La tardor...

La tardor se'ns presenta al terra, fulles groguenques que inexorablement van caient, desmentint l'estiu que encara ens pentina amb calors estranyes. L'engany doncs resulta impossible, la saviesa de la natura, per senzilla, imitable se'ns mostra davant dels miratges que la vida et presenta de tant en tant, i de l'aprenentatge? Els seus ritmes que també ens marquen...

© Albert Balada

18-10-2013

el curs dels meteors

Havia acabat aquest post quan rebo aquest regal de la Cristina Catarecho, una bona amiga fotògrafa, que m'ajuda a il·lustrar-lo, en mostra d'agraiment al seu gentil obsequi onomàstic.

De vegades descobrir en la mirada aquella imatge, aquell valor que ens dona la serenor de continuar el camí és important, com la lucidesa o l’honradesa amb un mateix, de fet, quan seus en un banc i mires el caminar de les fulles que cauen a terra, amb la lentitud que dóna a aquella fulla seca la possibilitat de volar, te n’adones com n’és de fràgil la vida mateixa, com n’és, tot plegat de fútil, és aleshores, contemplant la natura com se’t presenta aquella necessitat de respecte a la creació mateixa, com un ensablatge perfecte que es recrea una i una altra vegada al llarg del transcurs dels meteors i de les estacions, com una presència que es recrea en les anelles de tall dels arbres que creixen.

La bellesa que es veu en la natura ens il·lumina com la lluna il·lumina aquest planeta maltractat pels ser humans. Aleshores te n’adones com són d’importants les coses senzilles, les actituds amb les que afrontem la nostra vida i la vida mateixa en el nostre planeta, com som, on vivim, com vivim, tot un seguit de símbols i circumstàncies que ens donen a tots plegats el sentit amb el que hauríem de viure, potser els anys m’han ensenyat que cada minut que vivim pot ser un regal, perquè des que trepitgem aquest món vivim a crèdit, com qui diu, perquè la vida és fràgil, és aleshores que ens cal saber, que ens cal observar com la vida evoluciona al nostre entorn, i com la valorem cadascun de nosaltres i quin respecte li tenim a ella i als nostres semblants.

Un matí de tardor...

De vegades els somnis ens porten mentre estem desperts, a descobrir els detalls de la mateixa vida, de la vida mateixa, que manta vegades ens resten ocults al món dels mortals; gaudir del passeig com altres vegades he descrit ja en aquest blog, descobrir unes talles romàniques, com aquelles que feia anys que reposaven repenjades als passadissos d’una sala de reunions d’un ajuntament que no cal citar; descobrir, deiam autèntiques obres d’art, malbaratades segurament per ments ignorants.

Passejar, deia, ens permet també, si en som conscients, de gaudir dels detalls, aquells que et pot oferir un marché à puce, però també de descobrir en la gent, en els seus rostres, en els seus pensaments, en les seves mirades, aquella realitat que de vegades a alguns pot escapar-se’ns.

Quan el sol de tardor malda per escalfar i et fa una carícia, te n’adones com n’és de fràgil la vida en veure els arbres com perden les fulles; perquè toca, a ells els toca l’introspecció, esperar a la primavera per a tornar a ser ufanosos. Potser saber que de vegades el silenci, com el que faran els arbres, és el millor dels recursos, també en política, on s’acostumen a dir tantes tonteries…!, només cal obrir els diaris…..