Una cita: Joseph Ratzinger

“...El bé del món és contradit permanentment pel mal, el patiment i la corrupció (...) gairebé sembla que el diable volgués embrutar de manera permanent a la creació per a contradir a Déu i fer irreconeixible la veritat (...) creure no és altra cosa què, en la foscor de món, tocar la mà de Déu, i així, en silenci, escoltar la paraula i percebre l’amor” [1]

---

[1] Joseph Ratzinger, Discurs Vaticà del 23-2-2013, font La Vanguardia

De vegades em pregunto...

De vegades em pregunto, quin és el valor i el sentit de les “coses”, d’allò que va conformant un cúmul de sentiments i experiències que habiten en la nostra existència com si fossin, potser, una pesada càrrega que arrossegues, però de la què, de cop i volta, hom sap pas perquè, esdevé d’una livianitat etèria.

Això sòl a passar  en aquell moment en el que prens consciència de la realitat mateixa de la present i de la passada, de lo anterior com d’allò que conforma el teu esdevenir més proper, i veus que ja no hi ha noms propis, veus com aquests es desdibuixem com l’aigua es desdibuixa quan una pedra comença a fer cercles al voltant d’ on ha caigut, és com descobreixes que el pensament el vas conformant a mesura que la vida transita al teu voltant, en cercles concèntrics, més grans els exteriors, més petits els propers, i com a mesura que s’amplien aquells cercles, aquells que eren petits esdevenen grans i els grans esdevenen immensos, per anar-se diluint, poc a poc, en silenci, mentre s’observen, i els veus apagar-se,  i barrejar-se amb el líquid element que és, de fet, com la vida mateixa i te n’adones que ella, la vida, una vida, no és res, si no hi una realitat que l’amara, que la converteix alhora en una part del tot, fent-la segurament insignificant en aquella dimensió que pot resultar petita sempre en comparació amb qualsevol altre espai i dimensió amb la que s’assimili; potser aleshores és quan t’arriba aquell moment, en el què, comences a prendre consciència de tu mateix, de la teva pròpia dimensió i del paper que has pogut jugar, o no, en el devenir del teu entorn; des d’una senzilla paraula a una mirada escadussera, des d’una veu a un somriure, des d’una abraçada a una expressió d’enuig; és quan tu mateix prens perspectiva i coneixement sobre el bé i sobre mal, com hi descobreixes amagada tota una ampla gama de grisos que es dóna entre l’un i l’altre, però també hi copses el color qui ha entre un moment i un altre, com abraçant-los.

La vida, no és cap refugi en el que mantenir-se aixoplugat i a salv de res ni de ningú, perquè tot passa, ho fa tant despresa que no ens deixa entretenir i depassa al moment mateix, a l’instant precís, tot mentre perdem la consciència temporal sempre, doncs res és passat ni futur, tot és present, encara que més enllà percebis com poques vegades has tendit a mirar endavant o a mirar endarrere, per a veure que et segueix, com per intuir el què et seguirà, clar que això de mirar endavant, seria com consultar els àugurs o els oracles i sempre comporta una part de màgia, que la nostra civilització va arraconar fa segles, perquè l’atzar que domina i controla els esdeveniments futurs, només són un seguit de variables que en el present ens són desconegudes, de manera que no ens queda altra que deixar fluir la vida en aquell camí que resseguim a peu o a cavall, però amb les mans suficientment lliures com per fruir dels cops de vent que les arbrades coven amagats darrera les fulles altives; fruir, sí, perquè res ens diu que mirar en una direcció ens indiqui el camí ferm, quan de vegades l’erm paratge ens és opac per ell mateix als nostres ulls, doncs el veiem distint de com és en veritat, potser perquè mai tenim present de mirar enrere, de reconèixer d’ on venim i qui som, és només aleshores, quan allò que ens era  impenetrable o tèrbol, pot esdevenir real, potser per a sorpresa nostra, en poder esbrinar aquella nova perspectiva, aquella nova visió què, distinta, es va conformant a partir, també, de nous matisos, d’una nova gama de  semblances que podien haver estar intuïdes o no, que podrien ser versemblants o no, però que esdevenen perfectament clares als nous ulls que les miren.

