Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mirades. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mirades. Mostrar tots els missatges

dissabte, 7 de juny del 2008

Hereus d'un futur


Quin goig els matisos del verd amb la llum tombant del capvespre, rodolant al costat del riu que ens alimenta i acompanya de sensacions i emocions aquesta vida nostra que malbaratem a cada instant en gestionar ves a saber ben bé què?! L’aire fresc bellugava les fulles calmes dels xops que verdissen i enverdissen l’entorn amb aquella canya bambolenca com el bambú, que flirteja amb el paisatge ufanós. Quanta pau es respira, mentre el gorgoteig de l’aigua trenca aquell silenci ensorollat pels rossinyols que salten branques enjogaçats. Potser si que tot plegat sembla un món de somni, però el tenim tant a prop, com amagat de mirades estranyes, que cal descobrir, pam a pam, espai a espai, mentre dibuixes amb els ulls aquella línia imaginària que separa lo real de lo irreal, per sortir volant damunt les muntanyes carregades d’arbres i pedra, aquella pedra blanquejant que no accepta ni un gram de gespa. La pau és més que un símbol, és com la llum, una pàgina que cal escriure en el llibre de tota vida que viu damunt d’aquesta terra, com una aventura permanent que ens ajuda a apaivagar aquelles pors atàviques per esdevenir simples mortals un cop i un altre, mentre esperes aquell trànsit de llum que ha d’arrivar a tots i cadascun de nosaltres, perquè res és etern, només ens sabem, com diu algu que aprecio: “hereus d’un futur que hem d’imaginar, pensar, discutir i construir col·lectivament”, si ens hi atrevim.

divendres, 23 de maig del 2008

Quan el dia tot just comença


El dia en gris regalima bromes que pengen del cel estant, com una cortina que arrecera aquell sol esplèndid que s’amaga. El neguit de la gent, amunt i avall, atiant les hores primerenques arrossega aquells camins de ferro que creuen la frontera de les distàncies per acostar-nos als més diversos í prosaics móns. Converses i mirades escrutadores voldrien saber una mica de la vida pròpia i estranya, acompanyen aquelles passes perdudes entre el soroll dels caminars aliens que t’aclaparen. El silenci de nou, trencat només pel compàs mecànic i harmònic dels passadissos acordonats i eteris. La llum, emmudeix fins embogir engolida per la foscor soterrània, trenca amb el món conegut per reverdir la capça que recorre metres de d'obscures planúries, mentre els panells vermells lluentegen les parets. Quan el dia tot just ve de començar regalimant bromes.

dissabte, 23 de febrer del 2008

Notes VII: el poder de la raó


Per ilustrar aquest post utilitzo l'obra de José Càrdenas Aceves :"Silla/Ser"


Algú em va dir un dia, que quan mirava la terra, trobava les mirades de tots aquells que se la miren com tu i com jo; com la mirada de tots aquells que protesten, com la mirada de tots aquells que es conformen, com la mirada de tots aquells que viuen en l’atmosfera de l’optimisme i de la justícia.

Algú també es va declarar enemic de les guerres i les passions, perquè va considerar que el poder, l’autèntic poder el tindrà sempre la raó, i aquesta elimina les trinxeres i ens permet de créixer per mirar, com cal....

diumenge, 4 de novembre del 2007

Un matí de tardor...


De vegades els somnis ens porten mentre estem desperts, a descobrir els detalls de la mateixa vida, de la vida mateixa, que manta vegades ens resten ocults al món dels mortals; gaudir del passeig com altres vegades he descrit ja en aquest blog, descobrir unes talles romàniques, com aquelles que feia anys que reposaven repenjades als passadissos d’una sala de reunions d’un ajuntament que no cal citar; descobrir, deiam autèntiques obres d’art, malbaratades segurament per ments ignorants.

Passejar, deia, ens permet també, si en som conscients, de gaudir dels detalls, aquells que et pot oferir un marché à puce, però també de descobrir en la gent, en els seus rostres, en els seus pensaments, en les seves mirades, aquella realitat que de vegades a alguns pot escapar-se’ns.

Quan el sol de tardor malda per escalfar i et fa una carícia, te n’adones com n’és de fràgil la vida en veure els arbres com perden les fulles; perquè toca, a ells els toca l’introspecció, esperar a la primavera per a tornar a ser ufanosos. Potser saber que de vegades el silenci, com el que faran els arbres, és el millor dels recursos, també en política, on s’acostumen a dir tantes tonteries…!, només cal obrir els diaris…..