De vegades em pregunto...

De vegades em pregunto, quin és el valor i el sentit de les “coses”, d’allò que va conformant un cúmul de sentiments i experiències que habiten en la nostra existència com si fossin, potser, una pesada càrrega que arrossegues, però de la què, de cop i volta, hom sap pas perquè, esdevé d’una livianitat etèria.

Això sòl a passar  en aquell moment en el que prens consciència de la realitat mateixa de la present i de la passada, de lo anterior com d’allò que conforma el teu esdevenir més proper, i veus que ja no hi ha noms propis, veus com aquests es desdibuixem com l’aigua es desdibuixa quan una pedra comença a fer cercles al voltant d’ on ha caigut, és com descobreixes que el pensament el vas conformant a mesura que la vida transita al teu voltant, en cercles concèntrics, més grans els exteriors, més petits els propers, i com a mesura que s’amplien aquells cercles, aquells que eren petits esdevenen grans i els grans esdevenen immensos, per anar-se diluint, poc a poc, en silenci, mentre s’observen, i els veus apagar-se,  i barrejar-se amb el líquid element que és, de fet, com la vida mateixa i te n’adones que ella, la vida, una vida, no és res, si no hi una realitat que l’amara, que la converteix alhora en una part del tot, fent-la segurament insignificant en aquella dimensió que pot resultar petita sempre en comparació amb qualsevol altre espai i dimensió amb la que s’assimili; potser aleshores és quan t’arriba aquell moment, en el què, comences a prendre consciència de tu mateix, de la teva pròpia dimensió i del paper que has pogut jugar, o no, en el devenir del teu entorn; des d’una senzilla paraula a una mirada escadussera, des d’una veu a un somriure, des d’una abraçada a una expressió d’enuig; és quan tu mateix prens perspectiva i coneixement sobre el bé i sobre mal, com hi descobreixes amagada tota una ampla gama de grisos que es dóna entre l’un i l’altre, però també hi copses el color qui ha entre un moment i un altre, com abraçant-los.

La vida, no és cap refugi en el que mantenir-se aixoplugat i a salv de res ni de ningú, perquè tot passa, ho fa tant despresa que no ens deixa entretenir i depassa al moment mateix, a l’instant precís, tot mentre perdem la consciència temporal sempre, doncs res és passat ni futur, tot és present, encara que més enllà percebis com poques vegades has tendit a mirar endavant o a mirar endarrere, per a veure que et segueix, com per intuir el què et seguirà, clar que això de mirar endavant, seria com consultar els àugurs o els oracles i sempre comporta una part de màgia, que la nostra civilització va arraconar fa segles, perquè l’atzar que domina i controla els esdeveniments futurs, només són un seguit de variables que en el present ens són desconegudes, de manera que no ens queda altra que deixar fluir la vida en aquell camí que resseguim a peu o a cavall, però amb les mans suficientment lliures com per fruir dels cops de vent que les arbrades coven amagats darrera les fulles altives; fruir, sí, perquè res ens diu que mirar en una direcció ens indiqui el camí ferm, quan de vegades l’erm paratge ens és opac per ell mateix als nostres ulls, doncs el veiem distint de com és en veritat, potser perquè mai tenim present de mirar enrere, de reconèixer d’ on venim i qui som, és només aleshores, quan allò que ens era  impenetrable o tèrbol, pot esdevenir real, potser per a sorpresa nostra, en poder esbrinar aquella nova perspectiva, aquella nova visió què, distinta, es va conformant a partir, també, de nous matisos, d’una nova gama de  semblances que podien haver estar intuïdes o no, que podrien ser versemblants o no, però que esdevenen perfectament clares als nous ulls que les miren.