Clar que tot això només passa quan hom té un bon nombre de calaixos plens de papers escrits amb les traces que hem anat dibuixant, amb aquelles línies inconnexes, inconcluses i de vegades incomprensibles que hem anat definint, sense interès, sense constància, com qui diu i no diu, com si es tractés de missatges xifrats que algú altre hauria de desxifrar en un o altre moment, sense saber que seriem nosaltres mateixos els que l’hauríem, tard o d’hora de treure’n l’entrellat,  el sentit de tot plegat en un moment donat i no pas en cap altre; quan les hores passen tant ràpid que ets incapaç de retenir un temps que vola com enjogassat entre les pàgines humanes, al que empeny una dèria estranya i subtil que ens ha voleiat sempre, sense adonar-nos-en, escapant-se dels nostres dits, hàbilment, sense esclavatges mundans, lligat només pel devenir que no és altra que allò que ja està escrit, els dels dos moments que condensen allò que se’n diu la vida, allò que n’és la vida, sempre un moment present, d’un passat que no podem repetir, ni tampoc corregir, d’un esdevenidor que no podem més que definir lleugerament amb les nostres actituds, els nostres convenciments, les nostres realitats afegides, siguin volgudes o no ho siguin, però que ens van cisellant com l’escultor cisella la seva imatge, aquella creació que esdevé fruit de la pedra que es malmet i es rebutja, a tall petit i ferm, o a cop sever i precís o de manera improvisada i anàrquica, però que en defineix una obra més o menys bella, com una obra més o menys burda, com una obra més o menys precisa, més o menys enigmàtica, més o menys real, més o menys opaca, més o menys translúcida, més o menys simple, més o menys complexa, però sempre en funció d’una sola veritat,  segons com se n’hagi estat capaç de respectar l’element de treball, sabedor que no es pot malmetre tot, que cal aprofitar el que es pugi, perquè tot és vàlid i necessari, només ens en cal la perspectiva adequada per a descobrir-ho i aquest fet només ets tu, tu mateix, capaç de les majors proeses com de les més grans iniquitats, capaç de sostenir el món en una mà, com d’esbotzar-lo en mil bocins, perquè tu ets humà, un ser perfecte amarat de les més grans qualitats, però que tanmateix pots ser capaç de cobejar les pitjors metzines, dèbil com ets en la teva pròpia humanitat, incapaç de subsumir-te a les passions que t’embriaguen, a la cobdícia que afalaga els teus sentits, lliure com n’ets de triat i et deixes portar per la més vil de les nicieses: la manca de reconeixement a la teva pròpia ànima, a la teva pròpia consciència que sota el pes de qui no és humil, es perd en la seva condició humana, de la seva condició humana, aquella que ens fa ser uns essers dotats d’una especial significació com a sers pensants que som, generadors de pensament i tecnologia per a l’evolució de la espècie...            

         

Tot és ment......

Avui la xarxa m’ha fet un regal, un text interessant que refereix la necessitat d’entendre que tot està en la nostra ment, que en essència tot es refereix a partir de la nostra pròpia concepció de l’existència i la realitat mateixa com a fruit de la nostra manera d’entendre-ho tot plegat. El text que crec interessant, no pel seu contingut científic, sinó perquè ens porta a la reflexió el transcric diu així:

“Tot el que passa en la nostra ment emet vibracions que surten de nosaltres cap a l’exterior i que tornen a nosaltres transformades en experiències a la nostra vida. La vida que portes actualment, la teva professió, el teu treball, el teu aspecte físic, les teves malalties, els teus problemes, els teus defectes i virtuts es reflecteixen en la teva vida perquè són en la teva ment establerts com a conceptes. A totes i cadascuna de les persones els hi passa el mateix. Ets allò que penses. Quant penses una cosa, aquesta queda registrada en la teva ment i se’n forma un concepte que pot ser positiu o negatiu i que és en definitiva la base de les nostres creences, creences que son aquelles que ens porten les nostres experiències.

Per sort tenim la possibilitat d’esborrar els conceptes negatius. Les coses bones que ens acaben passant son perquè hem pensat en clau positiva i les coses dolentes que ens passant són perquè hem pensat negativament. Per exemple, si surt a fer un encàrrec amb el teu cotxe i surts amb la idea preconcebuda que segurament no trobaràs un aparcament i vas pensant en negatiu, fent-te la pel·lícula mental d’allò que et succeirà, segurament allò t’acabarà succeint. Així, el que cal que ens proposem és que abans d’iniciar qualsevulla activitat cal que tractem de tranquil·litzar-nos i posar la ment en positiu per a que aquesta activitat que haguem de realitzar sigui beneficiosa per a nosaltres.

