La nostra vida no és perfecta...

La nostra vida no és perfecta, no ho és en el sentit, del que podem considerar des de la perspectiva del món físic, tenim problemes, tenim entrebancs al llarg de la nostra vida, que solem a identificar com quelcom de dolent, com quelcom no desitjat,  créixer sense dificultats resulta fàcil, com també resulta fàcil de manifestar que amb aquestes dificultats aprenem i ens fem grans, però tot i aquesta suposa facilitat en la resposta, el cert és que l’avenç en les nostres vides és a costa, precisament d’aquest aprenentatge que neix de circumstàncies causals, més que no pas casuals, que, interpretades des del món espiritual, ens permet d’anar més enllà on érem tot just abans que succeïssin, però a més aquestes circumstàncies fan nàixer un altre principi que ens agermana, la solidaritat, que és nogensmenys que una mostra de la nostra sensibilitat cap al proïsme, lluny però de la caritat, doncs en la solidaritat prenem consciència i reaccionem davant d’aquelles situacions noves, causals o casuals.     

Mentre en la caritat intentem de proveïr sense afectar a la dignitat de qui proveïm, com un deure cap a la independència dels nostres proïsmes adoptant un nou sentit sense egoisme, mitjançant l’estímul de la solidaritat, podem intentar de transformar el present a partir de l’aprenentatge rebut. 

© Albert Balada

16-12-2013

Es sol atribuir...

Es sol atribuir a Maimònides una dita que ens diu que hauríem de mirar al món como si aquest fos una balança, perfectament calibrada, de bones i no tan bones accions.

Aquesta dita ens permet de prendre consciència de la fragilitat de tot plegat i de com només un únic acte positiu pot treure al món del seu equilibri, com també un únic acte negatiu; quina seria doncs l’actitud necessària davant d’aquest fràgil equilibri? 

Prendre consciència de la nostra llibertat individual com un acte en solidaritat social, és a dir, comprendre que el món transita per sendes que no ens permeten cap intervenció efectiva i fefaent, de manera que amb aquella nostra llibertat hauríem de mirar de governar la nostra pròpia convicció i existència en el ben entès que ens cal desequilibrar al màxim aquella balança que ens refereix Maimònides amb tot un seguit d’accions que, des de la individualitat puguin considerar-se bones, tan per a tu com per als altres, encara que siguin accions que només afecten a l’àmbit exclusivament privat de la persona, a l’àmbit individual, en el teu entorn més immediat, doncs d’aquesta manera s’aconsegueix, de mica en mica anorrear l’ escassesa de les virtuts...

© Albert Balada.
26-08-2013

Bondat

Llegia dues històries personals que m’han impactat, totes dues històries italianes; la primera, antiga, prou coneguda de vegades, la del Cardenal Martini, l’altra la de Rebeca la nena romanesa, dues vides paral·leles en una societat que demana a crits reconsiderar les posicions i, perquè no, no repetir una vegada més l’història, la trista i despietada història.

Llegia el que es diu, el que es comenta de Martini, Carlo Maria Martini, un expert en textos bíblics, de fet en el que s’anomena alguna cosa així com transcripció textual. Casual no ho va ser, però si sorprenent el seu ascens a la prelatura, de fet, no tinc massa clar si és que ens trobàvem amb un Joan Pau II distint del que va acabar sent, la qüestió és que aquest jesuïta, que ara pateix en la seva vellesa el mal de parkingson, ens descobreix aquella altra vessant de l’església, el concepte reconegut del valor de l’estudi, aquell valor que els antics atorgaven al concepte tresor, que no era pas aurífic, sinó basat en el coneixement. Allò que més m’ha impactat de la seva vida, però ha estat l’esperit de renúncia, quan, tot i poder ser el més votat, va acudir a l’elecció papal amb un bastó, el que en llenguatge encriptat ve a significar: no em voteu, estic malalt. Renúncia, però a la vegada una postura egoista, que és la de no abandonar els estudis, el contacte amb les arrels cristianes i com no l’anàlisi, més allà de mites i elements teològics.