Clar que tot això només passa quan hom té un bon nombre de calaixos plens de papers escrits amb les traces que hem anat dibuixant, amb aquelles línies inconnexes, inconcluses i de vegades incomprensibles que hem anat definint, sense interès, sense constància, com qui diu i no diu, com si es tractés de missatges xifrats que algú altre hauria de desxifrar en un o altre moment, sense saber que seriem nosaltres mateixos els que l’hauríem, tard o d’hora de treure’n l’entrellat,  el sentit de tot plegat en un moment donat i no pas en cap altre; quan les hores passen tant ràpid que ets incapaç de retenir un temps que vola com enjogassat entre les pàgines humanes, al que empeny una dèria estranya i subtil que ens ha voleiat sempre, sense adonar-nos-en, escapant-se dels nostres dits, hàbilment, sense esclavatges mundans, lligat només pel devenir que no és altra que allò que ja està escrit, els dels dos moments que condensen allò que se’n diu la vida, allò que n’és la vida, sempre un moment present, d’un passat que no podem repetir, ni tampoc corregir, d’un esdevenidor que no podem més que definir lleugerament amb les nostres actituds, els nostres convenciments, les nostres realitats afegides, siguin volgudes o no ho siguin, però que ens van cisellant com l’escultor cisella la seva imatge, aquella creació que esdevé fruit de la pedra que es malmet i es rebutja, a tall petit i ferm, o a cop sever i precís o de manera improvisada i anàrquica, però que en defineix una obra més o menys bella, com una obra més o menys burda, com una obra més o menys precisa, més o menys enigmàtica, més o menys real, més o menys opaca, més o menys translúcida, més o menys simple, més o menys complexa, però sempre en funció d’una sola veritat,  segons com se n’hagi estat capaç de respectar l’element de treball, sabedor que no es pot malmetre tot, que cal aprofitar el que es pugi, perquè tot és vàlid i necessari, només ens en cal la perspectiva adequada per a descobrir-ho i aquest fet només ets tu, tu mateix, capaç de les majors proeses com de les més grans iniquitats, capaç de sostenir el món en una mà, com d’esbotzar-lo en mil bocins, perquè tu ets humà, un ser perfecte amarat de les més grans qualitats, però que tanmateix pots ser capaç de cobejar les pitjors metzines, dèbil com ets en la teva pròpia humanitat, incapaç de subsumir-te a les passions que t’embriaguen, a la cobdícia que afalaga els teus sentits, lliure com n’ets de triat i et deixes portar per la més vil de les nicieses: la manca de reconeixement a la teva pròpia ànima, a la teva pròpia consciència que sota el pes de qui no és humil, es perd en la seva condició humana, de la seva condició humana, aquella que ens fa ser uns essers dotats d’una especial significació com a sers pensants que som, generadors de pensament i tecnologia per a l’evolució de la espècie...            

         

Tot és ment......

Avui la xarxa m’ha fet un regal, un text interessant que refereix la necessitat d’entendre que tot està en la nostra ment, que en essència tot es refereix a partir de la nostra pròpia concepció de l’existència i la realitat mateixa com a fruit de la nostra manera d’entendre-ho tot plegat. El text que crec interessant, no pel seu contingut científic, sinó perquè ens porta a la reflexió el transcric diu així:

“Tot el que passa en la nostra ment emet vibracions que surten de nosaltres cap a l’exterior i que tornen a nosaltres transformades en experiències a la nostra vida. La vida que portes actualment, la teva professió, el teu treball, el teu aspecte físic, les teves malalties, els teus problemes, els teus defectes i virtuts es reflecteixen en la teva vida perquè són en la teva ment establerts com a conceptes. A totes i cadascuna de les persones els hi passa el mateix. Ets allò que penses. Quant penses una cosa, aquesta queda registrada en la teva ment i se’n forma un concepte que pot ser positiu o negatiu i que és en definitiva la base de les nostres creences, creences que son aquelles que ens porten les nostres experiències.

Per sort tenim la possibilitat d’esborrar els conceptes negatius. Les coses bones que ens acaben passant son perquè hem pensat en clau positiva i les coses dolentes que ens passant són perquè hem pensat negativament. Per exemple, si surt a fer un encàrrec amb el teu cotxe i surts amb la idea preconcebuda que segurament no trobaràs un aparcament i vas pensant en negatiu, fent-te la pel·lícula mental d’allò que et succeirà, segurament allò t’acabarà succeint. Així, el que cal que ens proposem és que abans d’iniciar qualsevulla activitat cal que tractem de tranquil·litzar-nos i posar la ment en positiu per a que aquesta activitat que haguem de realitzar sigui beneficiosa per a nosaltres.