Quan estigis escoltant comentaris negatius sobre altres persones, sobre un país, o sobre catàstrofes, declara que això no és una veritat assumible en la teva vida, que en la teva vida només existeix l’amor, el bé, la bellesa i la prosperitat. Quan necessitem alguna cosa, caldria que ens en donem compte que sempre hi ha algú que necessita l’oposat. Per exemple, cada cop que volguéssim desfer-nos d’alguna cosa que no ens faci falta, segurament hi haurà algú a qui que li faci falta, per tant seria una bona pràctica que cada cop que vulguem desprendre’ns d’alguna cosa, puguem veure mentalment a la persona que ho necessita per poder donar-li, aleshores veurem com apareixerà i el mateix ens succeirà a nosaltres quan necessitem alguna cosa.

Un altre hàbit que hauríem d’adquirir seria el de beneir, és a dir de “ben dir”; cada cop que es beneeix alguna cosa s’augmenta. Quan nosaltres beneïm, beneïm sempre coses positives, per exemple, quan entres a una casa beneeix l’amor d’aquella llar; quan beneeixis a un malalt, beneeix la seva salut; quan beneeixis al teu negoci, beneeix al negoci del contrari també per a que vingui a tu multiplicat; quan beneeixis al teu diner, beneeix a l’abundància. Mai beneeixis a les persones sinó més aviat a les virtut d’aquelles perquè si beneeix també els seus defectes, aquests es veuran multiplicats i això és precisament el que hauríem d’evitar. Així que ves en compte a l’elegir qui o que vas a beneir.”

De fet resulta complicat de poder veure des de la nostra perspectiva, des de la nostra cultura fonamentada en l’aristotelisme i l’escolàstica aquell que estableix la dicotomia bàsica del model judeo - cristià en el blanc o negre, bé o mal, una formula en la que és impossible comprendre lo negatiu com a positiu i lo positiu com a negatiu, amb tota una ampla gama de matisos intermedis. En tot cas els principis del text ens recorden una essència fonamental, aquella que parteix de la base que els essers humans son substancialment bons i que és en aquesta bondat en la que cal circumscriure tot àmbit de relacions, fins i tot amb el risc que hi hagi alguna resposta negativa que també pot ser reconvertit en quelcom de positiu, tot té un encaix en aquest món substancialment bo.

Sigui quina sigui la realitat que inspira aquest text, sigui quin sigui el seu origen o qui l'hagi creat, el cert és que davant de tantes actituds egoistes, especuladores, com ens trobem, enllà on els valors fonamentals que recullen tant els principis religiosos com els principis filosòfics poden no ser tinguts en compte, la resposta, probablement la millor resposta que podem donar sigui, pot ser només la de fer el be....

Hannah Arendt: 99 anys del seu naixement

D’ella en voldria destacar els seus treballs sobre la natura del poder i temes com ara la política, l’autoritat i essencialment el totalitarisme com a paradigma del mal, va analitzar sobradament l’Holocaust jueu. És sense cap mena de dubtes una de les grans pensadores del segle XX. La seva tesi doctoral: Der Liebesbegriff bei Augustin. Versuch einer philosophischen Interpretation ( El concepte de l'amor a San Agustín: Assaig d'una interpretació filosòfica) escrita el 1.929 marcarà bona part de la seva producció posterior en teoria de la política,

Silenci i Prudència

La rectitud d’obrar assimilable a l’honestedat com a principi de la raonabilitat social que hauria d'excloure del propi context individual la injustícia o el mal - entesos com a conceptes absoluts i relatius -, ens porta a entendre com una de les virtuts de l’àmbit escolàstic, la prudència, que en determina també l’existència del ser racional, com aquella virtut que fa tenir-se en consideració des d’una una visió diferent del nostre entorn, i que conforma, qualsevol element que hauria de ser consubstancial a tota existència en l’àmbit de les relacions humanes, la configuració d’una realitat imperativa i impositiva per a la pròpia dinàmica del negoci jurídic de que es tracti, o de la pròpia instrumentalització relacional a partir de una determinada adscripció professional; aquesta virtut, la prudència, és un principi fonamental que ens ajuda a discernir adequadament el bé del mal, entenent-la com aquella disposició d’ànim a fer necessàriament el bé, entès aquest com allò que procura la satisfacció, la felicitat i el benestar.

Segurament l'essència mateixa de la immaterialitat com a camí i guia, a partir de la transparència que ens evoca, i de la mà de la reflexió per a madurar, lluny del silenci esterilitzador i ineficaç, i juntament amb la prudència, això ens hauria de portar a descobrir la realitat del bé, com a principi immaculat que hauria de quedar gravat per sempre en la nostra consciència, com a realitat infinita, omnipresent i omnipotent, acompanyada de la força de la paraula, com a instrument de coneixement, que ens porta a no doblegar mai el genoll davant dels homes per elevat que sigui el seu rang, però alhora entesa la paraula com a un principi de vida