No et deixis subornar...

"No et deixis subornar amb regals, perquè el regal encega al que veu amb claredat i perverteix les causes dels justos" (Èxode 23:8)

No es tracta d'una lluita senzilla...

No es tracta de la lluita senzilla contra el mal, encara que pugui semblar aquesta una fita absolutament lloable i enaltidora, el cert és que la nostra missió és assolir aital dimensió que aleshores el conflicte esdevé banal i fútil, doncs la essència del coneixement abandona la malsana i perversa relació, per esdevenir precisament Llum, a la que ha de retornar en el seu estadi natural el món, en algun moment de la seva llarga existència, omplint el buit, el res, per entrar en connexió amb la Llum de l’Univers.

És preferible, doncs, mentre ens trobem en aquest moment de creixement personal, si hem arribat a tenir consciencia que ho és, defugir tota batalla, allunyar-nos de tota vulgaritat i perversió, resistir-nos a formar part de la bordesa  en la que no pot ser present la Llum, si ho fem, haurem assolit una part de la nostra missió, i si a més som capaços d’abordar fites  que ens duguin a la Llum, aleshores haurem descobert el camí que mena a la transformació de tota foscor.  

© Albert Balada

20-09-2013

Un nou Genet

No és un autor fàcil, o potser de tant primari la simplicitat es torna complexitat. Jean Genet, ens transmet en la seva obra: “Les criades”, estrenada un 16 de febrer l’any 1.947, el mateix any en el que, per exemple, es publica “La Peste” d’Albert Camús, el valor de l’odi. L’autor al que es qualifica d’autor maldit i al que va ajudar, no poc, Jean Paul Sartre, ens testimonia en aquesta obra la seva pròpia concepció de la realitat humana i social, transmutant les seves pròpies experiències a uns transcripció existencial de la realitat, en la que la lluita de classes, les passions més baixes i mesquines, el valor de la vida humana i de les seves relacions, esdevenen principis i valors que ens descriuen totes les misèries i indignitats que apassionen l’autor.

L’obra que s’acaba de presentar al teatre Muntaner de Barcelona, recull aquell plantejament de l’escriptor francès que fossin homes i no dones els qui la representessin en una desconextualització de la femineïtat més que no pas en una clara referència a la seva pròpia realitat homosexual. La proposta de Manuel Dueso revisa i actualitza la posada en escena a partir d’una recerca, al meu entendre, de les possibilitats que l’expressió permet adoptar en els rostres i els cossos dels actors; en una escenografia estàtica en permanent diàleg amb els intèrprets, del somriure maliciós i pervers fins a l’angoixa més patent tenen en l’expressió aquell metallenguatge existencial que se’ns vol transmetre de la mà de l’Isaac Alcayde, l’Oriol Genís i en Jordi Vila.

Podríem descriure l’obra de Genet i la interpretació que se’n fa al Muntaner com un assaig de poètica? Amb tota probabilitat. Els símbols i els senyals que s’empren, el mateix contrast en el vestuari dels actors que escenifiquen a les criades –Alcayde i Genís-, respecte del de la “senyora” –Vila- , ens proposen la distància entre l’absurditat aburgesada i l’anulació de les classes baixes, però és clar que el missatge assoleix en aquesta versió el sentit mateix del vers que endureix les carns i les ments com ens presenta tot plegat, com encadenat a l’existència, en el veritable sentit de la tragèdia, en el pur i clàssic concepte, com un ritual que ens anuncien els cors inexistents i imaginaris de la foscor de les passions humanes.

Aquestes magistrals posada en escena i interpretació, fan honor a les paraules de Sartre[1], quan afirma sobre l’obra de Jean Genet: “...aquesta capbussada de Genet en l’univers de la marginalitat fan del món una espècie d’objecte de perversió. És a dir, Jean erotitza el cosmos que el rodeja a la recerca del plaer que la sordidesa li provoca, sucumbint als submóns...”

[1] Sarte, Jean Pau. San Genet, comediante y martir. Editorial Losada. Madrid. 1967