Quan estigis escoltant comentaris negatius sobre altres persones, sobre un país, o sobre catàstrofes, declara que això no és una veritat assumible en la teva vida, que en la teva vida només existeix l’amor, el bé, la bellesa i la prosperitat. Quan necessitem alguna cosa, caldria que ens en donem compte que sempre hi ha algú que necessita l’oposat. Per exemple, cada cop que volguéssim desfer-nos d’alguna cosa que no ens faci falta, segurament hi haurà algú a qui que li faci falta, per tant seria una bona pràctica que cada cop que vulguem desprendre’ns d’alguna cosa, puguem veure mentalment a la persona que ho necessita per poder donar-li, aleshores veurem com apareixerà i el mateix ens succeirà a nosaltres quan necessitem alguna cosa.

Un altre hàbit que hauríem d’adquirir seria el de beneir, és a dir de “ben dir”; cada cop que es beneeix alguna cosa s’augmenta. Quan nosaltres beneïm, beneïm sempre coses positives, per exemple, quan entres a una casa beneeix l’amor d’aquella llar; quan beneeixis a un malalt, beneeix la seva salut; quan beneeixis al teu negoci, beneeix al negoci del contrari també per a que vingui a tu multiplicat; quan beneeixis al teu diner, beneeix a l’abundància. Mai beneeixis a les persones sinó més aviat a les virtut d’aquelles perquè si beneeix també els seus defectes, aquests es veuran multiplicats i això és precisament el que hauríem d’evitar. Així que ves en compte a l’elegir qui o que vas a beneir.”

De fet resulta complicat de poder veure des de la nostra perspectiva, des de la nostra cultura fonamentada en l’aristotelisme i l’escolàstica aquell que estableix la dicotomia bàsica del model judeo - cristià en el blanc o negre, bé o mal, una formula en la que és impossible comprendre lo negatiu com a positiu i lo positiu com a negatiu, amb tota una ampla gama de matisos intermedis. En tot cas els principis del text ens recorden una essència fonamental, aquella que parteix de la base que els essers humans son substancialment bons i que és en aquesta bondat en la que cal circumscriure tot àmbit de relacions, fins i tot amb el risc que hi hagi alguna resposta negativa que també pot ser reconvertit en quelcom de positiu, tot té un encaix en aquest món substancialment bo.

Sigui quina sigui la realitat que inspira aquest text, sigui quin sigui el seu origen o qui l'hagi creat, el cert és que davant de tantes actituds egoistes, especuladores, com ens trobem, enllà on els valors fonamentals que recullen tant els principis religiosos com els principis filosòfics poden no ser tinguts en compte, la resposta, probablement la millor resposta que podem donar sigui, pot ser només la de fer el be....

Una cita: Aristòtil

“...L’home dirigeix totes les seves accions, necessàriament cap a lo que ell observa com un bé. Els individus no es reuneixen en societat més que a la vista d’un bé: doncs aquest bé ha de trobar-se eminentment en aquesta societat per excel·lència...” [1]

[1] Aristòtil. La politica. Traducció de Jean-François Champagne. Ed,Lefèvre. Paris. 1843. Original de la Biblioteca Pública de Nova York. Digitalitzat el 20 set. 2007. Pag. 2

El bé, dignitat i poder

Llegia recentment la carta d’activitat i status d’un 'think tank' en l’àmbit europeu i em sorprenia de llegir que “obren amb la finalitat del bé públic”; feia temps que no llegia o sentia una expressió d’aquest tipus, segurament un llenguatge arcaic si tenim en compte les noves formules retòriques a l’ús en els àmbits del llenguatge polític, però que recupera un element que és consubstancial a tot el que envolti allò referit a la gestió de la “polis”, entesa des de la perspectiva de l’aportació pública, el bé com a concepte genèric, com a terme absolut i el bé públic com a concepte o terme relatiu.

El bé, des de la perspectiva de Plató, per exemple, va estar assimilat pels estudiosos d’aquest pare de la filosofia política com un déu, ens ho diu clarament en el llibre VI de “La República”[1], en la metàfora del sol, on el filòsof grec ens assimila el concepte, la idea del bé, amb la perfecció i la veritat de les coses, quan Plató ens diu:

