Notes de text I: Els fogons

La mare bogia entre els fogons i enflairant la casa amb aquelles tardorenques olors, del carrer estant, es podia escoltar el seu neguiteig ara una olla, ara una altra, ara cal carregar el carbó de nou, que s’esgota entre tant de foc encès!, deia. Els esglais d’aquella tarda, en arribar a la punta del carreró havien quedat oblidats i aquelles olors, les resseguíem tot fent aquells moviments que el fumeig fa quan les músiques l’embadalien: cap un costat, cap un altra..., recargolant, com en una processó tardana, a tot el llarg d’aquell rengle de pedres i fang que n’era aquell llogaret. La mare no cantava, no n’havia sabut mai, però de cuinar déu ni do si en sabia, la mare! Aquella tarda tot semblava diferent, fins i tot les olors prou que conegudes, semblaven distintes, de menjars diferents, on es podia distingir la flaire de les verdures, tot i que ara, a més, si afegia una olor especiada, distinta, saborosa, però desconeguda......

Orelles fredes, olor de brou

Volia veure en les paraules aquella permanent cridòria que recordava de petit, aquelles olors properes i que et marquen per tota la vida, la olor de poble, aquella que difícilment podem troba a la ciutat que fa olor de quitrà tot i que ens hi haguem acostumat, o de fums. Aquelles olors d’herbes, o d’aigua o de cuines o de llars de foc que amaren els paisatges de tants llogarets, difícilment els podem gaudir a ciutat, com aquella olor de brou que cou a foc hores i hores en la llar.

La velocitat a la que vivim en els contextos urbans, contrasta amb aquella calma, amb aquella quietud dels llocs no urbans, em resisteixo a l’expressió rural que té unes connotacions negatives. Ho vaig poder descobrir aquest cap de setmana a les garrigues, a escassos 15 minuts de la meva ciutat, la gran urbs que defineix el seu territori com una zona peri metropolitana per alguns il·luminats barcelonins que no saben descobrir més que un model repetit en tot context geogràfic; jo hi descobreixo més aviat en aquest entorn un context propi on els camps i les distàncies conformen un territori pas complex del que podem gaudir tots plegats si el fem una mica nostre, com una xarxa en la el tot es complementa amb la unitat i la unitat complementa al tot.

El sol, comenten els avis a plaça, comença ja a minvar la seva força, ho nota la meva gata que comença també a tenir les orelles fredes, i els camps relenteixen, com els arbres la seva assignació vital, com si hi hagués una aturada tècnica en la vida que ens porta de cap a l’hivern, un hivern del que diu una bona amiga, mig bruixa ella, que aquesta any serà de nevada. Els camps agrairan l’aportació d’aigua que això suposaria en un any de sequera com aquest, que ens ha ensenyat el valor de cada gota d’aigua, entendre que aquest element esdevé, en el seu control, un instrument de poder, com ho són també els minerals fòssils.

Matisos

Recordava aquell llogaret de feia tants anys, quan recorríem les garrigues i retrobàvem la pau i la tranquil·litat parlant de tot plegat i poden gaudir de la natura i presentar-nos alguns animals que en els seus corrals hi eren prou ben tractats. Avui, he descobert el seu nou establiment, prop més a prop de la població, on he pogut gaudir de la companyia de bons amics, que, com sempre, m’han demanat de parlar del que m’entusiasma de les noves formes de fer la política, del que alguns entesos, no se massa bé perquè anomenen política 2.0, com si el concepte en si mateix, el que ens deixa la interpretació grega derivada del mot polis, no fos prou explícit.

Parlar i parlar, però d’allò que me n’enduc una bona sorpresa és quan algú em pregunta que és fer política. La eterna pregunta que podria tenir una explicació retòrica, contundent, complexa en tota la seva dimensió, però és clar que a aquestes alçades de la pel·lícula et facin aquesta pregunta em fa replantejar-m’ho tot, absolutament tot, quan hom descobreix que aquella exigència primària, la de veure o no veure, en aquesta cas, en totes les decisions que prenem al llarg del dia, una component de la gestió del pensament i de les idees, no és entesa com a tal.

Certament és interessant de compartir aquests moments de reflexió, de diàleg, de debat, aclarir la diferència entre democràcia deliberativa i democràcia participativa, conceptes que no són antagònics ni complementaris, són diferents en si mateix en les seves essències en els seus conceptes, en els seus termes, en les variables que les conformen i descobrir als meus interlocutors joves la possibilitats de les noves eines que se'ns posen a l’abast i poden ser intransferibles però a l’hora amb una capacitat d’influència notòria i fefaent, si s’estableix una dialèctica oberta, un debat interessat i interessant en la recerca del debat en tot allò que ens succeeix al llarg del dia, al llarg de la nostra vida.

Els he intentat de transmetre el meu entusiasme, en una sana concurrència amb Enrique Castro, que té potser una visió una mica o bastant diferent de la meva en matèria del concepte d'allò que ell anomena la “blococosa”, potser n'està decebut, potser perquè, com jo li he dit, ell ja deu d’anar per la política 3.0, ves a saber; en tot cas dues visions dels nous instruments polítics, que, vulguem-ho o no ja no ho son tant de nous, son això instruments que possibiliten una altra manera de fer la política.

En tot cas saber-me proper dels meus amics, fins i tot d’aquells que no hi son i en honor dels qui hem plantat un arbre compartit on les fulles blanques que han omplert la tija han estat desiderates al vent que ens acomponyava com si "ell" hi fos present; hem dóna, això, la vitalitat necessària per continuar fent i estant, per continuar amb la meva disciplina monacal i permetre’m, de tant en tant, aquella possibilitat de descobrir que el món té tot un seguit de matisos, que van del negre més intens al blanc més nuclear, per configurar tota una gamma de grisos….