dimecres, 12 de desembre de 2007

Eixiverniu


Protegir el cor de la realitat evident, mirar cap a un altre cantó qui vol percebre realitats diferents a les evidents i continuar com si no passes res, com qui planteja lletanies i lectures que evoquen visions transcendents que ens deixen pensar en aquell cavallet de marbre que resideix en aquella bola nadalenca que ja no fa música però que conserves com un record impertorbable que redescobreixes any rera any i que nia en els atàvics sentiments que conformen alguns solsticis hivernals.

De vegades sentir enveja de no creure, de no voler, de no desitjar; sentir per a superar aquells cinc minuts de bogeria transitòria i descobrir-te de cop, davant d’un mirall tot dient-te que potser cal aturar-se, dir-se tanmateix alguna cosa, saludar-se; despertar dels somnis que ens duen als paradisos que mai hauríem volgut desperts, servents d’un determinat resultat estadístic, que acaba inevitablement amb cava català, quan a mi m’agrada potser el xampany francès a poder ser, o prenent quelcom que no faci moda, ni sentir l’humorista de moda, ni la cantant de moda, ni riure les gràcies de ningú, ni escoltar bajanades.

Poder-te descobrir en el silenci de la terra quan entra en el seu temps de repòs, de calma, d’harmonia; temps en la que es recupera en ella mateixa, com un somni latent lànguid quan s'inspira una cadència simfònica hom veu només aquella atent visió calmada, possible d’escoltar; mentre el vent del nord juga a refredar, l’ambient de tardor s’esgota, lenta, pausadament, gèlida nit va estenent el seu mantell blanc escarxat sobre els roures que ens queden, o les fagedes amortitzades o els camps de cereals erms per la sequera. Ara sí dius, perceps la plàcida vàlua del temps que dorm, del meteor que canvia, i dones les gràcies.