Eixiverniu

Protegir el cor de la realitat evident, mirar cap a un altre cantó qui vol percebre realitats diferents a les evidents i continuar com si no passes res, com qui planteja lletanies i lectures que evoquen visions transcendents que ens deixen pensar en aquell cavallet de marbre que resideix en aquella bola nadalenca que ja no fa música però que conserves com un record impertorbable que redescobreixes any rera any i que nia en els atàvics sentiments que conformen alguns solsticis hivernals.

De vegades sentir enveja de no creure, de no voler, de no desitjar; sentir per a superar aquells cinc minuts de bogeria transitòria i descobrir-te de cop, davant d’un mirall tot dient-te que potser cal aturar-se, dir-se tanmateix alguna cosa, saludar-se; despertar dels somnis que ens duen als paradisos que mai hauríem volgut desperts, servents d’un determinat resultat estadístic, que acaba inevitablement amb cava català, quan a mi m’agrada potser el xampany francès a poder ser, o prenent quelcom que no faci moda, ni sentir l’humorista de moda, ni la cantant de moda, ni riure les gràcies de ningú, ni escoltar bajanades.

Poder-te descobrir en el silenci de la terra quan entra en el seu temps de repòs, de calma, d’harmonia; temps en la que es recupera en ella mateixa, com un somni latent lànguid quan s'inspira una cadència simfònica hom veu només aquella atent visió calmada, possible d’escoltar; mentre el vent del nord juga a refredar, l’ambient de tardor s’esgota, lenta, pausadament, gèlida nit va estenent el seu mantell blanc escarxat sobre els roures que ens queden, o les fagedes amortitzades o els camps de cereals erms per la sequera. Ara sí dius, perceps la plàcida vàlua del temps que dorm, del meteor que canvia, i dones les gràcies.

Un matí de tardor...

De vegades els somnis ens porten mentre estem desperts, a descobrir els detalls de la mateixa vida, de la vida mateixa, que manta vegades ens resten ocults al món dels mortals; gaudir del passeig com altres vegades he descrit ja en aquest blog, descobrir unes talles romàniques, com aquelles que feia anys que reposaven repenjades als passadissos d’una sala de reunions d’un ajuntament que no cal citar; descobrir, deiam autèntiques obres d’art, malbaratades segurament per ments ignorants.

Passejar, deia, ens permet també, si en som conscients, de gaudir dels detalls, aquells que et pot oferir un marché à puce, però també de descobrir en la gent, en els seus rostres, en els seus pensaments, en les seves mirades, aquella realitat que de vegades a alguns pot escapar-se’ns.

Quan el sol de tardor malda per escalfar i et fa una carícia, te n’adones com n’és de fràgil la vida en veure els arbres com perden les fulles; perquè toca, a ells els toca l’introspecció, esperar a la primavera per a tornar a ser ufanosos. Potser saber que de vegades el silenci, com el que faran els arbres, és el millor dels recursos, també en política, on s’acostumen a dir tantes tonteries…!, només cal obrir els diaris…..