"-Doncs bé, heus ací –vaig continuar- el que pots dir que jo designava com a fill del bé, engendrat per aquest a la seva semblança com quelcom que, en la regió visible es comporta, respecta a la visió i a allò vist, de la mateixa manera com aquell en la regió intel·ligible respecta a la intel·ligència i lo aprés per ella.
-Com? -digué-. Explica’m alguna cosa més.
–No saps, -vaig dir-, respecte als ull que quan no se’ls dirigeix a allò quins colors s’estén la llum del sol, sinó als que prenen les ombres nocturnes, veuen amb dificultat i semblen quasi cecs com si no hi hagués en ells visió clara?
-Efectivament -digué.
-En cavi, quan veuen perfectament el que el sol il·lumina, es mostra, crec jo, que aquesta visió existeix en aquells mateix ulls.
-Com no?
-Doncs bé, considera de la mateixa manera el següent respecte de l’ànima. Quan aquesta fixa la seva atenció sobre un objecte il·luminat per la veritat i el ser, aleshores ho compren i coneix i demostra tenir intel·ligència; però, quan la fixa en quelcom que està envoltat en penombres, que neix o sembla aleshores, com no veure-hi bé, l’ànima no fa més que concebre opinions sempre canviants i sembla trobar-se privada de tota intel·ligència.
-Tal sembla, en efecte.
-Pot, aleshores, dir que lo que proporciona la veritat als objectes del coneixement i la facultat de conèixer al que coneix és la idea del bé, a la qual has de concebre com objecte del coneixement, però també com causa de la ciència i de la veritat; i així per molt belles que siguin ambdues coses, el coneixement i la veritat, jutjaràs rectament si consideres aquesta idea com una altra cosa distinta y més bella encara que elles. I, en allò referit al coneixement i la veritat, de la mateixa manera que en aquell altre món es pot creure que la llum i la visió es semblen al sol, però no que siguin el mateix sol, de la mateixa manera en aquest és encertat de considerar que un i altra són similar al bé, però no ho és el tenir a un qualsevol dels dos per el bé mateix, doncs és molt més gran encara la consideració que es deu a la natura del bé.
-Quina inefable bellesa –digué- li atribueixes! Doncs, essent font del coneixement i de la veritat, supera a ambdós, segons tu, en bellesa. No crec, doncs, que ho vagis a identificar amb el plaer.
-Atura la teva llengua –vaig dir- Però continua considerant la seva imatge de la manera següent.
-Com?
-Del sol diràs, crec jo, que no sols proporciona a les coses que son vistes la facultat de ser-ho, sinó també la generació, el creixement i la alimentació; hom però, ell no és generació.
-Com havia de ser-ho?
-De la mateixa manera pots afirmar que a les coses intel·ligibles no només els arriba per altri del bé la seva qualitat d’intel·ligibles, sinó també se’ls hi afegeix, per obra també d’aquell, el ser i l’essència; Hom però, el bé no és essència, sinó quelcom que està encara per sobre d’aquella en quan a la dignitat i el poder.”

El model ontològic de Plató és clar, situa en la cúspide del món sensible i intel·ligible al bé en conjunció amb el concepte triàdic de la filosofia platoniana, una tríada formada pel món del ser, pel món eidètic i el món del devenir; el Bé fonamenta i unifica el món de les idees i a la vegada és fonament i principi unificador del món sensible, cosmogonia que té el seu reflex en els móns personals i polítics, moment en el que ens cal recordar les tres instàncies de l’ànima segons el filòsof grec: concupiscible, irascible i racional; les seves corresponents virtuts: moderació, valentia i saviesa; i la seva projecció política en els estaments bàsics establerts per Plató: productiu (en els productors), unitiu (en els guardians), cognoscitiu o directiu (en el filòsof rei). Resulta evident per al filòsof que el concepte del bé no pot ser altra cosa que la divinitat, no alguna cosa divina, sinó la mateixa i única divinitat a la que cal venerar: el bé.




[1] Plató. La República. Traducció Manuel Balasch. Fundació Bernat Metge. Barcelona. 1992.

