitat insondable en els valors de socialització, i per tant en la recreació de l’individu: el cicle es repeteix, errors i actors que podrien semblar transmutats d’altres èpoques.

Descobrim doncs una certa flaira nietzschiana, quan en aquesta dècada del tercer mil·lenni, veiem la transcendència de l’home per sobre del seu destí, de la seva realitat, amarada per una falsa moral, aquella voluntat del poder que ens descrivia Friederich Nietzche[3], envoltant el discurs i la realitat mateixa, potser l’hora de superar l’esser humà, de construir el superhome que el filòsof alemany ens proposava, ens acosta encara més a aquell concepte de rebel·lia que ens descrivia Ortega y Gasset, quan ens diu que:  “...lliurada a sí mateixa, cada vida es queda sense ella mateixa, buida, sense res a fer, i com que ha d’omplir-se amb alguna cosa, s’inventa o fingeix frívola pròpiament i fingeix falses ocupacions...està perduda al retrobar-se amb ella”, no resulta difícil descobrir, doncs, la descripció de l’ hipocresia imperant que ens fa Ortega, convençut que en lo laberíntic que és l’egoisme, entenguis la individualitat, ens diu que “viure és (...) caminar cap a una meta”.

De nou, la mirada es tomba, per observar el llegat antic o el llegat modern, sense el pensament ens seria impossible entendre fins i tot el caos, ell però representa el perill, vivim, com aleshores en el xantatge universal que Ortega ens descrivia i ja aleshores ens advertia que: “no cal ennoblir la crisi present, mostrant-la, com un conflicte entre dos morals o civilitzacions, la una caduca i l’altre en l’albor”, descobrint-nos el valor de la moral, de la conducta espiritual, en realitat, un model doctrinal sobre la vida humana mateixa.       

---

[1]  Ortega y Gasset, José. La rebelión de las masas. Ed. Castalia. Madrid. 1998. pg. 95-129.

[2] Vallespín, Fernando. La ocasión perdida. El país. Madrid. 2009.  

[3] Nietzsche, Friederich . Así habló Zaratustra. Edición de Andrés Sánchez Pascual. Alianza editorial .Madrid.2003.

Un exercici de generositat

(La foto: "Studio waterfall 1991-1992" de Pat Steir)

Resulta interessant de reconèixer hores d’ara en aquest procés de “dretització” europea, les aportacions més recents que la Ciència Política fa a la dimensió científica de la interpretació de tot plegat, i com que sempre l’explicació més senzilla és la més conseqüent, és a dir aquella potser més fiable, aquella de més vàlida, descobrir en les escasses 110 pàgines a través de les que el politòleg italià Giovanni Sartori ens descriu “La democrazia in trenta lezioni”[1], és descobrir un micro - tractat basat en la necessitat de recórrer al llenguatge planer, a fer-ne un manual, una fulla de ruta comprensible al profà, sobre una matèria en la que ell ja havia fet reflexions importants com ara en “The theory of democracy revisited”[2] o en “Democrazia cosa è[3]”, és en definitiva una autèntic plaer intel·lectual.

A un personatge com Sartori, que ha exercit el seu mestratge, la seva docència, i per tant la seva influència doctoral, en les universitats de Florència, Harvard, Yale i Standfort, resulta difícil de veure’l com un nou vingut, però si que manté aquella frescor en el seu llenguatge, aquella criticitat pròpia de qui ha vist, de qui veu el procés evolutiu del tradicionalment consolidat model italià, del ressorgiment de postulats que haurien estat difícils de sostenir a partir de la reconstrucció italiana i europea, però que ara, fruit essencialment de la aculturització de bona part de la classe política, com de l’esgotament, en part, de la pròpia societat italiana la que ell coneix sobremanera, resulta per exemple normal de retrobar imatges del “duce” en els llocs de souvenirs, no pas amagades, sinó ben visibles, sense vergonya, el que fa, doncs, inevitable que el professor hagi de reflexionar a un nivell de proximitat sobre el que hauria de ser consubstancial a l’existència del model liberal democràtic que ens hem donat.

