Quietuds

Els vols de l’ànima en cercles, com els antics auguris en la recerca del sentit de les coses. als seus peus, de qui retorna de les ancestres memòries, una i una altra vegada, en la tendror verdonida dels camps que ja dauren. El clam de l’àliga esperona els núvols i els aparta per poder gaudir de la seva esplendor, la de l’astre que pentina els mars, els dibuixa i caloreja de les escates que venten les planúries esquiles dels senyorius del silenci, albors de canvi, en les càlides vorades. Visions que planen sobre tots nosaltres, llunyanes i belles en les que reunir passat i present, nord i sud, orient i occident. Vols de l’ànima, clams de l’àliga, presagis...Solstici, l’astre rei s’embadaleix dels cels estant....mentre. no destorbem la quietud que el dia senyoreja les hores que pentinen l’aire: estiu, revolta.....

Castelfranc

De vegades recerques móns perduts, referències que tens o t’imagines i acabes trobant anys després en aquells detalls que no vas saber percebre en el seu moment, molt probablement perquè la mirada, tantes vegades, ens condiciona la perspectiva en funció de tants de factors!.

A mesura que hom va sent conscient dels valors que ens calen, d’aquells principis que poden semblar intranscendents, hom pot veure, per exemple, en aquell temple com esdevé un símbol que et lliga a la familia i d’aquesta al món més versemblant on la llibertat es converteix en un codi en el que sustentar els valors fraternals que ens fan a tots els homes iguals.

Passejar per davant i recrear-te ara en aquella fotografia trobada, record d'una visita, anys ha, al Museu de prehistòria d’un poblet en mig del departament del Lot; enllà on els vells republicans van anar a parar un cop els feixistes francesos, propers a Vichy, els van deixar anar.

Els sentiments d’harmonia apareixen aleshores de la mà de les voreres asfaltades, dels porticons de fusta i de l’abraçada del teu fill, mentre sents com hi ha de quelcom de màgic, quelcom que algun dia et farà descobrir que hi ha presències que no deixen mai d’acompanyar-te, sensacions i misteris que t’aborden al llarg de la teva vida, experiències que t’acosten lenta però inexorablement a contemplar visions que s’esgoten, tot veint com la llum il·lumina semblances noves i distintes, com refermes els valors i com pots mirar amb la front alta tot allò que de vegades no és el que sembla.

T’asseuries en aquell banc de pedra blanca, contrastada amb la pedra de cantera que dibuixa els perfils de les cases, a gaudir d’aquell sol que penja de les parets centenàries i deixa les ombres morir lentament, sense cap núvol que destorbi la mirada, només aquell blau que també algun dels teus va contemplar, és en un moment, un instant que només a tu et pertany, quan descobreixes que els seus principis son els teus i que en tu perduren i que només t’és permès de transmetre’ls al teu fill, sense discursos grandiloqüents, sense pompositat afegida, conscient que són valors que no abunden i manta vegada manquen, però també amb el convenciment que els comparteixes amb la bona gent, amb els homes bons que es recreen en el bé com a fi últim, però també com a principi.

És aleshores quan somric plaent a la vida que et permet trobar aquests moments i em sento feliç de poder ser feliç, malgré tout...!

Eixiverniu

Protegir el cor de la realitat evident, mirar cap a un altre cantó qui vol percebre realitats diferents a les evidents i continuar com si no passes res, com qui planteja lletanies i lectures que evoquen visions transcendents que ens deixen pensar en aquell cavallet de marbre que resideix en aquella bola nadalenca que ja no fa música però que conserves com un record impertorbable que redescobreixes any rera any i que nia en els atàvics sentiments que conformen alguns solsticis hivernals.

De vegades sentir enveja de no creure, de no voler, de no desitjar; sentir per a superar aquells cinc minuts de bogeria transitòria i descobrir-te de cop, davant d’un mirall tot dient-te que potser cal aturar-se, dir-se tanmateix alguna cosa, saludar-se; despertar dels somnis que ens duen als paradisos que mai hauríem volgut desperts, servents d’un determinat resultat estadístic, que acaba inevitablement amb cava català, quan a mi m’agrada potser el xampany francès a poder ser, o prenent quelcom que no faci moda, ni sentir l’humorista de moda, ni la cantant de moda, ni riure les gràcies de ningú, ni escoltar bajanades.

Poder-te descobrir en el silenci de la terra quan entra en el seu temps de repòs, de calma, d’harmonia; temps en la que es recupera en ella mateixa, com un somni latent lànguid quan s'inspira una cadència simfònica hom veu només aquella atent visió calmada, possible d’escoltar; mentre el vent del nord juga a refredar, l’ambient de tardor s’esgota, lenta, pausadament, gèlida nit va estenent el seu mantell blanc escarxat sobre els roures que ens queden, o les fagedes amortitzades o els camps de cereals erms per la sequera. Ara sí dius, perceps la plàcida vàlua del temps que dorm, del meteor que canvia, i dones les gràcies.