No us sabria dir...

"No us sabria dir quan vaig descobrir que és allò que amaga la ment dels gats, de saber trobar en ells la subtilesa d’un animal sublim, intimista alhora, molt lluny d’aquella imatge que jo en tenia d’uns sers esquerps i gasius, que defugien la companyia humana, va ser aquella descoberta genial de saber com ells són guardians i conservadors dels moments, dels seus i dels altri d’aquells viuen com si d’un glop d’aire es tractés la vida i la gaudeixen a cada instant, sense pressa, perquè el seu ritme és ben bé un altre. (....)"

Albert Balada. ©
12/2012 "De gats"

La fotografia "Gat a Capri" de Martin Balo.

Debat vice-presidencial, dues lògiques distintes

Difícilment podríem trobar un país en que la importància de la vicepresidència així com les seves prerrogatives siguin tant transcendents que un debat no passi desapercebut. Com sinó podria explicar-se que hi hagi hagut tanta atenció dels mèdia sobre el debat d’aquesta matinada passada?.

La brúixola marcant la inflexió entre el model conservador y el model liberal clàssic (no pas econòmic sinó polític), han estat els vectors que han definit un mapa marcat per dos estils distants entre sí, però també marcant la conseqüent distància amb el mandat que ara s’esgota, tot i que com sempre, la resposta de l’elector americà, en el seu identitari particular, no és, potser, la resposta que es donaria en una altra lògica electoral.

Sarah Pallin i Joseph Biden, governadora d’Alaska i el Senador, han afrontat el segon debat de les presidencials nord-americanes, amb l’espasa de Damocles penjant encara sobre un pla de recuperació financera que ha passat, això sí, el sedàs del Senat per que encara no ha estat aprovat per la Cambra de Representants, un pla que no deixa indiferent a ningú i que tants greuges aconsegueix en un i altre hemisferi polític a nord-amèrica.

La governadora, defensora a ultrança dels postulats conservadors, “venera” el model del soldat que figura com a spitch de campanya, recordant permanentment qui és i que ha estat el candidat de l’elefant a la presidència, amb una frase que tant McCain, com Pallin han repetit “McCain sap com guanyar una guerra”, però també és cert que es posa en qüestió la perspectiva de l’anàlisi geoestratègica de les forces americanes i el paper que els USA han de jugar, la defensa del paper d’Israel al mediterrani i al món, en una clara aclucada d’ull que també va fer McCain al lobby jueu. El Senador posa en qüestió tot aquest model i avança com ja ho va fer Obama, en la definició de la confrontació antiterrorista, per tant en el paper que es pot jugar a Afganistan, definint un nou marc de relacions mundial, marc que en l’anècdota espanyola, intenta d’evidenciar novament en l’spitch demòcrata, que ja va fer també Obama, que qui no sap identificar els seus aliats, difícilment pot tenir capacitats per a governat aquesta potència.

Biden, deixa de banda aquell axioma de la vella guàrdia, per demostrar que aquesta aposta, la del tàndem Obama/Binden, significa una aposta en defensa de la classe treballadora, mitjana en diuen en el llenguatge polític nord-americà, amb una clara consciència per a la reforma com per exemple en l’àmbit de la salut, sense caure en la utòpica pretensió de l’administració Clinton que va trobar en la industria mutual y farmacèutica un adversari; aquest cop Biden, amb algun argument més sobre la taula que els que va posar el mateix Barak Obama, dóna les pistes de la col.·laboració publico - privada en aquest sentit.

El càntic als valors clàssics, manual del conservadorisme exerceix de guia en les directrius republicanes sobre una societat, en la que els valors del liberalisme més escorat a la dreta que ha significat l’administració precedent, fa palesa la seva desconnexió amb la realitat del que pensen, senten o pateixen els ciutadans, en un àmbit de suport que assoleix els pitjors moments de la seva història recent, que comença de fet amb el fracàs de la invasió d’Iraq i culmina amb l’ensopegada de la principal institució financera del món: Wall Street, aspectes sobre els que Pallin, com ja va fer McCain, sense frivolitzar, es desmarca, mentre que Biden afronta en el seu discurs, amarat dels principis liberals, la situació però també la gestió posterior i la necessitat reguladora així com la de la reforma de les fiscalitats. Distints papers, distints actors, distinta obra.