Potser perquè ja ens ho havia dit quan es pregunta el que és de fet la democràcia i ell es respon que “...la storia è il mito di Sisifo, ogni generazione ricomincia daccapo. Nessuno di noi nasce civilizzato: il nostro certificato di nascita porta l'anno zero. La nostra età storica, la nostra maturità di uomini del proprio tempo, deve essere sempre riconquistata, la si deve sempre ricuperare: e ogni volta il tragitto si allunga, ogni volta c'è da risalire un poco di più....”, per això ens fa aquesta magistral aportació, vitalíssima, extremadament actual, de candent i rabiosa actualitat, un missatge amb tota seguretat dirigit també a les noves formules creades a partir de l’omissió ideològica, conscient o inconscientment, en lo políticament correcte o en la òptica ideològica on s’abandona, de fet, la metafísica o la filosofia com a valors substantius del mètode democràtic, per a sucumbir, com ens diu Sartorien el que ja Gaetano Mosca[4] teoritzava a principis del segle XX i que Robert Michels[5] ratifica a partir de la seva experiència alemana: “...quanto più un’ organizzazione diventa organizzata, di altretanto diventa sempre meno democratica. L’organizzazione snatura la democrazia e la transforma in un sistema oligarchico...” .

La democràcia, però, és un exercici d’absoluta generositat; aquesta és la conclusió de Sartori, un vehicle per al que ens han calgut quasi dos mil anys, però fins is tot en això ens convida a reflexionar sobre ell quan ens diu: “distinguere tra la macchina e i macchinisti”, on els conductors son els ciutadans en un model, el millor que mai ha estat inventat per a permetre l’home de ser lliure i mai sotmès a la voluntat arbitrària i tirànica dels altres homes. Ens recorda també, però, com ho deia bé Ortega y Gasset[6] com “...l’uomo massa...è un bambino viziato e ingrato che riceve in eredità benefici che non merita e che, di conseguenza, non apprezza”, però espera que siguin les noves generacions aquelles que desmenteixin aquest aforema.

[1] Sartori Giovanni. La Democrazia in trenta lezioni. Arnoldo Mondadori Editori S.p.a. Milano. 2008
[2] Sartori, Giovanni. The theory of democracy revisite, part 1, The contemporay debate. Chatman House cop. New Jersey. 1987.
[3] Sartori, Giovanni. Democrazia cosa è. Rizzoli. Milano. 1993
[4] Mosca, Gaetano. Elementi di scienza politica (1896). G. Laterza & Figli. Bari. 1953
[5] Michels, Robert. La sociologia del partito politico nella democrazia moderna (1912). Società editrice Il Mulino. Torino. 1966
[6] Ortega y Gasset, José. La rebelión de las masas”. Ed. Castalia. Madrid. 1998.

Quan un poeta és mort

Quan mort un poeta, el vent xiula en el silenci maldit de les paraules que entristides li giren l’esquena al sentit i s’omplen en la sintaxi de llàgrimes, perquè la mà ja no dibuixarà grafies i llegirà com qui guixa l’encerat d’una classe amb mil nens àvids de conèixer el canvi que produeix aquella coma en el llenguatge. Quan mort un poeta, el millor record és llegir la seva obra, en la quietud magnífica del pensament abocat des del misteri mateix de la creació. Quan mort un poeta, mort una mica del tot. Quan mort un poeta, com deia la cançó tots els seus amics ploren i busquen un lloc per enterrar-lo entre els camps de blats daurats i les roselles vermelles, mentre el món sencer plora.

Ha mort Àngel González que deia d'ell mateix: "que fora de les biografies serioses és aquell senyor que camina al nostre costat quan passegem pel parc, no usa vestit de poeta ni té estàtua de pedra, perquè a les estàtues no els escauen bé les ulleres, i perquè no!, senzillament..". Un enllaç amb el seu poema "Elegido por aclamación" que publica la biblioteca Cervantes virtual.

i la seva veu com a testimoni de la historia

Powered by eSnips.com

Estèric

Aprens, mentre escoltes la paraula de qui ha estat capaç de descriure-la una i una altra vegada i ara queda sorprès per les voltes de la vida, i com res no és el que sembla i tot canvia. Potser recollir l’experiència en el sentit, en el voler descobrir en les virtuts del llenguatge i la comunicació aquella porta que hores d’ara ens duu a allò desconegut, diferent, que se’ns albira distint i distant a la vegada, ben diferent d’aquells primers anys de democràcia.