Una cita: Plató

"... És aquesta, doncs, la meva manera de veure la qüestió: en el món intel·ligible la darrera idea és la del Bé i amb prou feines pot ser percebuda; un cop la percebem, però, hem de concloure que és la causant de tot el que hi ha de recte i de bell en tot els éssers; en el món visible és ella la que va engendrar la llum i el seu astre sobirà; en el món intel·ligible, ella és la proveïdora de veritat i d'intel·ligència, i cal que la contempli aquell que es proposi actuar assenyadament tant en la vida privada com en la pública" (1)

(1) Plató. La República. Centro de Estudios Constitucionales. 1.981. ISBN 8425906466

Notes XI: El vot, el valor que ens iguala

Albirar un futur des de la perspectiva dels somnis, de les experiències, però també de les dialèctiques adequades dels sentiments retrobats, de les emocions ben gestionades, del sentit del deure, del sentit d’Estat, sigui quin sigui el lloc que s’ocupa en l’entramat social, conscients hores d’ara dels honors i els deures, de l’obligació en vers la ciutadania que és qui detenta la sobirania, la única i indivisible sobirania individual; depenent del vot de tots i cadascun de nosaltres, on el valor en democràcia ens iguala a tots plegats, des del més ric fins al més pobre, des del més saberut fins al més ignorant; sabent en definitiva que conformar, que configurar un govern respon a la sola voluntat del bé comú posat al servei d’uns ideals que és com ha de ser, no tothom ho veu així, no tothom hi creu, no tothom ho entén.

Compartir el bé

El pensament es defineix a partir de les minúscules freqüències que transmeten els connectors que ens fan interpretar la percepció que tenim de les coses; percebre aquella recepció d’allò que en la nostra consciència es determina a partir de valors i convencions, a partir del desenvolupament del coneixement, del saber, com de la racionalització de les coses, de l’alliberament permanent de les essències del no bé, per esdevenir portador del material genètic primigeni amb el que vam ser dotats tots els éssers vius: l’instint de supervivència que no pot encarnar en ell cap altra dimensió que no sigui la de compartir el bé.

La necessitat enverina tot valor intrínsec, degenera les ments i s’apropia dels proïsmes que perden fins la seva pròpia dimensió del ser, la seva única dimensió, per altra banda, els fa esdevenir simbions manipulables i estèrils a l’evolució humana que hauria de partir del coneixement, l’experiència i l’estudi i poc poden poden aportar, sinó és a pensar de nou en el valor del bé i defugir de la seva falsa consciència.

Valors

Saber que en la prudència s’hi amaga tot un món que et permet, però, des del silenci més ben intencional descobrir-lo i fer-ne partícips a la societat mateixa, a l’entorn que es vol transformar, perquè tot està en profunda transformació, fins i tot nosaltres mateixos canviem dia a dia mentre recollim experiències, però la recerca de la justícia i el bé social requereix un lideratge ferm, sustentat en els preceptes i els valors que atorguen els principis antics que donen, a la vegada, sentit a la vida humana, des de la perseverança, amb la paciència com aliada, recorrent els camins sense deixar-nos arrossegar per velles lleialtats i tòpics mal entesos. Descobrir en la simplicitat de les coses aquella essència que dona sentit a tot plegat i que ens permet no distreure’ns en el nostre camí per circumstàncies banals i afegides, perquè no hi ha res amagat sota el sol ni la lluna i tota veritat acaba aflorant, encara que de vegades et puguis sentir sol en la defensa d’uns ideals, d’uns dogmes, però en la modèstia, la tranquil·litat i el respecte és on es troben les virtuts extenses de la nostra consciència.

Le regard du ciel ou le regard de mon chat

A la foto la meva gata "dolça"

Viatjar per l’espai de les idees a la recerca de la veritat que ens ha de fer lliures, recrear-nos en els espais de filosofia, per aconseguir el progrés de la nostra humanitat, defugir quedar-se quiet, però tampoc adorar cap ser viu, perquè el nostre cos és temporal, les idees són eternes, així ens permet de significar-nos a nosaltres, peons d’aquesta gran partida d’escàs que és la nostra humanitat, en el pervindre de les generacions futures, en la conversa permanent amb nosaltres mateixos, amb els qui tenim al voltant, valorant absolutament el somriure i el silenci, com l’amor i el bé universal, en la clara i evident conseqüència que això ens pot reportar, que pot reportar al nostre entorn.

Viatjar també temporalment a la descoberta de la cultura ens pot por portar lluny a la recerca de la cultura universal que es recrea en la llarga i permanent construcció d’aquesta Europa tant nostrada, i podem aturar-nos en una plaça qualsevol per escoltar aquell violí que ens recrea la música i les melodies de Mozart. Envejant el privilegi de qui el té, com gaudir de l’amistat de les notes de delecten en l’aire gèlid de les tardes austríaques, però quina experiència ens serà representada en format fotogràfic, per poder gaudir-ne dels paisatges i les persones que hauran estat models de l’objectiu indiscret, fins i tot de vegades impertinent de qui recerca el missatge permanent, el discurs de la mirada o de l’objecte i que espero retrobar a través de la mirada serena de la Cristina Catarecha.