'08 CNR. The last day

I com havia començat, sense la presència de George W. Busch, la CNR, la Convenció Nacional Republicana ha tancat portes i files a l’entorn de John McCain, qui en el seu discurs d’acceptació de la nominació, ha plantejat el que des de la perspectiva de l’anàlisi política podria semblar un oximoron: el canvi. Com pot plantejar-se un canvi si pretén substituir un govern del mateix color ens podríem preguntar? De fet el model americà no serveix per a legitimar governs sortint més que en el cas d’un segon mandat el que la legislació electoral permet. En el cas doncs d’esgotaments de mandat, no hi ha successors i el candidat republicà ha volgut deixar-ho clar de manera fefaent en la jornada de clausura.

Però és clar que cal estar a atent a la definició de canvi que els assessors de McCain ens proposen. El seu model no és George W. Busch, ni tan sols George Busch pare, de fet en el seu discurs planteja com a model el dels governs de Ronald Reagan, de fet, doncs, la proposta és el retorn a les arrels que en el context de la política global van establir Margaret Tatcher a la Gran Bretanya i el propi Reagan als USA, l’abandonament de del paradigma liberal per a abanderar el paradigma conservador que planteja algunes substantives diferències; el conservadorisme de fet es reconeix de manera significativa en la defensa de les formes de vida tradicionals, sense canvis radicals y a favor dels valors familiars i religiosos, en associació a un aposta “nacionalista” associada amb una determinació eminentment patriòtica i en lo relatiu als aspectes econòmics significa des d’una perspectiva teòrica l’aposta pel desenvolupament tecnològic i industrial, ítems que han estat descrits somerament en el discurs del candidat republicà.

Sobre l’escenografia, el manual també ha estat repetit pels republicans com inicialment ho havíen fet els demòcrates, l’esposa intervé per a presentar l’home de família, el que després irromp en la política, però que primer necessita tenir aquella aureola que cal tenir i més si l’escenari que es planteja conté un viratge en els paradigmes ideològics del partit, paradigmes que s’havien fet evidents al llarg de la carrera senatorial de McCain, amb encontres i desencontres amb republicans i demòcrates.

Una cita: Sami Naïr

Prestar oïdes a allò que diuen aquelles desenes de milers de manifestants en el món, és retornar a l’Estat la seva vocació de defensor del bé públic en front de l’actual tendència a la privatització dels bens col·lectius fent pressió als grups de poder i a aquells que pretenen accedir a ell; és contribuir a un renaixement de la política des de baix, oferint als moviments socials la possibilitat d’existir a través de formes originals d’organització. És també concebre la sobirania popular més enllà d’un sobiranisme estret, de replegament, conservador, teixint la solidaritat entre nacions, els pobles, els grups socials a escala regional o internacional.[1]

[1] Naïr, Sami*. “La barbàrie dels sense rostre”, article publicat a la premsa internacional el 26-08-2001. paràgraf sisè

*Sami Naïr és eurodiputat del Partit Socialista francès i professor convidat a la Universitat Carlos III de Madrid.

El perill de menystenir els factors globals

Els valors i els factors globals, són elements a tenir en compte en l’establiment de determinades polítiques d’aplicació micro, en l’àmbit de l’estat entès com una part del macro planetari ; de fet les posicions conservadores per una banda, i l’adequació a les perspectives liberals per l’altra, fan que determinats posicionaments menystinguin qüestions tant transcendents per a la convivència humana com els contingents d’exèrcits laborals en migració o més en un àmbit científic l’evolució del clima en el nostre planeta com a efecte directe de la darrera revolució industrial, per citar-ne dos de més entenedors.

Resulta evident que en períodes electorals poden magnificar-se situacions que de fet són per elles mateixes molt preocupants i que l’altra posició pot plantejar un rebaix de l’interès que en l’àmbit polític puguin tenir temes com els platejats que, per altra banda poden respondre a interessos econòmics ben concrets, molt concrets, que afecten a l’agreujament de les situacions que es plantegen ; potser el reconeixement de nous esquemes socials, per una banda, però també l’existència d’esquemes idèntics en les relacions entre països ens farien entendre com l’interès en establir un model utòpic no interessa determinades posicions polítiques que, per exemple qüestionen els models científics que plantegen el canvi climàtic, sobre el que la comunitat científica té un clar consens.

El perill que suposen en l’actualitat aquest tipus de plantejaments polítics sospitosament simplificadors del missatge polític que ens situen en un context pròxim al discurs que ja es va utilitzar en els processos electorals de la dècada del 90, hauria de posar en pre-avís als teòrics electoralistes, en el sentit de la consciència col·lectiva que això podria comportar.