Potser saber que no és el mateix concepte, que la democràcia participativa no és de la que ens hem dotat, que la democràcia deliberativa és aquella normativitzada, però que com que el llenguatge encara que no fos acurat era tingut per a bo, fins ara podria crear escola, el problema és que l’escola ha creat distància i la distància la defineixen els ciutadans i els ciutadans, com algú deia estan com a cabrejats, estan farts de polítics que no els dediquen el temps que es mereixen, o que aquest temps els hi ho dediquen si, és clar, un cop cada quatre anys.

Potser aquella bona gent, que pensava, que ens deia: ull que les coses canvien, que estan canviant a marxes forçades, que els off de record ara son declaracions anònimes, que les fonts han deixat de ser fiables i res no ho és hores d’ara, ens hauria de servir com avis pel navegant que vol descobrir en el viatge per la res politicae aquella virtut que les essències dúctils dels sers mínimament formats observen o pateixen en les respectives disciplines, científiques, per suposat, acadèmiques sense cap dubte, academicistes si ens deixen.

Sentir-te en un mar de complicitats, amarat del saber propi dels centres que el generen, que creen aquella opinió que pot ser compartida o no, però en tot cas subjecta a la dialèctica de l’excurs limitat sens dubte pel temps que ho mediatitza tot en la vida dels humans, però que ens porta inexorablement a la reflexió a la rel mateixa de la substància comunicativa, aquesta és la realitat mundana de la comunicació política, i no una altra, potser sí que ens ho hem de fer mirar i veure qui, què, el qui o el què triem, com i de quina manera; n’est-ce pas monsieur?

...Un tren que no s'atura....

La fotografia de Jordi Play sobre la obra recent de l'artista de l'alt urgell Perico Pastor

Sense saber-ho, gairebé, amb la subtilesa que dona el llenguatge, he recreat el meu univers particular al llarg dels darrers temps, mentre corria inexorablement, no com un estadi perdut en la meva vida, al contrari, avançant en l’aprenentatge que cada segon d' aquesta meva existència m’aportava; d’allò que als ulls podria semblar alguna cosa de dolent, jo la he vist com un afrontar determinats reptes de futur, d'allò que pot semblar excepcionalment bo, jo ho matiso, com correspon a qui veu més en els petits detalls que en les grans coses allò que ens fa i ens deixa viure.

El dia no ho anunciava, però ha estat fantàstic de descobrir els carrers mullats de la ciutat, el xim xim de l’aigua rebotant per sobre del tapís de pedra que recobreix la nostra història i veure’t reflectit de vegades en alguns tolls, acomboiat de la grisor que apaivaga la llum del sol de tardor. El dia no ho anunciava però jo ho he agraït, he sentit aquella dolça frescor que acaricia el rostre mentre l’aigua cau i cau sobre els paraigües que defineixen aquest nostre paisatge urbà.

Me n’adono, que amb aquest seran 700 els comentaris o post com es diu en llenguatge blogger que hauré penjat d’aquest diari de sessions de la meva vida, on he recollit no poques vivències, també consells i cites importants, amb comentaris d'amics i coneguts també, a través dels que m’he convertit en transparent per bona part dels qui m’heu llegit alguna vegada i per tant heu fet certa la dita que només sóc propietari dels meus silencis, ja no de les meves paraules ni els meus pensaments posats per escrit.

He descobert com n’és de bell el llenguatge si t’acompanya en el sentir de cada moment de la teva vida, si l’uses d’acord al que et demanda, i com a aquells i aquelles que no els és donat de saber entendre aquests llenguatges, els molesta més que ofèn aquesta nova manera meva d’entendre la vida, d’igual manera com entendre que els principis i els valors han de ser consubstancials a l’existència mateixa m’aporta una nova dimensió de mi mateix i més si de les meves paraules escrites i sentides i del que d’elles se’n desprèn assumeixo una certa complicitat amb tothom, però en particular amb aquells que veuen en la simplicitat de les coses allò que els fa feliços.

Saber per exemple que un amic ha descobert de nou en la música, aquella sensació plaent de saber conduir les sensacions, o aquell amic que veu en una tassa de cafè amb llet compartint esmorzar el millor moment del dia. Aquestes coses senzilles, però també saber-ne parlar de filosofia, de política, de música, d’amor, de llibres, de teatre, de silenci, d’esperança, de virtuts, de valors, és la meva aportació a un tren que no s’atura, com és la vida mateixa.