Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris observar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris observar. Mostrar tots els missatges

dilluns, 12 d’octubre del 2009

Himne gegant i estrany....




Hi ha qui diu que no serveix de res de guardar aquells llibres que ja has llegit, aquells que ho diuen no veuen en els discursos dels texts aquell misteri que hom desvetlla distint en funció de moment, del temps, quan t’endinsis en el somni de les paraules. Clar que puc estar equivocat i aquesta meva visió romàntica, potser fins i tot esser massa dòcil, com si mirés de descobrir noves i distintes visions a tot plegat, sense que això fos possible. La veritat és que, a mi, se’m desvetllen noves dialèctiques entre l’autor i jo, passat el temps, com si la pàtina de la historia esdevingués un filtres a través del que destriar nous missatges, noves perspectives en allò que està escrit. Clar que també és cert que si creus que cada llibre és un tresor, acabes albergant fins i tot tres fileres en cada prestatge i aleshores és quan es produeixen aquelles estranyes pèrdues que, com angoixes del saber, de vegades t’aclaparen en no poder rastrejar on era, on és, com si tingués potes i es perd per entre els prestatges, com jugant a fet i amagat. Jo, entre els amagatalls, he retrobat l’edició que al 1982, Laia feia del “Petit Príncep”, un text que arreplega editat ja prop més de 25 anys, pocs si tenim en compte que Saint-Exupéry va ser editat en primer cop per Gallimard al 1946, val a dir que en plena post guerra francesa, quan calia no poca empenta i ganes per a reconstruir el país, és doncs, malgrat la jovenesa editorial, un llibre de cult que ja ha esgrogueït en el temps, com el temps s’esgrogueeix per composar un símbol per ell mateix. Obro ell llibre i em trobo una reflexió que hi vaig fer, era el gener de 1982, i se’m va acudir aleshores de trobar sentit a les rimes de Gustavo Adolfo Bécquer, la numero 11 en concret, per pentinar el missatge que de l’escriptor francès el llibre em faria gaudir: “Jo se d’un himne gegant i estrany que anuncia en la nit de una aurora, son aquestes pàgines d’un himne i cadències que l’aire dilata en ombres”. Clar que, tot seguit, l’acte, com iniciàtic, és d’obrir el llibre per alguna pàgina en la que descobrir un altre missatge ocult, aquest cop de Saint-Exupéry, alguna frase que com màgica em transporti a un món o a un instant, a un sospir potser i vaig a parar a la pàgina 54, on ens diu:” Un geògraf és massa important per fer de rodamón. El geògraf no surt del seu despatx, sinó que hi rep els exploradors. Els interroga i pren nota de llurs observacions. I si les observacions d’un d’ells li semblen interessants, el geògraf fa fer una enquesta sobre la moralitat de l’explorador” i quan el petit Príncep li pregunta –perquè?, li respon que “perquè un explorador mentider portaria una catàstrofe en els llibres de geografia. Igualment un explorador que begués massa”, i qüestiono al llibre, sobre la meva hipòtesi, sobre el tresor que en ells es guarden i també hi trobo respostes a través del personatge del geògraf, que dues passes més enllà, dues pàgines de fet, afirma amb rotunditat: ”És difícil que una muntanya canviï de lloc. És dificilíssim que un oceà es buidi. Les coses que nosaltres escrivim son eternes”. Potser per això si et deixes rodejar per muntanyes dels llibres, que facin en el seu desordre un cert ordre, al teu voltant, sempre hi trobaràs saviesa....

dissabte, 15 de desembre del 2007

Estèric


Aprens, mentre escoltes la paraula de qui ha estat capaç de descriure-la una i una altra vegada i ara queda sorprès per les voltes de la vida, i com res no és el que sembla i tot canvia. Potser recollir l’experiència en el sentit, en el voler descobrir en les virtuts del llenguatge i la comunicació aquella porta que hores d’ara ens duu a allò desconegut, diferent, que se’ns albira distint i distant a la vegada, ben diferent d’aquells primers anys de democràcia.

Potser saber que no és el mateix concepte, que la democràcia participativa no és de la que ens hem dotat, que la democràcia deliberativa és aquella normativitzada, però que com que el llenguatge encara que no fos acurat era tingut per a bo, fins ara podria crear escola, el problema és que l’escola ha creat distància i la distància la defineixen els ciutadans i els ciutadans, com algú deia estan com a cabrejats, estan farts de polítics que no els dediquen el temps que es mereixen, o que aquest temps els hi ho dediquen si, és clar, un cop cada quatre anys.

Potser aquella bona gent, que pensava, que ens deia: ull que les coses canvien, que estan canviant a marxes forçades, que els off de record ara son declaracions anònimes, que les fonts han deixat de ser fiables i res no ho és hores d’ara, ens hauria de servir com avis pel navegant que vol descobrir en el viatge per la res politicae aquella virtut que les essències dúctils dels sers mínimament formats observen o pateixen en les respectives disciplines, científiques, per suposat, acadèmiques sense cap dubte, academicistes si ens deixen.

Sentir-te en un mar de complicitats, amarat del saber propi dels centres que el generen, que creen aquella opinió que pot ser compartida o no, però en tot cas subjecta a la dialèctica de l’excurs limitat sens dubte pel temps que ho mediatitza tot en la vida dels humans, però que ens porta inexorablement a la reflexió a la rel mateixa de la substància comunicativa, aquesta és la realitat mundana de la comunicació política, i no una altra, potser sí que ens ho hem de fer mirar i veure qui, què, el qui o el què triem, com i de quina manera; n’est-ce pas monsieur?