Però avui el dia m’ha sorprès amb una altra troballa, una d’aquelles que emociona, com saber d’un naixement, perquè també una altra mirada serena, intel·ligent i amiga s’ha atrevit a aventurar-se a la xarxa, descobrint-nos aquell secret de saber dir les coses, amb la dignitat absoluta de qui creu en els ideals clàssics, de qui creu, en definitiva en allò que significa saber-nos instruments de la llum i del bé; de vegades la vida et permet, encara d’emocionar-te per aquestes petites però transcendents aventures del intel·lecte que ens permet de saber-nos vius, al menys, un dia més en el camí de les nostres vides, potser per això Martín L. ens descobreix la seva visió del món i es llibera, com un ocell que alça el vol a la recerca del seu propi univers, a cop d’ala, mentre el sol no aconsegueix d’encegar-lo i s’enlaira cap als núvols finíssims que dibuixen figures etèries que ens deixen gaudir de l’espectacle més impressionant de la terra: gaudir del cel, amb la mirada serena d'un gat, o aquella dolça mirada d'un gos, o la del company o la de l'amic, tant se val, mentre poguem volar a les alçàries de la llibertat.

Un bé nomenat veritat

La veritat, se’ns presenta com un bé preuat que rarament pot ser una moneda de canvi en diferents estadis de la nostra vida, segurament en el món dels negocis jurídics, on el modelatge del contracte esdevé un paradigma heretat dels romans, això, que hauria de definir fonamentalment el negoci jurídic, i per tant totes aquelles relacions que del dret se’n deriven venen afectades per la possibilitat o impossibilitat de determinar el bé com a element substancial en la configuració objectiva de la voluntat.

De fet podria establir-se un principi paradigmàtic, o el que és el mateix la determinació d’una paradoxa que estableix la bondat del mercat en totes les relacions que se’n deriven, però alhora el maleïment del mateix i la necessitat de corregir-ne els efectes perversos que la seva manca pugui generar.

Podria ser cert doncs que en el món de la política, que encara no és vist com un autèntic negoci jurídic, la determinació del bé com a font de generació de vincles entre el mandat que no reconeix els procediments democràtics, esdevé un signe que hauria de quedar perfectament blasmat en les interpretacions que com a ciutadans receptor del producte que se’ns ofereix estem disposats a vindicar.

Silenci i Prudència

La rectitud d’obrar assimilable a l’honestedat com a principi de la raonabilitat social que hauria d'excloure del propi context individual la injustícia o el mal - entesos com a conceptes absoluts i relatius -, ens porta a entendre com una de les virtuts de l’àmbit escolàstic, la prudència, que en determina també l’existència del ser racional, com aquella virtut que fa tenir-se en consideració des d’una una visió diferent del nostre entorn, i que conforma, qualsevol element que hauria de ser consubstancial a tota existència en l’àmbit de les relacions humanes, la configuració d’una realitat imperativa i impositiva per a la pròpia dinàmica del negoci jurídic de que es tracti, o de la pròpia instrumentalització relacional a partir de una determinada adscripció professional; aquesta virtut, la prudència, és un principi fonamental que ens ajuda a discernir adequadament el bé del mal, entenent-la com aquella disposició d’ànim a fer necessàriament el bé, entès aquest com allò que procura la satisfacció, la felicitat i el benestar.

Segurament l'essència mateixa de la immaterialitat com a camí i guia, a partir de la transparència que ens evoca, i de la mà de la reflexió per a madurar, lluny del silenci esterilitzador i ineficaç, i juntament amb la prudència, això ens hauria de portar a descobrir la realitat del bé, com a principi immaculat que hauria de quedar gravat per sempre en la nostra consciència, com a realitat infinita, omnipresent i omnipotent, acompanyada de la força de la paraula, com a instrument de coneixement, que ens porta a no doblegar mai el genoll davant dels homes per elevat que sigui el seu rang, però alhora entesa la paraula com a un principi de vida