L’altra història paral·lela és la de la nena romaní, Rebeca Covaciu, que ens transmet aquell designi dels indesitjats, com ho va fer Anna Frank, amb el somriure de la innocència, premiada per la UNESCO i maltractada per la policia italiana, segon es diu. Descobrir com el maltracte s’estableix de nou des de les esferes de l’Estat, com el consentiment fa bones aquelles paraules del dramaturg alemany Eugen Berthold Friedrich Brecht, quan ens deia”...com que jo no ho sóc....” fa una setantena d’anys. Certament els conceptes d’immigració i èxode son distints i distants diria jo, però també és cert que hi ha dues fonts migratòries que reclamen una certa atenció global en el sí de la Unió Europea, les migracions internes i les migracions externes. El valor d’aquesta nena, quasi adolescent, que relata, que dibuixa, que ens descriu un món de rates i coloms, un món on tothom hi té cabuda, un món que els fills d’Anac han de poder compartir amb els fill d’Adam i on hem de descobrir els principis de la bellesa i el saber en l’harmonia infinita de la bondat, aquella dels qui des de l'anonimat més absolut senten els principis de la solidaritat i li donen aixoplug.

Avui llegia dues històries d’amor a la humanitat vestides amb la candidesa de qui considera la vida com un tresor, com un valor en si mateix, quan l’aire apaivaga les calors estiuenques i ens deixava un plàcid dia de primavera en ple juliol

Sobre financiació autonòmica i local

D'entrada demano disculpes per la complexitat del llenguatge que m'és necessari d'emprar per a poder establir un excurs sobre aquest tema.

És evident que en una societat basada en la figura del “predador” són difícils els acords entre administracions que en podríem dir tangencials, traduiré: on la distribució o redistribució de recursos passa necessàriament per l’acord a partir de les disposicions legislatives, en aquest cas les disposicions transitòries de l’Estatut català del 2006, com en d’altres territoris passa tanmateix per altres disposicions estatutàries que determinen el model que col·loquialment es coneix com de “cupo”, recaptació, atribució de benefici i retorn de l’excedent.

Així doncs el reconeixement de l’acord, passa per entendre també les necessitats específiques dels territoris d’un Estat a banda de les corresponent quotes solidàries; el problema rau en la determinació d’aquesta quota, basada en principis d’equitat, racionalitat, però també en les necessitats, de fet en la qualificació de les necessitats finalistes que els propis principis estatutaris determinin, val a dir també del cost dels serveis a partir de principis quantitatius, concretament monetaris, a banda del que els experts en despesa social reconeixen com a principis o mètode del benefici a partir del que es determina el repartiment del costos/beneficis sobre la imputació de determinats serveis que afecten, de fet, al conjunt de l’Estat, i específicament a banda que puguin ser prestats en una determinada comunitat o en una altra.

Ho sé, resulta complex, quan parlem del que representa la Ciència de l’administració respecte dels elements de que parlem, els principis son complicats pels qui podríem dir-ne profans en la matèria, en aquells temes on els esquemes abasten alguna cosa més que l’ordinari coneixement de l’administració. En aquest sentit, la publicació de les balances fiscals de part, és a dir les que corresponen a l’estudi que ha fet la Generalitat de Catalunya publicitats una setmana abans de la que té anunciat de publicar el Govern de l’Estat, obren un principi especulatiu que quedarà tancat definitivament en la comparació d'ambós estudis, el de la Generalitat i el del govern de l'Estat.

Disquisicions sobre predadores a banda, la determinació de la financiació autonòmica i local pressuposen el reconeixement d’una determinada estructura de l’estat que alguns encara qüestionen en un o altre signe ideològic,; la necessitat d’acostar postures en les comissions ad hoc, on els predadors n’haurien de quedar al marge, fan necessari poder establir acords sustentats en la lògica de la negociació, acords que es basen en les seves pròpies regles.

Una cita: José Luís Rodríguez Zapatero

“Os propongo cuatro años de más justicia social, de más políticas sociales, de más libertad individual, de convivencia y de diálogo, nunca de crispación, y de España en el mundo defendiendo la paz, la solidaridad y la justicia con los más débiles”. (1)

(1) Saragossa, 02 de març de 2008. José Luís Rodríguez Zapatero

Una cita: Sami Naïr

Prestar oïdes a allò que diuen aquelles desenes de milers de manifestants en el món, és retornar a l’Estat la seva vocació de defensor del bé públic en front de l’actual tendència a la privatització dels bens col·lectius fent pressió als grups de poder i a aquells que pretenen accedir a ell; és contribuir a un renaixement de la política des de baix, oferint als moviments socials la possibilitat d’existir a través de formes originals d’organització. És també concebre la sobirania popular més enllà d’un sobiranisme estret, de replegament, conservador, teixint la solidaritat entre nacions, els pobles, els grups socials a escala regional o internacional.[1]

[1] Naïr, Sami*. “La barbàrie dels sense rostre”, article publicat a la premsa internacional el 26-08-2001. paràgraf sisè

*Sami Naïr és eurodiputat del Partit Socialista francès i professor convidat a la Universitat Carlos III de Madrid.