No es tracta d'una lluita senzilla...

No es tracta de la lluita senzilla contra el mal, encara que pugui semblar aquesta una fita absolutament lloable i enaltidora, el cert és que la nostra missió és assolir aital dimensió que aleshores el conflicte esdevé banal i fútil, doncs la essència del coneixement abandona la malsana i perversa relació, per esdevenir precisament Llum, a la que ha de retornar en el seu estadi natural el món, en algun moment de la seva llarga existència, omplint el buit, el res, per entrar en connexió amb la Llum de l’Univers.

És preferible, doncs, mentre ens trobem en aquest moment de creixement personal, si hem arribat a tenir consciencia que ho és, defugir tota batalla, allunyar-nos de tota vulgaritat i perversió, resistir-nos a formar part de la bordesa  en la que no pot ser present la Llum, si ho fem, haurem assolit una part de la nostra missió, i si a més som capaços d’abordar fites  que ens duguin a la Llum, aleshores haurem descobert el camí que mena a la transformació de tota foscor.  

© Albert Balada

20-09-2013

Bestiari humà

Tantes vegades et sorprèn la vida, malgrat passin els anys, un rera l’altra amb aquella disciplina germànica, no podem enganyar pas el temps, com tampoc ens podem enganyar nosaltres mateixos, deixant de ser transparents si ho hem estat tota la vida, o intentar dissimular el que no podem. Sempre vulguem-ho o no ens acaba sorprenent tot plegat, perquè mai saps que passarà un instant, un sol instant després de l’instant que acabes de passar, i tot i així la capacitat de sorpresa mai esgota el nostre enginy que cerca i recerca els principis i els finals de tot plegat, si de fet conformem la vida intel·ligent del planeta.

Fa dies que en sortir de la feina, em dedico a recórrer a pas lent, amb tranquil·litat, recreant-me en mi mateix, però també en la meva necessitat de pau, aquells carrers que recorro habitualment, gaudint de la presencia intangible de tanta gent amb la que coincidim trepitjant aquelles rajoles que semblen no gastar-se mai, ciutadans i ciutadanes anònims que conformem el bestiari humà que recrea la vida d’una ciutat, com la meva, de l’interior de Catalunya, quan la llum del sol ha deixat de fer-nos companyia i podem gaudir d’aquella quasi inesgotable llum que adorna el nostre paisatge amb aquelles tonalitats groguenques.

Després de parlar hores i hores, de recabar i aportar informació a temes diversos, sembla que aquell món limitat que hom pot veure alguna vegada es transforma, sense que res hagi canviat, només aquella percepció fútil i inútil que podia haver-te capficat, sense fer cas a l’amic que ja t’ho advertia; que complicats som els humans, però que complicats!, quan podent gaudir de la pau i la tranquil·litat ens compliquem la vida amb els problemes dels altres, fent-los nostres, com si tot plegat no tingués prou complicació....